Lletra de pal

L'Alba, quan va baixar les quatre escales que hi havia a la sortida de l'escola, se'n va anar disparada cap on era el seu pare, en Nicolau. Portava la trena ben fluixa, mig desfeta. Alguns blens, pocs, encara eren entre la goma fina i negra que la seva mare, la Glòria, li havia posat de bon matí. Llavors sí que anava ben clenxinada. Amb els cabells ben tibats, plens de colònia per poder-los domar més bé i amb un parell de pinces, una a cada banda del cap, de les quals llavors ja no hi havia cap rastre.

A l'Alba, però, tant li feia aquell desgavell a la seva closca. Aquella tarda estava contenta: qui l'anava a buscar era el seu pare, i allò només li passava un, o dos, o com a molt tres cops al mes. En Nicolau era enginyer informàtic d'una empresa amb delegacions a diverses ciutats europees, i, per les seves responsabilitats, havia de viatjar molt. Constantment.

La Glòria ja estava acostumada a aquelles absències, perquè ells s'havien conegut així: es veien els dissabtes i els diumenges -de vegades hi havia setmanes que, amb una mica de sort, també podien disposar dels vespres dels divendres-, i durant la resta de dies cadascú feia la seva. Ella, al pis que van comprar-se en comú i pel qual havien hagut de demanar una hipoteca quantiosa, i ell, en hotels poc luxosos i molt funcionals.

Els primers comiats de la parella eren gairebé dramàtics. Sobretot per part de la Glòria, que elaborava uns discursos com si el seu marit se n'anés a la guerra. Que llargs que se li feien aquells cinc dies. Quan sortia de la feina no sabia què fer. Anar al cinema, prendre un cafè o sopar fora ja no li cridava l'atenció. Deia que amb una amiga no era el mateix, que ella per aquelles coses volia en Nicolau. Així que quan acabava de netejar els diversos despatxos de l'edifici on estava contractada es posava amb les tasques de casa. Escombra, tiràs, draps de pols, desgreixadors, líquids per netejar els vidres i ambientadors. Per tenir-ho tot lluent i impol·lut per quan arribés el seu estimat espòs, perquè no es volia ni imaginar en quins antres de mala mort havia d'aclucar els ulls. Quan s'acostava el divendres es passava la tarda al mercat, comprant el peix, la carn, els ous, la fruita i la verdura. Per farcir la nevera des del primer prestatge fins al darrer, que ja era conscient que tornaria mig famèlic de les seves expedicions, tan llepafils com era pel menjar.

Amb el temps, els cuinats olorosos i gustosos, els banys d'aigua calenta amb escuma de te verd o de gerds, els massatges a l'esquena amb oli de romaní, les arrambades al marbre de la cuina i els crits de plaer que flotaven per tota la casa van anar deixant lloc a la monotonia, al costum, al conformisme. Els adeus dels dilluns al matí eren cada vegada més tebis i els retrobaments dels caps de setmana eren brases que perdien la seva flama.

L'arribada de l'Alba va ser com una ventada d'aquelles que es necessiten perquè tot es remogui una mica i deixi d'estar tan enquistat. Com a parella no van notar gaires canvis, però personalment sí que semblaven uns altres. La Glòria, quan sortia dels despatxos, anava a recollir la seva filla a l'escola bressol i ja no se'n desempallegava fins a l'endemà a les vuit del matí, que era quan la hi tornava a deixar. La treia a passejar amb el cotxet, li donava el berenar i el sopar, la banyava, li explicava contes, hi jugava, hi reia, li cantava cançons i se l'enduia al llit amb ella per dormir. Quan la Glòria no era amb la seva filla no podia deixar de pensar-hi: la jaqueta que hi havia a la botiga de roba infantil de la cantonada, el trencaclosques de peces de fruita que podia afegir a la carta per als Reis Mags, les entrades per als concerts que feien per a nadons al teatre aquell cap de setmana, el paquet de bolquers i el de tovalloletes humides que havia de dur a l'educadora o la cita amb el pediatre per a una revisió rutinària.

