'Descriu'



Descriu és una revista digital de publicació i lectura lliure, de relats breus, poesia i assaig, que es construeix amb les aportacions que fan els autors i autores dia a dia. És un punt de trobada on convergeixen lectura, escriptura, opinió, passió, ideologia, política, sentiments, imaginació, comunicació... 

Aquests escrits, a diferència dels que formen part de "Calaix de sastressa", ja han estat publicats en altres llocs o tenen altres temàtiques que no estan lligades al món de la dona.



LÍNIA 4 (gener del 2018)

Quilòmetre 0,4. Amb la puntualitat rigorosa de gairebé sempre el bus es va aturar a la plaça de l'Ajuntament. Era la seva segona parada i no anava gaire ple de gent, tot i que normalment, a aquella hora, ja semblava una olla amb l'aigua al punt just d'ebullició. Hi vam pujar quatre persones: una dona que devia vorejar la setantena, una noia amb unes ulleres de sol que li tapaven mitja cara, un senyor amb un maletí a la mà i un diari a sota del braç, i jo. Cadascú de nosaltres va poder seure on va voler, tot i que sense buscar-ho ni pactar-ho ens vam col·locar ben a prop els uns dels altres. Com si perseguíssim una mena d'escalf humà entre la buidor de la resta del vehicle.

Quilòmetre 1,57. La senyora gran, veient que la plaça Amèrica era a prop, es va començar a remoure. Quan feia aquella acció, la d'aixecar-se del seu seient i assegurar-se que tenia el bastó ben agafat, sempre tenia el mateix pensament: que no havia aprofitat gaire el bitllet. Ja li agradaria a ella poder anar més lluny, sense haver-se de preocupar per les seves cames, però havia arribat un punt en què tant si estava asseguda com si caminava li feien el mateix mal. Només estava bé estirada a la seva butaca de pell, la que tenia a la sala d'estar, i això feia que les seves sortides fossin cada vegada més reduïdes. Tot i així la visita setmanal a la perruqueria encara la continuava mantenint. Era l'únic petit luxe que tenia en la seva vida monòtona de mestressa de casa, i per poc que pogués no en volia prescindir. El seu marit li havia dit infinitat de vegades -sobretot des que la dolença a les cames se li havia agreujat- que potser no calia anar allà per pentinar-se, que just al carrer de sota de casa hi havia una perruquera i de segur que ho devia fer bé com la seva i inclús amb més rapidesa. "Perquè de vegades no em diguis que no t'hi passes més de quatre hores? Una exageració, vaja!" Però ella era -sempre ho havia estat i amb l'edat hi havia trets que s'accentuaven- cabuda de mena i insistia que els seus cabells no els tocaria ningú altre, que de professionals com aquella n'hi havia ben poques al món. I cada vegada que emetia aquella sentència i, com a conseqüència, el seu home esbufegava, amb resignació, la dona estava contenta de pensar que després de la perruqueria quedaria amb la seva germana, l'única que li quedava, i les dues menjarien una bona tassa de xocolata desfeta amb xurros. Allò sí que li treia tots els mals, també el de les cames: tenir el cap arreglat i compartir taula i teca amb qui tant estimava. Llàstima que les trobades les hagués de fer d'amagat. Si el seu home sabés que rere l'excusa de la perruqueria hi havia la seva cunyada li agafaria un cobriment de cor i s'enfadaria de valent. Mai havia sigut sant de la seva devoció, i molt menys quan amb l'herència dels seus sogres, per ser la més gran de totes, es va endur la part més generosa, mentre que a la resta només els van tocar petits pessics. Però a la dona que devia vorejar la setantena allò mai li havia important: després del tint, dels quatre rul·los i de l'assecat podria fer-se l'abraçada més tendra i sentida de tota la setmana. La que no es podia pagar ni amb tots els diners del món.

