Una història nascuda en un taxi lisboeta

Quan vaig recollir la maleta a la cinta de l'aeroport vaig començar a sentir les primeres paraules portugueses. A l'avió, només de pujar-hi, com em passava sempre, m'havia adormit i havia viatjat aïllada de tot, ben sola, malgrat la companyia de la multitud. Però llavors, ja amb els peus a terra i amb l'equipatge a les mans, em van envair per totes bandes aquelles esses, que xiuxiuejaven, i aquelles us, que feien els mots més breus i directes.

M'agradava ser, de nou, a Lisboa. Com a norma hi viatjava quatre vegades a l'any: una per plaer i tres per feina, però enguany les conferències a la universitat s'havien duplicat i ja era el sisè cop que tenia la sort de gaudir de les postes de sol més meravelloses que ha pogut copsar la meva retina. Els estudiants últimament semblaven tenir una dèria per a Pessoa, i això m'entusiasmava. No em cansaria mai de parlar-ne, d'ell i de la seva obra i també de la dels seus heterònims, ni tampoc de continuar-lo estudiant. Perquè a cada conferència que feia em sortien noves curiositats, i el fil s'anava fent llarg, llarguíssim, i no s'acabava mai. Encara m'hauria de prendre seriosament l'oferta que m'havien fet de tenir una plaça fixa al Departament de Filologia Romànica a la universitat lisboeta.

El taxista que em va recollir a la sortida de l'aeroport -a mi, la meva maleta i el meu maletí- va passar-se el trajecte parlant-me del temps. No és que jo li ho hagués demanat ni que aquella informació meteorològica, summament detallada, m'importés en excés, però com que em va dir que venien dies assolellats i amb temperatures suaus tampoc em va molestar que me'n fes partícip. Quan vaig baixar del vehicle i li vaig donar l'import que em va dir, amb una mica de propina, l'home em va demanar que m'esperés un moment abans de marxar, que em volia regalar una cosa. Me'l vaig mirar encuriosida, perquè a banda del monòleg que m'havia estat fent fins llavors no sabia amb què més em volia sorprendre. Em va ensenyar una revista i me la va posar al damunt de la meva maleta, perquè me la guardés. Encara va tenir temps per recomanar-me que, quan pogués, la fullegés, perquè segur que m'agradaria. Li vaig dedicar un somriure i un "muito obrigada" com per assegurar-li que ho faria, tot i que si el contingut dels fulls tenia el mateix interès que la seva verborrea potser no en seria capaç.

La plaça Marquês de Pombal estava en obres. Les màquines, tot i que el vespre ja havia arribat, encara treballaven. Aprofitaven les últimes hores de llum, perquè l'endemà ja era diumenge i de segur que descansarien fins al dilluns. Va ser una mica complicat plantar-me a la porta de l'hotel, entre el trànsit dens, els semàfors desactivats i l'escampada de camions, i és que el taxista no s'havia pogut aparcar més a prop. Ho va lamentar moltíssim i així m'ho va fer saber unes quantes vegades, tot i que la culpa no era seva, sinó de les obres, que ho havien empantanegat tot.

A la recepció hi havia en Manuel, que ja em coneixia de les altres vegades, perquè jo tenia aquella mania: allotjar-me al mateix hotel i, si podia ser, a la mateixa habitació. La que donava a l'avinguda Liberdade. M'encantava veure la vida lisboeta a través d'aquella finestra, que anava de dalt a baix i d'esquerra a dreta, sense aturar-se, ni tan sols de nit. Sempre hi havia algú que hi pul·lulava perquè considerava que encara no era prou tard per iniciar la retirada. La dona amb el cotxet de bessons que feia equilibris per no quedar-se encallada quan havia de pujar o baixar alguna vorera. La parella de joves que caminava abraçada i que entre una calada i l'altra de les cigarretes que tots dos fumaven aprofitaven per petonejar-se apassionadament. L'home que marcava un número de mòbil desconegut, acabat de descobrir en una de les pàgines del diari que duia a la mà. La iaia que passejava el seu gos, o que més aviat l'arrossegava, perquè es veia d'una hora lluny que l'animal, aquell dia, no tenia gens de ganes de sortir de casa. I també l'indigent que jeia a la cantonada de sempre, al damunt de la manta de sempre i amb la indumentària de sempre: pantalons texans, jersei de color negre, carmanyola de plàstic per recollir les monedes que li donessin i un munt de capses de cartó. Quan jo, temps enrere, havia començat a fer conferències a la universitat aquell home ja era allà, i semblava que per ell no haguessin passat els sis anys que sí que s'havien col·locat al cos i a la vida de cadascú. Almenys al meu i al d'en Manuel, al qual -ho vaig veure només d'entrar a la recepció- també li havien començat a sortir les primeres arrugues.

