Les dents de llet

Quan a la seva mare se li inflava aquella vena del coll, la del costat dret, la Berta sabia que la tempesta estava a punt de caure. Havia vist la mateixa escena tantes vegades que ja s'havia tornat una veritable experta en el tema. El seu germà Manel, més petit, encara no es fixava en aquells detalls. Tot i que pel que l'hi anava de segur que no tardaria gaire a fer-ho.

Aquell dia l'Anna, la mare dels dos nens, es va enfadar pel que havia passat amb el pot de farina. La Berta i en Manel havien estat jugant una bona estona a fer de cuiners. La dona els havia recalcat, uns quants cops, que només fessin servir els estris de la seva cuineta, perquè ella havia de preparar el sopar ràpidament. I és que en Joan, el seu home, havia trucat per dir-li que tornaria tard, que li havia sortit feina a última hora.

Així doncs, mare i fills van fer aquell pacte: mentre ella cuinava a la cuina gran, a la de veritat, ells ho farien a la de joguina. I tots contents. L'Anna estava segura que només havia estat fora tres o quatre minuts, el temps just d'anar fins al garatge i agafar unes quantes patates del rebost que hi tenien. Quan tornava, de nou cap a la cuina, va veure que el pot de farina estava vessat pel terra. No hi havia ni una mica de pols blanca dins del recipient. Però el pitjor de tot no era allò. El que realment va molestar l'Anna va ser que tant la Berta com en Manel ja no eren allà: se n'havien anat cap a una altra banda, perquè ja s'havien cansat del que estaven fent i buscaven una altra forma d'entretenir-se.

L'Anna els va cridar perquè els volia veure a la cuina. Llavors va ser quan la Berta es va fixar en la vena. Estava ben inflada, com si d'un moment a l'altre s'hagués de rebentar.

-Es pot saber què ha passat amb la farina? -va preguntar la mare.

-Bé... És que hem tingut un petit accident...-va contestar la Berta.

-I com penseu que ho podeu solucionar? -els va interrogar novament la dona.

-Ho escombrarem entre els dos -va proposar la Berta, mentre mirava en Manel i esperava que amb els seus ulls li digués que també estava disposat a col·laborar. Al cap i a la fi, encara que ella no ho confessés, qui havia provocat el gran desastre havia estat el seu germà, que era especialista a tirar la pedra i amagar la mà.

-Em sembla una idea meravellosa! -i l'Anna, amb allò, va donar per acabat aquell episodi.

Quan en Joan va arribar de treballar van tenir un sopar tranquil i relaxat. Era el moment del dia preferit dels quatre, perquè s'asseien junts a taula i, mentre menjaven, cada un explicava les anècdotes que havia viscut. De fet la Berta i en Manel acaparaven la major part de la conversa, però com que els veien parlar amb tant d'entusiasme ni a en Joan ni a l'Anna no els importava haver de deixar les seves coses per més tard. Sempre pensaven que potser l'endemà tindrien més sort i podrien ser una mica més protagonistes.

Mentre en Joan endreçava les coses de la cuina i posava un rentaplats, l'Anna es va asseure al sofà amb els nens per explicar-los el conte d'abans d'anar a dormir. Aquella nit en Manel va ser qui va escollir-lo: va sentir curiositat pel del Ratolí Pérez. Ell encara no havia sentit la història de les dents de llet, ni del coixí, ni dels regals de primera hora del matí. L'Anna, doncs, el va començar a narrar amb delit, fins que la Berta la va interrompre.

-Si voleu que us doni la meva opinió, em sembla que el Ratolí Pérez no sap de què va la pel·lícula.

-Què estàs dient, Berta?

-El que sents, mama. L'última vegada que em va caure una dent vaig desitjar amb totes les meves forces que em deixés un joier d'aquells que fan música i que tenen una ballarina a dins, i resulta que el molt graciós va decidir posar-me unes figures de xocolata a sota del coixí.

-És veritat: ara me n'acabo de recordar!

-No sé a quina hora va venir, però quan vaig veure la xocolata ja estava quasi desfeta. Quin desastre!

L'Anna es va fer un bon fart de riure: fins i tot el Ratolí Pérez de vegades també estava poc encertat. Llavors la dona li va parlar de la Fada de les Dents: ella també feia sorpreses quan els nens perdien les peces de llet i potser no estava tan ocupada com el Ratolí Pérez.

-M'estàs dient que hi ha dues persones o animals o el que siguin que s'encarreguen d'això?

-I tant! He aconseguit que t'alegressis, oi que sí?

-No saps pas quant!

Amb aquella explicació, l'Anna va poder acabar el conte amb tranquil·litat. La Berta i en Manel, de tant en tant, li feien preguntes, i ella es divertia molt amb les respostes que els donava, perquè les improvisava, perquè intentava que estiguessin a l'altura de la fantasia i la imaginació dels seus fills.

L'Anna i en Joan van anar a l'habitació d'en Manel a fer-li un petó i a desitjar-li que passés una bona nit. Després van fer el mateix amb la Berta. Ella, abans que apaguessin el llum, els va demanar que es quedessin un moment allà, que des que havia sentit el conte havia tingut una idea.

-Saps què he pensat, mama?

-Digues...

-Que potser el Ratolí Pérez o la Fada de qui m'has parlat no només recull dents, sinó altres coses que també cauen.

-Altres coses? Com quines?

-Com els teus cabells, per exemple.

Els dos adults es van mirar ben sorpresos. Feia dies que estaven parlant del tema i havien decidit que ja no podien deixar passar més temps. Potser en Manel sí que era massa petit, però la Berta de segur que ho entendria perfectament. Era una nena molt llesta i no tardaria a fer-los preguntes. L'Anna cada dia estava més prima i pàl·lida i tenia menys cabells i més nàusees. Feia poc que havia començat un tractament mèdic molt potent i sabia que el pitjor encara estava per arribar. No volia fer patir la seva família per res del món, però tampoc suportava la idea d'amagar la seva realitat. Estava decidida: l'endemà, o com a molt l'altre, li explicaria a la seva filla que estava malalta. Ho faria com si fos un conte, i així no s'ho agafaria tan malament.

-Pensa en el que t'he dit, mama. Potser un dia et despertes i veus que t'han deixat una d'aquelles llibretes que tant t'agraden. Jo crec que per un bocí de cabells val molt la pena.

-És clar que la val, filla.

-Que bonica que ets, mama. I més encara quan no se t'infla aquella vena del coll.

El petó que l'Anna va fer a la Berta aquella nit va ser el més intens dels que recordava haver-li fet fins llavors. Perquè en ell també hi havia les seves ganes de lluitar i de viure.


Segona finalista del 19è Premi de Relats Curts per a Dones Gabriela de Frígola de Sant Joan Despí (12 de juny del 2019)