Un riu de paraules

"Les malalties sempre arriben per fastiguejar." Aquesta frase, que l'havia sentit dir a la iaia gairebé des que tinc ús de raó, just ara sorgeix com un tornado, devastador i summament enfurismat, i adquireix més rellevància que mai. La seva demència senil l'afecta a ella, és clar, que és la principal perjudicada, però també a tots nosaltres. Patim amb ella i per ella, encara que de vegades, amb els seus ulls espurnejants, el seu dolç somriure i les seves mans que no deixen de fer carícies, sembla que sigui la dona més feliç del món i la més afortunada.

La iaia ha estat acostumada a callar durant tota la vida. A casa, la seva pròpia mare ja li va recomanar que millor fer-ho així. Que no calia estar portant la contrària tot el dia al marit, que de fet era qui a final de mes duia els diners i que només per això ja tenia més dret a decidir sobre determinats aspectes, com ara la forma d'educar els fills, les coses que s'havien de comprar i les que eren inútils, o quins llocs calia visitar durant els caps de setmana o les vacances.


Durant els seus anys de núvia i, més tard, de casada es va resignar a preparar el menjar, a escombrar, a fregar terres, a netejar a fons els racons que només la mateixa pols sabia que existien, a planxar, a cosir, a anar al mercat, i sobretot a observar i a escoltar i a no parlar gaire. La seva opinió, pel que creia ella i també pel que li havien fet creure els altres, no era important. Així que es mantenia allunyada de tot allò que pogués generar certa polèmica a la llar. Per al que era important ja hi havia el seu marit i, més tard, també els seus fills.

La iaia està permanentment asseguda en una cadira de rodes del geriàtric. Abans només tenia el costum de seure per fer alguna peça de ganxet o per veure la telenovel·la de les tardes -que amb la feina que tenia a casa no hi havia temps per a més repòs-, i ara, en canvi, no pot fer ni dos passos seguits. Des d'aquest tron, que és com moltes vegades ella mateix el defineix, sí que fa alguna cosa que fins llavors semblava gairebé tenir prohibit: parlar. I, a més, pels descosits i sense cap tipus de filtre, perquè el seu cap ja no és capaç de distingir si allò que diu està bé o malament, si és pertinent o si pot ofendre algú, si és necessari o sobrer.

Sense demanar permís, perquè a hores d'ara ja no li cal, deixa escapar les paraules, sovint inconnexes però no per això menys doloroses. I els que l'envoltem les hem d'escoltar. Ens agradi o no. No serveix de res dir-li que allò no es diu, o que no cal tractar aquells temes, o que no s'enfurismi en recordar el que malgrat la malaltia no pot oblidar. Perquè ella parla, flueix igual que qualsevol riu, i no s'atura davant cap tronc, roca o destorb. S'ho emporta tot per davant. Arrasa el que pot a través del seu discurs.

Algunes vegades, per demostrar més el seu enuig, recorre als insults. Als més pujats de to. Encara que venint de la iaia, que fins ara ens tenia acostumats als seus llargs silencis i als mots dolços i tendres, tota paraula que digui amb certa rotunditat i contundència ja és com la llança més afilada i punyent.

Molts, per escudar-se, per netejar la seva imatge, diran que a la pobra no se li ha de fer gaire cas perquè té el cap fet un veritable embolic. No vull sentir ni un d'aquests comentaris: que se'n vagin tots riu avall i que lluitin contra les seves paraules, les més reals, lluïdes i sinceres que han sortit de la seva boca. Per això, en silenci, no deixo d'animar-la: "parla, iaia, parla, no callis, ja no, mai més". Vull que segueixi així: desfogant-se, desenterrant pors i fantasmes, posant a cadascú al seu lloc, dient les coses pel seu nom, deixant de dissimular i fingir, anant de cara, sent, en definitiva, per primera vegada a la vida, ara que tot lentament s'acaba, la persona que li hauria agradat ser. Perquè s'ho mereix. Perquè és de justícia. I la resta, si és que pot, que carregui amb la seva consciència.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de novembre del 2018.