Olor de resclosit

En Pep aquell matí estava nerviós perquè havia d'anar a l'ajuntament. No pel tràmit que havia de fer en si, que total només havia de demanar una placa perquè ningú aparqués al davant del garatge que ell i la seva germana, la Valentina, s'acabaven d'arreglar, sinó perquè no podia presentar-s'hi com tenia per costum, amb la roba d'estar per casa i amb les sabates enfangades de tant remenar a l'hort.

-Ves mirant què tens a l'armari que jo mentrestant et preparo l'esmorzar. Cafè descafeïnat amb la llet ben calenta i una dotzena de galetes com sempre, no?

La Valentina, tot i que era una dona extremadament calmada, aquell dia també s'estava començant a posar una mica nerviosa. No entenia per què en Pep havia tardat tant a aixecar-se del llit. Encara sort que ahir al vespre va ajudar-lo a rentar-se a fons, però era conscient que encara li quedava feina amb ell: tallar-li les ungles i treure-li aquella mica de negror que sempre hi tenia mig aferrada, arrencar-li els quatre pèls gruixuts i indomables que li sortien a la barba i que li feien tan lleig, netejar-li els vidres de les ulleres, ben coberts de ditades, i enllustra-li l'únic calçat que tenia de mudar.

-Valentina, que pots venir? No sé si em quedarà més bé la camisa blava o la beix amb aquests pantalons que m'has dit que em posés...

-Ara no puc marxar de la cuina, que tinc la llet al foc i se'm cremarà! Agafa la que t'agradi més a tu, que no costa pas tant triar això. De vegades sembles inútil!

Això últim la Valentina ho va dir amb veu més baixa. No volia que en Pep, en sentir-la, es comencés a lamentar que ja no estava tant per ell com abans i que no li importava prou. I no, no era allò. La dona s'estimava molt el seu germà, però no suportava aquella mania que tenia de comportar-se com si fos mig impossibilitat.

Potser si des del principi li hagués parlat clar i li hagués parat els peus tot no aniria d'aquella manera: en Pep s'hauria espavilat i hauria après a fer coses que ara ja tant l'un com l'altra donaven per perdudes. Però l'home, primer de la mà de la seva mare i després de la de la seva germana, havia anat veient que en segons què li convenia més fer-se el despistat, com si no anés amb ell. Així havia arribat quasi a la setantena sense saber bullir una mica de pasta, ni posar una rentadora, ni treure les arrugues de qualsevol peça de roba, ni netejar les múltiples eines per fer d'hortolà, ni tan sols cuidar-se del que tenia a veure amb el seu aspecte físic.

"Però a hores d'ara qui el pot canviar? Ja no em queda més remei que menjar-me'l amb patates!", pensava la Valentina en forma de mantra. I al final, quan va tenir la llet suficientment calenta, va anar cap a l'habitació del seu germà, va col·locar les dues camises per sobre dels pantalons i es va decidir per la blavosa.

En Pep li va fer cas. Llàstima de l'olor de resclosit... Però això no era culpa d'aquella peça en concret. Tot el repertori del seu armari tenia el mateix problema: aquella mena de putrefacció ja no marxava per més que es fregués amb aigua i sabó.

Quan aquell matí va sortir per la porta semblava una altra persona. Qualsevol veí que s'hi hagués creuat, acostumat a veure'l pul·lular pel carrer mal vestit i tirant a brut, l'hagués confós per un home de negocis. I amb aquella bona planta es va sentir molt més segur per anar a l'ajuntament i fer els tràmits que calia per obtenir la placa.

Es va encarregar del seu cas un noi jove que no feia gaire que havia començat a treballar a l'oficina d'atenció al ciutadà. Estava atabalat i tenia molts dubtes, i a cada pas que feia cometia algun que altre error. En Pep, que havia arribat allà amb moltes ganes, s'anava desanimant una mica. "Com pot ser que hi hagi gent que sigui tan incompetent?", es demanava a si mateix amb una certa ràbia.

El que segons ell s'hagués pogut fer en només deu minuts va tardar una mica més d'una hora a portar-se a terme. L'home, ja a casa, treia foc pels queixals, i en veure la Valentina es va ben desfogar. Que si el noi ignorava quins papers li havia de demanar, que si el noi no sabia fer funcionar l'aplicació informàtica pertinent, que si el noi no havia estat capaç de fer ni una trista fotocòpia, que si el noi dubtava de si el carrer on vivien s'escrivia amb ce o amb cu...

-I saps què ha sigut el pitjor de tot? Que com que estava desbordat per la situació ha hagut de demanar ajuda a la seva companya de feina!

-I què vols dir amb això?

-Tu creus que és lògic que hagi de ser una dona que li tregui les castanyes del foc?

Al cap d'una estona llarga, la suficient per mossegar-se la llengua per prudència, la Valentina es va atrevir a parlar.

-Pep, abans de seure per dinar, fes el favor de canviar-te de roba. Aquesta fa massa olor de resclosit i crec que amb l'estona que fa que la portes ja s'està fent amb les teves entranyes.

I els dos germans van començar a menjar la sopa que fumejava amb un silenci sepulcral. La Valentina s'hi havia dedicat a consciència, però aquell fum que pujava des del plat no semblava recollir la barreja de patates, pastanagues, porro, col i carn variada que havien bullit durant tres hores a foc lent a l'olla. En aquell recipient de porcellana, i a tot el menjador en general, s'hi havia instal·lat una ferum excessivament carrinclona i degradant. La dona pensava que potser abans de treure el llobarro del forn hauria de fer una visita al lavabo. A veure si així feia net.

Finalista del 5è Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres d'Olot (28 de novembre del 2021).