Aquella nit no em va venir de gust sortir. Vaig baixar a sopar alguna cosa ràpida al menjador de l'hotel i me'n vaig anar a dormir aviat. Estava cansada del viatge, però era una sort mirar-me el canell, veure que el rellotge marcava les nou en punt i saber que, com per pura compassió, les agulles havien reculat seixanta minuts.

L'endemà al matí -quanta raó tenia el taxista amb les seves prediccions tan exactes- feia un dia radiant. El sol lluïa amb força, però per ser juny la calor no era gaire sufocant i al cel no s'hi dibuixava ni un sol núvol, ni tan sols d'aquells tan prims, gairebé invisibles i que malgrat ser blancs hi donaven un toc de color. Em vaig guardar la gana de l'esmorzar per a alguna de les pastisseries més típiques de la ciutat, amb el cafè amb llet servit amb un got llarg i el parell de pastéis de Belem que m'omplien la boca d'aigua només de pensar-hi. A l'avinguda Liberdade mateix trobaria uns quants llocs per asseure'm. Però tot i que aquell dia els paletes descansaven hi havia, igualment, un excés de soroll. Ja no recordava des de quan el trànsit s'havia apoderat de l'encant d'aquell tram. Hagués pogut entrar a dins de qualsevol dels establiments que em cridaven l'atenció, però em sabia un cert greu recloure'm i perdre'm el meravellós paisatge que Lisboa m'estava regalant mentre el dia s'acabava d'alçar.

I si anava a la Brasileira, amb la companyia del meu estimat Pessoa? De segur que l'esmorzar em deixaria un regust més plaent, perquè amb ell al costat, o almenys ben a prop, les seves paraules, ja perennes i immortalitzades com la seva estàtua, se m'endurien ben lluny.

Si em començava a enfilar pel carrer Garrett sabia que havia de fer una parada prèvia, perquè en cas contrari la meva mare no m'ho perdonaria. A hores d'ara jo encara no havia pogut arribar a entendre quina devoció tenia per a aquella plaça.

-Quan siguis a Lisboa, pensa a enviar-me una postal des de Luis de Camões.

El primer cop que m'ho va demanar li ho vaig fer repetir. Si hagués volgut un tros de paper del meu pas per la capital portuguesa, amb segell i amb la meva lletra, de l'elevador de Santa Justa o del Parque das Nações o de la plaça do Comércio o del castell de São Jorge ho hagués entès, i tant que sí, que tots els turistes tenien ganes de fer-s'hi fotografies perquè eren llocs que tenien el seu encant. Però aquella plaça no era res de l'altre món. Passava força desapercebuda i crec que abans del meu interès sobtat, i obligat, només interessava als coloms que hi passejaven i que fins i tot s'hi establien.

Luis de Camões, esculpit en bronze, s'erigia imponent a la frontera entre el Bairro Alto i el Chiado. Per fer un pas d'un barri a un altre era gairebé obligat creuar-lo. El seu rostre tenia una mirada segura, ferma, contundent. Estava acompanyat, allà on acabaven els seus peus, per altres poetes i també per cronistes, historiadors i un físic. La història recordava que havia estat un dels escenaris més significatius de la Revolució dels Clavells, el 25 d'abril del 1974, perquè allà es va començar a festejar la llibertat recuperada.

Malgrat la situació estratègica, la rellevància històrica o la figura del poeta, no creia que la meva mare s'hagués mig enamorat d'aquell indret per cap d'aquelles tres coses. Quin era l'encant, doncs, d'aquella plaça? La vaig observar amb el màxim detall, amb aquella atenció amb què es contemplen les coses que realment interessen, però no hi vaig saber veure res de destacat. I això que jo tot el que tenia un lleuger regust lisboeta, i portuguès per extensió, ho veia amb bons ulls.

