Pedra preciosa

Obro lentament els ulls i m'observo. Deixo que els dits de les mans també es despertin de la letargia i acaronin cada mil·límetre de mi. Torno a somriure, i aquesta vegada ho faig àgilment. Ja no soc de fang: tova, dòcil, mal·leable. Quantes figures vas poder fer amb mi? No t'hi esforcis: sé que no les pots ni arribar a comptar. En prestatges, en vitrines, en calaixos, a dins de qualsevol armari. I les que anaven directes a la brossa. Però llavors, encara desconec com, em vaig tornar, per aquest ordre, de fusta, d'acer i de ferro. Fins que, finalment, em vaig quedar en diamant. I ara em sento forta, valenta, indestructible i brillo. Com les gotes que el sol destaca després de la pluja. Com els ulls d'un infant. Com les cireres i les roses acabades de collir. He deixat de ser terrosa per sempre més i soc una pedra preciosa. Les teves mans, en tinc la plena certesa, no em tocaran mai més, perquè només estan bé enmig de la brutícia. I jo, ho repeteixo, em sento forta, valenta, indestructible i brillo. Sobretot brillo.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de novembre del 2020.