Les primeres vegades

Feia temps que no vivia un gener tan gèlid. Potser des d'aquella vegada que amb l'emoció de veure nevar per primer cop -devia tenir uns sis anys mal comptats- vaig sortir al carrer amb pijama i sabatilles per impregnar-me d'aquells flocs que no deixaven de caure i que semblava que no tenien cap intenció de fer-ho al llarg de les hores que havien de venir. Com a conseqüència vaig passar-me una setmana sencera al llit, amb febre, engolint medicaments infames i sentint els discursos dels meus pares, que em deien que encara me n'havia sortit prou bé i que donés gràcies a Déu -amb què em sortien, si a casa no havíem estat mai creients!- per no haver hagut d'estar ingressada a l'hospital.

Des d'aquell dia vaig agafar por del fred. Tantes advertències i amenaces per part dels adults no podien provocar una altra cosa. Així és que quan veia que, cap a finals d'octubre, ja començava a deixar-se veure per qualsevol cantonada, em recloïa a casa de seguida que podia. M'aliava amb els jerseis de llana, amb els pijames de pelfa, amb les mantes i els nòrdics, amb els plats de caldo i les tasses de xocolata desfeta i amb tot allò que aconseguís apujar, per poc que fos, la meva temperatura corporal. A pesar d'això, res no em feia efecte del tot: per les meves entranyes s'hi passejava una mena de corrent d'aire que m'eriçava la pell.

Llavors vaig pensar que la culpable del meu estat havia estat la neu de la meva infantesa. L'única de què havia gaudit a cor què vols durant tota la meva vida. I si me n'havien quedat restes i cap metge no havia estat capaç de descobrir-ho? La teoria deia que, amb l'escalfor, es desfeia, però aquell no era pas el meu cas. Els meus ossos, músculs i venes estaven contaminats per aquella ràfega.

Ara, amb els anys que s'esfilagarsen a un ritme cada vegada més frenètic, m'adono que en lloc d'estar-me mitja hora sota aquella nevada m'hi hauria d'haver passat la nit sencera. Encara que hagués tingut una convalescència severa i estricta tot un mes o dos. Les primeres vegades, encara que no sempre siguin ni perfectes ni idíl·liques, no ens les hauria d'esguerrar ningú. I menys encara quan som nens.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de març del 2020.