Allò era jo

Allò no era cap objecte abandonat enmig de la pluja. Allò no era un simple cèrcol fet de fusta i de fulles. Allò, indubtablement, era jo. Plena de colors, que tan aviat em transportaven a la felicitat de la infantesa com m'ancoraven a la tristesa i a la pena de l'edat adulta. Ningú, en cap moment, s'havia atrevit a parlar-me que la vida era aquella barreja de cromatisme que un dia et feia acaronar els núvols, tan blancs i flonjos, i l'endemà, sense cap mena de sentit, t'obligava a empassar-te una bola, rodona i negra, ben avall, sense ni tan sols poder-te queixar. Se suposava que ho havia de saber, que n'havia d'estar al cas, que havia de portar escrit al meu ADN que un grapat de minuts -o potser un de sol- poden canviar-ho absolutament tot. Representa que tothom les coneix, aquestes coses. Però jo no. Ho puc jurar pel que convingui. I potser per aquest motiu, ara que em sento tan derrotada, ara que el verd, el vermell, el groc i el marró m'han abandonat i només hi ha aquest gris tediós i insuportable, que no té cap altre interès que torturar-me, sento que no puc fer res més que conformar-me. Perquè a protestar, de fet, no hi tinc dret. I en cas que ho fes, què aconseguiria? Només que tots els que m'envolten em miressin amb cara d'indiferència i em preguntessin què n'esperava, de la vida, a banda d'aquelles putades.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de setembre del 2019.