Quilòmetre 4,04. Durant tot el trajecte aquella va ser la primera vegada que la noia es va treure les ulleres de sol. Semblava que les duia enganxades a la cara amb alguna mena de cola permanent, perquè tot i que el dia era gris i rúfol no havia fet el més mínim gest d'apartar-se-les dels ulls. Però llavors va voler comprovar que havia arribat al Port d'Eivissa i que ja era el moment de baixar del bus. I també va ser en aquell precís instant que unes quantes llàgrimes, ben juntes, van aflorar-li. Va ser molt ràpida intentant-les esborrar del seu rostre abans que li llisquessin galtes avall, però durant aquelles mil·lèsimes de segon es van poder observar a la perfecció. Per això havia optat per aquella mena de màscara: no volia que ningú s'adonés de la seva pena, que la consumia per dins, que se la menjava en silenci. De fet ni ella mateixa sabia per què després de tres mesos del gran terrabastall encara continuava seguint aquell ritual. No li devia fer cap bé, no en tenia cap mena de dubte, però no ho podia evitar. Els matins, després d'haver conviscut amb l'insomni durant la nit, es llevava convençuda que el dia anterior havia estat l'últim. Es posava a dins de la dutxa, escoltava la ràdio i es vestia amb l'elegància que el seu lloc de feina li requeria, i després de fer aquests tres passos respirava profundament, com felicitant-se per haver-ho aconseguit. Però quan es preparava l'esmorzar -una tasca que sempre havia anat a càrrec d'ell- el món li queia a sobre. Amb la torrada en una mà i el ganivet en una altra, a punt per untar-hi la mantega i la melmelada, l'envaïa la tristesa i la desolació. I ja no tenia manera possible de reprimir les llàgrimes. Per què no havia sospitat en cap moment que el seu home tenia una amant? Per què una relació que des de sempre havia estat tan intensa i passional s'havia acabat amb aquella fredor? I per què, malgrat tot, el trobava tant a faltar? Per això cada matí, abans d'anar a treballar, s'aturava en aquella part de la ciutat -era allà on s'havien conegut per pura casualitat- i durant una estona, fins que passava el bus següent, es recreava en la seva feliç història d'amor, que ja no era feliç ni d'amor, només història.

Quilòmetre 6,49. El senyor del maletí, quan va adonar-se que havia arribat a Punta al Mar - Camí Ral va entaforar el diari com va poder a dins de la seva bossa de cuir. No havia deixat de llegir-lo al llarg de tot el trajecte. Però no havia passat de pàgina en cap moment. Sempre havia estat a la número trenta-quatre, a l'apartat de successos, combinant la concentració i la indignació a parts iguals. Tenia una manera de gesticular exagerada i emetia algun so que feia que els altres passatgers se'l miressin. Fins i tot el conductor en un parell o tres d'ocasions va estar a punt de demanar-li si anava tot bé. Sort que per prudència no ho va fer: el senyor, indubtablement, hagués baixat d'allà més aviat del que li tocava. Encara que el seu comportament era tan estrident, la seva intenció era passar totalment desapercebut. El protagonista d'aquella pàgina trenta-quatre era ell mateix: la fotografia de mida tirant a grossa que hi apareixia ho corroborava. Es veia horrorós: demacrat, ple d'arrugues i amb una vestimenta antiquada. I el pitjor no era allò, sinó el contingut de la notícia, que l'acusava d'un desfalc econòmic que ell jurava i perjurava -ja havia passat per uns quants judicis però encara n'hi quedaven uns quants més per endavant- no haver fet. La seva família -almenys de moment- li feia costat, però sabia de sobres que per ells cada vegada era més difícil conviure amb aquella situació. Els amics i els companys de feina no havien tingut tanta paciència i s'havien volgut desvincular d'ell tan aviat com havia estat possible. Pensaven que, si calia, ja hi hauria temps per rectificar, malgrat que n'hi havia pocs -potser cap- que creguessin que s'havien equivocat amb la seva sentència. I ell, aquell dia, en veure's imprès en aquell paper reciclat sense miraments, ja no havia pogut més i havia pres la gran determinació. "Tant de bo que no falli res". I mentre ho pensava, anava entaforant cada vegada amb menys delicadesa el diari a dins del maletí. Cony de corda, que obstaculitzava tot l'espai.