Preguntar-ho directament a la meva progenitora tampoc em serviria de res. Ho havia fet en moltes altres ocasions -perquè el tema de la petició de la postal ja era més vell que l'anar a peu- i mai no n'havia aconseguit treure l'aigua clara. Evasives, mitges respostes, paraules que de tan buides no eren capaces d'emplenar absolutament res. El cas és que cada tros de paper manuscrit i segellat que li arribava des d'aquell indret, per part meva o a través d'algú altre, estava curosament desat en una capsa de fusta de roure que descansava al primer prestatge de l'armari de la seva habitació. En devia tenir més d'una cinquantena, la majoria agafades des del mateix angle, des del frontal, perquè si no es veia Camões de cara llavors sí que la cosa acabava perdent la poca gràcia que tenia.

Les primeres vegades que vaig viatjar a Lisboa sí que em vaig entretenir a anar botiga per botiga de records a buscar la maleïda postal de la plaça, però hi havia ocasions -la majoria- que tardava molta més estona de la que volia dedicar a aquella tasca. Eren les coses de fixar-se en indrets peculiars. Per això va arribar un moment que vaig optar per canviar de mètode: anar al lloc dels fets -per sort la meva mare havia tingut la delicadesa d'escollir un indret molt pròxim a la Brasileria, que per mi sí que era una visita obligada-, tirar-hi una fotografia, buscar un botiga per revelar-la i enviar-li com si fos una postal. A ella, en el fons, tant li feia qui hagués fet la instantània, si jo o bé algú que professionalment es dediqués a la fotografia.

Quan el meu objectiu va haver captat aquella plaça des de diferents òptiques i il·luminacions vaig desar la càmera a dins de la bossa. Durant una estona s'havien acabat les fotografies. Ben mirat potser ja no en faria cap més fins que marxés altra vegada cap a casa. Estava acostumada a visitar aquella ciutat, per mi no era res excepcional. Sabia que si no retratava alguna cosa llavors, no em faltarien oportunitats al cap de pocs mesos o fins i tot de poques setmanes. Jo no era com la meva mare, que volia tenir mil còpies d'un mateix indret. Si almenys hi hagués passat alguna cosa significativa en aquella plaça, com per exemple unes obres de les que ho canvien tot de dalt a baix, de les que deixen veure uns resultats que no tenen cap connexió amb el que hi havia originàriament. Però aquest tampoc no era el cas.

Finalment vaig poder asseure'm a la Brasileira. No hi podia faltar el meu galão. M'encantava remenar aquell got llarg de vidre amb el cafè amb llet a dins. No hi posava gens de sucre, i per tant aquella acció podia resultar del tot sobrera, però aquelles culleres tan llargues eren un autèntic vici. Agafar-la per la punta, col·locar-la al fons de tot, fer-la girar en cercles i treure-la i posar-la constantment. De vegades, si m'hi parava a pensar, a ulls dels altres potser feia una mica el ridícul. El personal que servia i la gent que, en altres taules, compartia aquella estona i aquell lloc amb mi, si haguessin gosat, estic segura que m'haurien fet notar que no calia que remenés amb tant d'ímpetu si el sucre -tots dos sobres- encara jeia al plat.

Crec que vaig agafar aquell costum la primera vegada que em vaig asseure en una de les cadires de la terrassa de la Brasileira, i ja no me l'havia pogut treure més del damunt. Hi havia un home que durant quaranta-cinc minuts ben bons -ho sé perquè recordo haver mirat el rellotge quan va començar i també quan va acabar el seu periple- va estar caminant per l'exterior de la cafeteria. Semblava que feia un circuit. Començava per una punta de l'establiment i el resseguia dibuixant la forma del quadrat. Quan arribava al punt inicial tornava a repetir el mateix ritual. Ho feia mecànicament i sempre seguint el mateix traçat, sense excedir-se ni un sol pas ni deixar-ne cap per fer.

Me'l vaig mirar durant tota l'estona. El dringar de la cullera amb el got de vidre seguia el compàs dels seus peus. Cada vegada que un d'ells fregava el terra jo feia un nou cercle. Aquell dia em vaig beure el galão ben fred, jo que només trobava la gràcia a la barreja de cafè amb llet si estava calentíssima, quasi bullent. Ja que l'havia pagat -i a preu d'or, com totes les consumicions de la Brasileira, i més si eren servides com en el meu cas a la terrassa- el vaig engolir a la força i gairebé de cop. La meva cara de fàstic -no me la vaig veure però vaig notar, tan bon punt que el líquid de color marronós em corria per les entranyes, que la devia tenir- contrastava amb el rostre de felicitat de l'home. Semblava que havia acabat la seva missió amb èxit.

