La bola feta de por

A cada tres passes, llenço una pedra al camí. M'agrada sortir a passejar per indrets que trepitjo per primera vegada. Sense esperar-ho arriba la tempesta, que m'embolcalla en aquesta tarda sense color, i penso que avui ja és hora de tornar a casa. Però incomprensiblement no hi ha cap rastre per seguir, i el vent, la pluja i els petits bocins de calamarsa em confonen. Tinc ganes de cridar d'impotència, i tot i així mantinc la boca ben closa. De què serviria si només hi som el bosc i jo?

Em resguardo en una petita cova que trobo i faig de mi un farcell. M'abstinc de desar-hi la por, que amasso en forma de bola i reservo a prop meu. Els sons que sento i les olors que flairo són majoritàriament noves i m'esforço a distingir-les a mesura que la nit va bufant el dia per fer-se el seu lloc. De cop percebo una ràfega opaca. Sembla humana. I dringa d'una manera abismal. Jo encara no ho sé, però duu les butxaques carregades de cada una de les meves pedres, que s'ha entretingut a recollir anant al meu darrere, en silenci, amb un somriure ample, gaudint de saber que em faria sentir completament perduda.

Quan jo en sigui conscient, sort en tindré, de la bola feta de por, que li esclafaré al mig de les entranyes perquè s'apoderi d'ell i li faci perdre el nord.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de maig del 2026.