En Nicolau, tot i viure-ho des de la distància, també estava molt il·lusionat. Prou que quan havia nascut la seva filla havia demanat si era possible reduir el nombre de viatges mensuals, i tot i que en un principi li van dir que i tant, que no patís, que bé que s'havia de conciliar la vida laboral i la familiar, al cap de mig any tornava a fer el mateix horari -o qui sap si encara pitjor- de sempre. No li ho havien dit de males maneres, és clar que no, que ja se sabia de llarg que els caps de l'empresa on treballava eren bona gent i comprensius, però en més d'una ocasió li van deixar anar, amb indirectes, que hi havia moltes persones que frisarien per tenir el seu lloc de treball. I en Nicolau, que també era de bona fe, sens dubte bastant més que els seus superiors, ho va acatar sense protestar. El que no podia evitar era trucar diàriament un parell de vegades a casa: una, al matí, per preguntar com havia dormit i com s'havia despertat l'Alba; l'altra, al vespre, per saber com li havia anat el dia a la seva filla. Cada vegada que en Nicolau sentia la veu de la nena embogia d'alegria, i a cada conversa telefònica feia una marca al calendari de butxaca que sempre duia a sobre. Així sabia que li faltava un dia menys per poder estar amb ella. Com li agradava col·leccionar creus: quantes més en tenia de juntes més s'acostava el gran moment.

Aquell divendres, per coses de la vida, en Nicolau va tenir festa. Mentre anava cap a l'escola a recollir l'Alba no podia deixar de preguntar-se què devia haver passat a l'univers perquè passés allò. Si no era per un fenomen sobrenatural no acabava d'entendre que els seus caps li haguessin dit de tornar un dia abans de Luxemburg. Al final potser sí que hauria de creure que tenien un bon cor.

Després de l'abraçada, llarga i intensa, entre pare i filla, van venir els petons i les pessigolles. Més tard, amb l'entrepà de formatge i pernil a la mà, l'Alba va començar a explicar el que havia fet durant el dia. Li encantava xerrar. I, a més, fer-ho amb tota mena de detalls. Com una radiografia.

-Papa, saps que sé llegir la lletra de pal?

-Què dius?!

-Sí, fa dies que n'estem aprenent. És divertidíssim!

-Estic content que t'ho passis tan bé a l'escola.

-Si vols aquest vespre et puc llegir un conte abans d'anar a dormir per ensenyar-t'ho.

-M'encantaria! A més avui estarem sols, que a la teva mare li han demanat per treballar fins tard.

-Com m'agrada tenir-te només per a mi, papa.

Mentre en Nicolau era a la cuina preparant el sopar, l'Alba regirava la capsa on tenia guardats tots els contes per triar-ne un de ben bonic per explicar al seu pare. Cap li acabava de fer el pes. I aquell que tenia al fons de tot? Va intentar agafar-lo sense remoure gaire els altres. No va ser possible. Li van caure tots a terra i va fer una escampadissa monumental. Fins i tot uns quants van anar molt lluny, a prop del sofà, on hi havia un parell de coses que li van cridar l'atenció: el mòbil i el pintallavis de la seva mare.

La Glòria sempre solia portar aquells dos objectes a sobre. A la feina li havien recalcat que per netejar estava prohibit dur anells, perquè eren incòmodes, sobretot si es posava guants, perquè sense voler es podia fer mal i perquè, a més, els productes que feia servir els podien malmetre. Tampoc no li recomanaven l'ús de colònia, més que res perquè una de les companyes del seu torn era al·lèrgica a algunes substàncies que portaven determinats perfums i es volien estalviar d'enviar-la cada dos per tres a l'hospital i haver d'agafar alguna substituta per cobrir les seves baixes. Però la Glòria, malgrat que li encantaven les joies i les fragàncies florals fortes, dintre de tot estava contenta: amb el seu pintallavis no s'hi havia posat ningú, no hi havia cap mena de problema per portar-lo. Vermell intens, com la sang, que era el seu predilecte. En tenia uns quants de la mateixa tonalitat: a la taquilla de la feina, al lavabo de casa, al necesser de viatge per a les breus escapades que feien i a la seva bossa de mà. D'on devia haver sortit el que hi havia al sofà?

De mòbil sí que només en tenia un, no com en Nicolau, que disposava del personal i de dos de la feina, i hi estava ben enganxada. Si no el tenia entre les mans no el deixava mai a la vista, i tampoc permetia que ningú l'hi toqués, ni tan sols l'Alba, sota la seva supervisió, encara que ella li demanés amb ulls de xaiet i amb un si us plau ben vocalitzat poder mirar algun vídeo infantil. La nena sempre obtenia la mateixa resposta: que no, que ja tindria temps per tocar aquelles maquinetes quan fos més gran i que, total, a la televisió també hi feien dibuixos dels que li agradaven.