Després vaig sentir com els de la taula de just al costat comentaven la jugada que jo també havia estat observant. Una dona gran li explicava a una dona més jove que aquell era el pa de cada dia d'aquell home. Que era el metge qui li ho havia receptat. L'especialista el va deixar triar: o caminar una estona cada dia a ritme intens o prendre's una gran quantitat de pastilles. Va preferir la primera opció.

-I no ha trobat cap altre lloc per poder-ho fer? Vols dir que no acaba marejat després de fer tants de quadrats? Amb la quantitat de carrers bonics i tranquils que hi ha per recórrer en aquesta ciutat! -va dir la dona més jove.

-Es veu que té una fixació per aquest espai en concret -va respondre la dona més gran.

-Quines coses més curioses... Ves a saber què li devia passar -va afegir la dona més jove amb un to enigmàtic.

-Això no sé si ho arribarem a saber mai -va sentenciar la dona més gran amb un somriure murri.

Aquell dia a banda del galão ben calent també vaig demanar un pastel de Belém. Aquella crema amb el punt just de dolçor, ni massa clara ni massa espessa, però compacta, i la pasta de full ben cruixent eren una temptació a qualsevol hora. Algun dia n'havia intentat fer a casa, però no sé si era cosa del meu forn, o dels ingredients que feia servir, o de la meva falta de traça que no m'acabaven de quedar mai bé. Me'ls menjava perquè sempre he sigut una gran llaminera, però si hi havia alguna semblança amb el que m'havien portat al Brasileira era només per pura casualitat.

Vaig estar voltant per la ciutat durant tot el dia. Aquelles llambordes que vestien tots els carrers creaven magnetisme. Un cop hi començaves a lliscar ja no podies parar. Només si les sabates deien prou, cosa que també m'havia passat. Per exemple un dia que un taló -gruixut, gens estrident i de pocs centímetres- se'm va quedar travat al mig de dues pedres i em va quedar partit, o una altra vegada que unes sandàlies que duia de tires, encara sense saber com, se'm van ben destrossar d'un peu. En totes dues ocasions vaig haver d'entrar a la primera sabateria que vaig trobar per comprar-me uns recanvis aptes per als entrebancs que causava el terra lisboeta. L'hotel de Marquês de Pombal era massa lluny per poder-me oferir refugi.

Cap al vespre, quan el sol es va començar a pondre, va aparèixer un vent enèrgic, amb ímpetu. No era fred però tenia molta força. La meva intenció era quedar-me a sopar pel centre, segurament per la plaça del Rossio, i després anar a prendre una ginjinha. Però no m'hi vaig veure amb cor. I si les bufades anaven a més, com altres vegades m'havia passat, i després em costava massa arribar fins a l'hotel. Si me n'hi anava llavors encara hi hauria el restaurant obert per menjar alguna cosa.

Aquella nit quasi no vaig poder dormir pel soroll. Aquells xiulets tan fins i estridents es posaven a dins del cap i no en fugien. Hi ressonaven incansablement. Sense treva. Em va tranquil·litzar l'absència de l'home que sempre era a la mateixa cantonada demanant almoina. Segur que havia intentat buscar un bon refugi, perquè aquella fúria s'enduia els contenidors, les papereres, les branques dels arbres, les flors que hi havia plantades a les rotondes, les pancartes i tot el que se li anava posant pel davant.

Vaig pensar que el taxista que m'havia recollit a l'aeroport m'havia pres una mica el pèl. Tanta història amb la previsió meteorològica -extensa, acurada i aparentment rigorosa- i resultava que s'havia deixat el més significatiu. Per què no m'havia parlat en cap moment del vent? D'acord que els capvespres de Lisboa sempre estaven acompanyats per la brisa que provocava el riu, però d'allò a l'intent d'huracà que estava tenint lloc hi havia tot un món.

