'Les Garrotxes, 38'

La revista semestral Les Garrotxes dedica el número de tardor-hivern del 2026 (número 38) als oficis perduts. El monogràfic recull feines que s'han esfumat dels nostres dies i també d'altres que s'han reconvertit a través de la tecnologia i els temps canviants.

A banda, a l'apartat de "Primers relleus" hi ha l'escrit "Una flor sí que fa estiu", que enllaça els meus records d'infantesa a la font de les Tries amb la terrassa que la meva iaia María, encara ara, cuida dia rere dia. 

UNA FLOR SÍ QUE FA ESTIU

No soc cap experta en flors. Puc reconèixer els geranis, les tulipes, les hortènsies, les roses i els clavells, però em perdo amb els ciclàmens, les frèsies, les nemèsies, l'agapant i la sempreviva. I això em fa una mica de ràbia —de fet bastanta, si soc sincera—, sobretot quan veig la terrassa de la meva iaia, sempre tan plena de colors i d'aromes que curen tots els mals. La pobra dona s'exclama que em sigui tan complicat distingir un jacint, ben campanulat, d'una didalera, que és tan semblant a una margarida. Potser per aquest motiu es posa a marcar cada una de les síl·labes de les diverses plantes que té per si el seu nom i també el seu aspecte em queden gravats a foc. "A-za-le-a", "da-ma-de-nit", "gar-dè-ni-a". I ho va repetint amb un somriure ample.

Me la miro i li torno el somriure. Quantes coses de les que sap jo desconec?

És cert que he estudiat més que ella. L'escola, essent la gran de cinc germanes, gairebé no la va trepitjar. I que he viatjat més que ella. Barcelona, Madrid, Màlaga i la seva Sevilla natal li semblen el món sencer. I que m'he enamorat més que ella. Ve d'una època en què la majoria de les primeres coses també eren les úniques i definitives. I que he tingut moltes més comoditats que ella. Amb el que carrega a l'esquena no sé com no ha optat per canviar el bon humor i l'empenta per les queixes i els laments.

I malgrat totes les coses de la meva llista vital que no són a la seva —perquè ara necessitem més, posseïm més i ens considerem més— crec que jo seria incapaç de tirar endavant una terrassa com aquella. Perquè em falta la paciència. Una qualitat que totes les generacions que anem darrere de la seva estem perdent a marxes forçades.

Això que, quan jo era petita, recordo tenir-ne molta, de paciència, amb les flors. I una gran devoció. M'agradava anar-ne a collir. I l'indret elegit acostumava a ser la font de les Tries. Les tardes, a la meva família i a mi, se'ns escolaven per aquells camins. Per a la gent que vivíem al barri anar al centre d'Olot ens semblava massa lluny i preferíem confondre'ns amb el que teníem a tocar. Ja visitaríem la plaça Major, la dels Gegants, per a les criatures com jo, quan fossin les Festes del Tura. I del Parc Nou ja en gaudiríem quan amb l'escola féssim l'excursió al Museu dels Volcans. I el Firal ja ens veuria creuar-lo amunt i avall tot aprofitant que ens feia falta comprar algun jerseiet per mudar en alguna de les botigues que t'hi acabava abocant.

A les fonts de les Tries, aquells paratges verds, tranquils i aromàtics emmagatzemaven el piular dels ocells, acollien el repertori cromàtic de les papallones i el vola-vola de les marietes i els caminets de les formigues, i permetien que el riu s'hi bressolés.

Jo deixava que els de casa marquessin el ritme i em centrava en el que em feia embogir: arribar a la font amb un bon grapat de flors entre les mans. Pixallits, veròniques, campanetes, violetes. Una fulla de falguera. El toc final del card.

Llavors agafava el got de iogurt de vidre que duia a la butxaca i m'acostava als quatre rajolins d'aigua. Que freda i que neta! I també hi havia la cascada: el que hauria donat per poder-m'hi mullar. "Ho heu vist? Si sembla una cortina!" Però els adults feien com si sentissin ploure.

D'acord, cascada no, però ronda de sortidors sí. Ara l'un, ara l'altre. Aigua del primer barrejada amb aigua del tercer. O del segon i del quart. O de tots una mica. Deixava un parell de dits del recipient buits, hi plantava les flors ben distribuïdes per alçades i tonalitats, i el col·locava als peus de la imatge de la Mare de Déu que naixia entre les pedres. Per no ser de sants ni de verges encara ara no tinc clar d'on ens sortia aquell gest tan sentit.

Ara fa massa temps que no em perdo per aquest indret, i és que la vida ens xucla d'una manera insana. Jo, mentre decideixo si ja n'hi ha prou de seguir-li el joc i m'atreveixo a visitar-lo de nou per molt que ja faci uns quants anys que no visc al barri, soc feliç amb el que me n'expliquen els meus fills cada estiu. Al casal de tennis on van, el del Club Natació Olot, fan una part de la preparació física diària pels viaranys que menen a la font de les Tries.

I ells, quan comencen a córrer, enmig d'esbufecs però també de rialles que es confonen, amb un eco molt llunyà, amb les que jo vaig fer, just allà, de petita, es van fixant en tots els detalls. Algun arbre escapçat, algun altre de summament frondós, les bardisses que no paren de créixer i d'esgarrinxar-los les cames, els gossos que campen lliurement amb l'excusa dels "no pateixis que no fa res" dels seus amos, les petites serps que aprofiten els moments d'escalfor per deixar-se veure, les pedres que els juguen males passades i els fan ensopegar i els fan tenir els genolls pelats uns quants dies, els quatre sortidors, que normalment ragen però que en ocasions també han estat força assedegats, la cascada que "si la veiessis, mama, sembla ben bé una cortina", els nius, els caus, les papallones grogues, que saben que em tenen el cor robat, i els ramets de flors que continuen sent una ofrena.

Avui que he anat a veure la meva iaia María —no, malgrat el nom no és cap verge com la de la font de les Tries, però per a mi sí que és una autèntica deessa de les flors— li he demanat si em podia fer un favor: deixar-me endur una de les seves plantes a casa. I si resulta que sí que puc ser capaç de fer-la créixer, de cuidar-la i d'estimar-la amb la paciència que es mereix?

Diuen que una flor no fa estiu. No hi estic d'acord. Una flor sí que fa estiu. I una petita planta pot ser l'inici d'una terrassa ben esplendorosa.