La veu

D'ençà que la seva mare havia mort, feia poc més de quatre mesos, a causa d'un tràgic accident de trànsit, no aixecava cap. Ho intentava per activa i per passiva, quedant amb les seves amistats, pagant un psicòleg reputat dues vegades per setmana o llegint llibres de superació personal recomanats per la mateixa bibliotecària, que li havia assegurat que tots, sense excepció, havien passat per les seves mans. Però no hi havia manera. No es podia treure aquella tristesa de dins, que li feia coïssor, que la torturava, que li causava un ofec intens.

La noia, cada vegada que se situava al davant del nínxol de la seva mare, pensava que ja n'hi havia prou, que aquell era l'últim dia, que volia finalitzar amb tot allò. Estava més que farta del patiment i del dolor. No era capaç d'aguantar-los. I si ella també posava el seu punt i final? I si buscava alguna manera per desaparèixer, per marxar sense deixar gaire rastre, per morir? Sí, cada vegada que pensava en la idea, ho tenia més clar: havia de fer-ho. I, com més aviat, millor.

Per això aquell dia havia anat a buscar les margarides més fresques que tenia la florista. Eren precioses: d'un blanc pur, nítid, intens, i amb el botonet groc del mig, perfectament rodó, que en tocar-lo traspassava tota la seva suavitat. Serien perfectes per dir-li l'últim adeu. Però com costaven de pronunciar aquelles paraules de comiat... S'encallava, perdia el fil, començava de nou, fins que, finalment, va ser possible treure-ho tot cap a fora. Quin descans, quina pau. Ara sí que podia anar-se esborrant tranquil·lament, per sempre.

-Filla, que vindràs a veure'm demà?

La noia, que tenia el cap cot i les galtes plenes de llàgrimes, es va incorporar de seguida. D'on havia sortit aquella veu? Era dolça i fina i tendra com la de la seva mare, però, és clar, allò no era possible. O potser sí?

De sobte li van marxar totes les ganes de fer el que volia fer. No podia abandonar la seva mare i menys sabent que a la dona li agradaven aquelles visites diàries que li feia. Tant de temps pensant que no servien de res i resultava que les esperava amb candeletes. Així que va col·locar les margarides al gerro que tapava la inicial del seu nom i li va deixar anar un "fins demà" fluixet.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes d'octubre del 2018.