Després de sopar vaig pujar cap a l'habitació. A la sala que hi havia al costat del menjador estaven a punt de començar un concert de fado, però en aquells moments no em venia gens de gust sentir-ne. Em feia una certa mandra, malgrat la bellesa i la sensibilitat que tenien, posar-me a nedar entre acords de tristesa, dolor i patiment. Vaig pensar que estaria bé mirar algun programa dels que fessin a la televisió. Hi havia concursos que tenien la seva gràcia. Si no també tenia un altre pla: donar un cop d'ull a la revista que m'havia donat el taxista per acabar-m'hi d'enfadar una mica més després de la informació de pacotilla que m'havia donat fent veure que era un autèntic expert en la matèria.

Al primer moment no vaig trobar-la. Em devia haver quedat al fons de la maleta. De fet encara em quedaven coses per treure, i aquella n'era una. Quan vaig començar a fullejar-la els narius em van quedar impregnats de l'olor de tinta, tan intensa. Va ser una sensació plaent. M'agradava fullejar aquelles pàgines, fer-les passar amb rapidesa d'endavant cap endarrere. No em fixava en res: només executava aquell moviment per poder inspirar una mica més aquella aroma. Tant de bo que no s'acabés mai.

De cop aquell vaivé es va parar en sec i la pàgina que em va quedar al davant em va fer obrir uns ulls com plats. No m'ho podia creure. Tenia una notícia que parlava dels taxistes. De les seves vides, de les seves rutes per la ciutat, de les històries curioses de la seva clientela. A la part esquerra de la imatge hi havia un cotxe que estava aparcat al carrer i el seu conductor estava mig repenjat al damunt del vehicle. No em va quedar clar si només se'l mirava o si estava aprofitant per netejar-lo lleugerament. El protagonisme d'aquella fotografia, a la part dreta, el tenia una parella. Eren un home i una dona que no devien arribar a la trentena. Anaven ben vestits, com si els esperessin a algun lloc important, i somreien. Amb sinceritat, amb alegria, amb felicitat. S'agafaven de la mà, ben fort, com si no volguessin desenganxar-se mai. Els envoltaven una gran quantitat de coloms, que semblava que picotejaven qualsevol cosa que trobaven per terra. I al seu darrere, majestuosa -llavors sí que m'ho va semblar-, s'aixecava l'estàtua de Luis de Camões.

Em feia creus que la dona que apareixia en aquella imatge fos la meva mare. La vaig veure preciosa. Ho era avui, és clar que sí, però ja tenia uns quants anys a l'esquena i no conservava, ni de lluny, una manera tan dolça i tendra de somriure. El temps no corria perquè sí, i les experiències viscudes, sobretot les més dures i cruentes, sempre acabaven per passar factura.

L'home que tenia al seu costat era alt, ben plantat, amb barba, amb bigoti i amb una melena lleugerament ondulada, i portava una cigarreta mig consumida als dits. Qui devia ser? On el devia haver conegut? On devien anar tan elegants? Preguntar pel meu pare, en aquells moments, hagués estat una autèntica absurditat. El meu progenitor, allà, ni hi era ni se l'esperava. De fet ni tan sols el devia haver conegut. La mare, des del moment que es va posar a festejar amb el pare, s'havia posat un penjoll d'or amb forma de trèvol. I en aquella imatge, de la joia, no n'hi havia ni rastre. Se'l podia haver tret, era una possibilitat, però quan vaig dirigir la meva mirada cap al peu de la fotografia i vaig adonar-me de quan havia estat tirada, vaig corroborar que tot allò havia passat encara no un any abans que els meus pares es coneguessin a la festa del poble a través d'uns amics comuns. De sobte vaig entendre el motiu pel qual la meva mare tenia aquella dèria amb aquella plaça, amb aquell monument, amb aquells coloms. Perquè aquell indret havia estat testimoni de moltes altres coses. Petons apassionats, abraçades llarguíssimes, paraules pujades de to, promeses fermes i tocaments incontrolats.

La meva mare no em va dir mai que aquell home, de nom Julio, havia estat el seu amor de joventut. Ni que l'havia conegut un estiu que havia viatjat sola a Lisboa per celebrar que aquell any havia aconseguit plaça fixa a l'hospital on encara treballava. Ni que s'havien trobat compartint taxi per un problema de logística i com que els dos volien anar fins a Estoril, per visitar el casino, el més gran d'Europa, havien accedit a fer el viatge junts. Aquelles lletres tan lluents i grosses, i el jardinet, perfectament cuidat, que conduïa fins a les entranyes de la sala de jocs, i les fonts que brollaven cap al cel plenes de colors van ser testimonis de la seva passió. Ni que des d'aquella nit no s'havien separat durant la resta dels dies. Ni dels plors que es van sentir en aquell vol de tornada cap a casa perquè s'havia impregnat de saudade cap al seu Julio. Ni que van continuar la seva relació per carta, durant uns quants mesos, fins que aquella flama, que s'havia erigit tan ardent, va esdevenir cendra. La distància, dura i esgotadora, inevitablement devia haver posat el punt final entre ells. O qui sap si havia estat a causa del meu pare, que no va tardar gaire a posar-se-li pel camí.