Per a l'Alba tenir allò entre les mans va ser increïble. Que bonic que era el mòbil de la seva mare vist de ben a prop. El va agafar i va començar a lliscar-hi els dits. Tot, de cop, es va il·luminar. Quina meravella. Amb una pantalla tan grossa tot semblava més magnífic. Quantes icones per clicar. Va optar per una de verda, perquè el color li va cridar l'atenció. Li va agradar el que va veure: fotos i lletres, les de pal, que eren les que justament sabia llegir.

-Papa, després acabo de triar el conte, però abans et vull fer una demostració. A veure si me'n surto. Suposo que són noms de persones.

-I d'on els llegeixes?

-Del mòbil de la mama. Se l'ha deixat a casa.

-D'acord, però molt poca estona, que ja saps que no li agrada que li remenin les seves coses.

L'Alba, d'allò, n'era més que conscient. Aquella escena amb la seva mare al davant hagués estat totalment impossible. Per això s'aprofitava de la benevolència d'en Nicolau.

-Maria.

-Sí, la tieta Maria. La germana de la mama.

-Fina.

-Sí, la iaia Fina.

-Dofins.

-És el grup de pares i mares de la teva classe.

La nena, amb allò entre els dits, que ella considerava gairebé com un tresor, va voler pronunciar el següent nom de la llista. Però es va encallar. Que llarg que arribava a ser el que hi havia allà escrit. Entre que no sabia gaire com posar-s'hi i que el seu pare li va demanar que comencés a ajudar-lo a parar taula se'n va desdir. S'havia acabat el mòbil. Per a aquell dia i per a molts i molts altres. Perquè l'Alba estava segura que la seva mare no tornaria a tenir un descuit com aquell durant temps.

Aquell vespre, després de menjar-se l'amanida i la truita de patates i ceba, pare i filla es van asseure al sofà. L'Alba no va explicar-li cap conte sencer. Llegia una pàgina, o de vegades una o dues paraules, i de seguida canviava de lectura. En realitat no estava motivada per cap història: el que de veritat volia demostrar és que ella, quan tenia al davant la lletra de pal, la sabia llegir.

Al cap de quinze dies, també un divendres, en Nicolau va tornar a tenir un dia de festa. No era home de creure en la sort, però la veritat és que últimament es pensava que li havia tocat la grossa. I, és clar, per celebrar-ho, a la tarda, va anar a recollir l'Alba amb un berenar més que deliciós. Però just quan va arribar a l'escola es va adonar que s'havia deixat les claus a dins de casa. Volia aprofitar que sortia per llençar el paper, el plàstic i el vidre, i estava convençut que abans de carregar-se les mans, i els canells i tot, s'havia posat el clauer a la butxaca dels texans.

Al davant del portal en Nicolau es va sentir buit. Quin desastre. Li tocaria anar a la feina de la Glòria i agafar el seu joc. Ella encara en tenia per a un parell d'hores ben bones i amb el fred que feia no volia estar voltant amb la nena d'aquí cap allà. I les oficines tampoc no eren tan lluny: hi podien arribar tot jugant, i si després l'Alba estava massa cansada agafarien el bus.

Ja a l'entrada de l'edifici, la nena no tenia prou ulls per tot el que veia. Es delia per llegir qualsevol rètol, qualsevol cartell, sempre que fos amb majúscules, o amb lletra de pal, que és tal com ella coneixia aquella escriptura: recepció, lavabos, entrada, sortida, menjador, bústia... A prop de l'agent de seguretat, que atenia un senyor octogenari que estava convençut que allò era una biblioteca, l'Alba va demanar al seu pare què hi posava a la placa que l'home duia enganxada sobre la roba, a la banda esquerra del pit.

-Joan Antoni.

-Joan Antoni?

-Sí? Per què?

L'Alba, de sobte, se'n va recordar. Aquell era el següent nom de la llista del mòbil de la seva mare, el del programa de la icona verda, que tant li va costar de llegir. Llavors, dit per la boca del seu pare, li va semblar fàcil, agradable, fins i tot melós. Hagués tingut ganes de comentar-li aquella anècdota, però no va ser possible: l'agent de seguretat, el tal Joan Antoni, havia enllestit les preguntes de l'avi i va dirigir la seva mirada cap a ells, per demanar-los què volien mentre es fregava lleugerament el coll per treure's una petita taca de color vermell intens, com de sang. En Nicolau, abans de preguntar si la Glòria del servei de neteja podia baixar un moment, es va fixar en el gest que feia l'home i va pensar que la marca devia ser de pintallavis. Va fer un lleuger somriure: ja veia que n'hi havia d'altres, igual com ell últimament, que també estaven de sort.


Finalista del 5è Certamen Literari de Montserrat (11 de maig del 2020).