El millor i el pitjor de la vida

Una de les coses més boniques i màgiques de la vida -qui sap si la millor- és compartir temps amb la gent que estimes.

Avui, per exemple, he quedat amb la meva amiga, una de les que vaig conèixer a l'època de la universitat i amb qui vaig avenir-me des del primer minut. Nits llargues d'estudi en què ni els cafès aconseguien combatre la son. Nits encara més llargues de festa i diversió en què la son no interessava saber què era. I dies d'apunts presos a màxima velocitat, de confidències a l'herba de la facultat, d'entrepans que es convertien en el millor dels dinars, de tasses de xocolata desfeta amb xurros, de viatges amb bus i metro, de missatges de text quasi enciclopèdics i de cançons taral·lejades a l'uníson.

No deu faltar gaire perquè arribi. Havíem quedat a dos quarts de cinc i sempre ha estat puntual de mena. Tinc ganes que m'expliqui de viva veu com li van les coses, perquè el telèfon mai no acaba de deixar traspuar totes les emocions. Sobretot desitjo que em comenti la seva estrenada maternitat. Mai havia tingut unes ganes excessives de tenir una criatura, però en els últims temps no parlava d'altra cosa.

Em retoco els cabells, m'hidrato els llavis amb crema balsàmica i deixo que el sucre es dissolgui en aquesta infusió de menta que ara fumeja en excés però que d'aquí a cinc minuts, quan ella entri, estarà a la temperatura ideal.

Aquesta tarda no acabaré bevent res. I tampoc no la veuré. Una trucada em confirmarà que ha tingut un accident de cotxe mentre venia. Al principi no em voldré creuré aquelles paraules. Em semblaran mesquines, insolents, feridores. Pensaré que tot ha estat producte d'una fantasia. Però quan l'aigua de la tassa es vagi evaporant i ella no obri la porta de la cafeteria ni em digui res per excusar la seva absència m'adonaré de la terrible calamitat.

Una de les coses més tristes i esfereïdores de la vida -qui sap si la pitjor- és no poder estar mai més amb la gent que estimes.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de juliol del 2022.