Mirant aquelles pàgines em vaig reconciliar amb el taxista. Gràcies a ell vaig poder conèixer una mica més la meva mare i una part del seu passat que sempre ha tingut tancat amb pany i clau. Com si no existís. En canvi a mi, en aquell moment, amb la seva fotografia i amb aquell somriure de pam, se'm feia més viu que mai. Allà no era ni esposa ni mare, sinó una jove de vint-i-pocs anys amb somnis, ambicions, projectes i desitjos amb regust portuguès.

Aquesta vegada quan tornés cap a casa després de la meva conferència a la universitat ho faria no només amb els deures fets d'haver enviat la postal-fotografia de rigor, sinó amb la revista a sota el braç. Tenia tantes ganes d'ensenyar-la-hi. I crec que ella, malgrat que aparentment no ho demostrés, també estaria encantada amb l'obsequi. A bona hora aquests taxistes lisboetes havien decidit fer una publicació que repassés els últims cinquanta anys de l'ofici a la ciutat. Potser allò era tenir el que tothom coneixia com a bona sort.

Al cap de dos dies, el dimarts, ben analitzada del dret i del revés una altra de les múltiples parcel·les de la figura d'en Pessoa amb una gran quantitat d'estudiants, vaig començar a recollir les poques coses que havia desat a l'armari i a posar-les a dins de la maleta. Sempre em sabia greu no poder-me estar més temps en aquella ciutat que m'omplia de manera inexplicable. Qui sap si l'amor per aquest indret i per tot el que s'hi coïa m'ho havia inculcat, sense ser-ne conscient, la meva mare?

Em vaig acomiadar d'en Manuel, el recepcionista, corresponent-li la seva amabilitat amb paraules dolces, i amb el desig de tornar-nos a veure ben aviat. Al carrer em van tornar a envair les estridències de les obres. Quin soroll tan insuportable, que es posava a dins del cap com si hi tingués un tambor que no deixava de sonar. Vaig caminar com vaig poder amb la maleta de rodes entre els cotxes que anaven i venien de tot arreu, apressadament, sense tenir en compte tots els vianants que a causa d'aquell empantanegament ens havíem d'espavilar per posar els peus on tocava.

Quan vaig arribar a un tros de la plaça que tenia l'asfalt amb unes condicions més òptimes que la resta -malgrat que tampoc era per tirar-hi coets- una veu em va sorgir de l'esquena. Era greu, contundent, un pèl rovellada. I era d'un home.

-Este é um bom lugar para esperar um táxi.

Em vaig girar de seguida per saber qui em deia aquelles paraules. Em vaig sorprendre en veure que qui m'estava recomanant aquell indret era l'indigent que jo observava, des de feia uns quants anys, des de l'habitació, sempre la mateixa, de l'hotel. Havia vist la seva cara de satisfacció quan li donaven algunes monedes. Havia vist com regirava la paperera que tenia quasi al costat d'on s'havia instal·lat i també el parell de contenidors que hi havia més avall, al davant d'un restaurant. Havia vist com s'arraulia entre els cartons i les mantes per no passar tant de fred. Havia vist com de vegades es reunia amb altres companys de penúries perquè les hores no fossin tan cruentes.

I llavors, de sobre, el tenia allà. Parlant-me. I mirant-me. Llavors era ell que ho feia: em devia haver seguit amb els ulls des que vaig sortir de l'hotel fins que, després de passar per tot el periple que hi havia a la plaça, vaig arribar a aquell lloc. Li vaig donar les gràcies pel consell i em vaig tornar a girar. Amb el trànsit que hi havia a aquella hora del matí si no estava atenta no aconseguiria que cap taxi es parés.

-A senhora gosta de ler artigos sobre taxistas?

De seguida em vaig adonar que si aquell home m'estava preguntat si m'agradaven els escrits que parlessin d'aquell mitjà de transport i de les persones que els conduïen és perquè jo duia la revista a la mà. De fet des del moment que havia descobert la història de la meva mare i d'en Julio no me n'havia desfet gaire. No recordo quants cops me l'havia arribat a mirar, i a cada cop d'ull deixava volar la imaginació i pensava tot el que devien haver viscut aquells dies d'amor intens, apassionat, plenament entregat.

Abans que jo li pogués respondre res em va dir que ell havia fet de taxista durant molt de temps. Però després la dona se li havia posat malalta, ell havia caigut en una depressió, havia començat a beure en excés per no pensar i s'havia anat deixant de cuidar. Quan al cap d'uns quants mesos va morir, per no poder superar la dolença, la bola es va anar fent més grossa i ell va entrar en una espiral contaminada i sense sortida, que de mica en mica l'anava devastant per dins i per fora. Va arribar un dia en què tenia tants deutes a causa de l'alcohol, i també del joc, que es va veure obligat a vendre-s'ho tot. I això també incloïa el seu pis al barri de l'Alfama i el seu taxi. Des de llavors aquell tros de vorera propera a Marquês de Pombal era la seva llar i també la seva manera de passar el temps, o de matar la vida, com em va dir.

Mentre no arribava cap taxi li vaig allargar la revista perquè la fullegés una mica. Cinquanta anys -els últims fins a l'actualitat- donaven per a molt, i amb tota certesa hi devia haver alguna instantània que li resultés familiar. No va tardar gaire a trobar-la, i quan ho va fer els ulls se li van omplir de llàgrimes. Acaronava la pàgina amb tendresa i crec que si hagués gosat fins i tot hauria petonejat el paper amb fervor.

Quan es va mig recompondre em va explicar que s'havia vist, de jove, amb el seu taxi, a la plaça Luis de Camões. Es veu que sempre es col·locava al mateix lloc, perquè tot i ser molt cèntric hi havia prou espai per estacionar-s'hi tranquil·lament encara que durant una bona estona no hi hagués cap servei per cobrir. Em va confessar que recordava el dia en què havia tingut lloc aquella fotografia com si fos aquell precís instant. Ell estava netejant el seu cotxe. Tenia la mania de dur-lo ben polit tant per dins com per fora. La parella que hi havia just al primer pla d'aquella imatge acabava de baixar del seu vehicle. Els havia recollit a Estoril, quan sortien del casino, i durant el trajecte no havien parat de petonejar-se i de dedicar-se paraules boniques. Em va recalcar que, per les preguntes que es feien, no creia que fes gaire que es coneguessin, però que a jutjar pel que havia vist durant l'estona que van estar asseguts al seu darrere els augurava una llarga vida junts.

L'home, després d'explicar-me aquella història, em va retornar la revista perquè me la guardés. Però li vaig dir, amb total convicció, que se la podia quedar. Havia estat tan content de recuperar la seva joventut, el seu ofici, el seu taxi i la seva plaça, que no em veia amb cor de treure-li aquella il·lusió. Era, possiblement, una de les poques coses que li quedaven.

Va ser molt insistent: em repetia que moltes gràcies però que la seva intenció no era pas quedar-se una cosa que era ben meva. Jo, però, vaig ser molt més tossuda, i fins que no vaig veure que feia el gest de guardar-se la revista entre les seves coses no em vaig quedar tranquil·la. Al cap de pocs instants seria a dalt d'un altre taxi i potser hi hauria més exemplars d'aquella publicació. De segur que tots els taxistes en repartien, amb orgull, a tort i a dret. I si no tampoc passava res. Si la meva mare havia decidit silenciar aquella història d'amor devia tenir els seus motius, i a mi potser em tocava respectar-los. I com a molt parlar-ne, des de la plaça estant, amb Camões. Sí, la pròxima vegada que tornés a Lisboa aniria a trobar-lo per fer-hi la fotografia reglamentària i també per conversar-hi amb complicitat. De segur que tenia molts secrets per explicar-me, i jo pensava guardar-los tots amb el mateix amor que la meva mare i en Julio s'havien dedicat davant d'aquella estàtua, pels carrers, per les places, pels jardins, al costat del riu i a tots els racons que havien trobat.


Menció especial del 30è Concurs Literari de Sant Gregori (2 de juny del 2017).