Quilòmetre 7,05. Vaig mirar el rellotge per saber si anava bé de temps. Sí, hi anava. De moment encara sí. Aquell dia em va semblar que havíem arribat a Castell de Pop - Jesús Natzaré en un temps record. Que ràpid que passava tot quan en lloc de centrar-se en un mateix s'estava pendent dels altres... No havia tingut ni un moment per pensar en la meva mare, i en el seu pèssim estat de salut, i no sabia si era una cosa bona o dolenta. Havia pogut desconnectar de tot plegat, però tenia uns remordiments immensos. I si...? No, era impossible. O almenys jo volia que ho fos. Vaig baixar dels núvols pel so estrident del meu mòbil: era el meu pare. I en sentir-lo no vaig saber què dir. Només se'm va acudir tornar a desfer els set quilòmetres fets. Necessitava estar sola -llavors sí- amb la buidor que oferia el bus a l'inici de cada trajecte.


LA IAIA (novembre del 2017)

Una madeixa de llana de color vermell apagat, una altra de color taronja fort, gairebé fosforescent, i encara una darrera de color verd clar. Els tres tons de qualsevol semàfor estan col·locats rutinàriament al damunt d'un sofà petit de la sala d'estar, també força petita, que s'estén al costat del passadís. La iaia, quan es vol distreure, sempre agafa la madeixa verda, se la posa al damunt de la falda i els dits -prims, un pèl torçats però que es coronen amb unes ungles ben cuidades- van jugant a desfer-la, a nuar-la, a desnuar-la i a tornar-la a refer. Hi ha dies -la paciència que s'acaba, el temps que no li regala un bon humor o que no hi ha ganes de ser tan meticulosa- en què el fil, llarguíssim, queda esbullat, rebregat, enrotllat. Amb el posat seriós, el relega cap al sofà, d'allà on ha vingut, i no el torna a tocar fins a l'endemà. La madeixa de poma, ara completament desfilada, s'entortolliga per sobre de la de maduixa i de la de carbassa. Aquestes -sempre és així- estan intactes, perfectes, en ordre. La iaia no les toca mai. Per ella només existeix la verda. Tot i que de vegades s'hi enfadi i s'hi desesperi. És la seva distracció. I, malgrat tot, no es cansa d'oferir-me-la:

-Té, agafa aquesta llana. Emporta-te-la. Ho veus com n'és, de suau? T'anirà molt bé per fer un parell de jerseiets ara que ve el fred. I el color és tan maco...-Amb cara de múrria me la posa a dins de la meva bossa, ben endins, prement fort per encabir-la entre el mòbil, el moneder i les ulleres de sol. Se n'assegura prou que no em pugui caure.

Li dono les gràcies. Sí, el color és molt bonic. Preciós. I em mira victoriosa. Sap que s'ha sortit amb el seu propòsit. Se'n sent orgullosa. Somriu. Amb un somriure dolç, bondadós, incansable. Feliç. Algun dia sí, algun dia hauria d'atrevir-me a fer un jerseiet. I si de sobte descobreixo que he heretat la destresa de fer vores, sorgits, brodats i patrons, i la passió de col·leccionar agulles, fils, botons i didals que la meva iaia ha tingut tota la vida? Ulls cansats. Ulleres imprescindibles. Esquena lleugerament corbada. Coixins alts que la recolzen. Ronyons adolorits. Bosses d'aigua calenta que els escalfen. Però mans d'àngel. Precisió matemàtica. Perfecció. Vestits per a les meves nines. Disfresses de carnaval. Pantalons de gairebé tota la família. Hi ha tantes peces de roba amb la seva empremta. Com la flaire intensa del gessamí.

Arriba el carretó. Miro el rellotge que hi ha clavat a la paret de la sala d'estar. Els números són molt grossos. No falla: el cloc-cloc de les rodes, que se sent d'un tros lluny, anuncia el berenar i aquest, al seu torn, que són les quatre de la tarda. Ni un minut més. Ni un minut menys. Aquest àpat se serveix amb una puntualitat rigorosa. Iogurts -naturals o de llimona-, flams, sucs -de pinya, de préssec o de taronja- i de vegades algun tall de coca de sucre desfilen pel passadís. Cadascú pren el que hi ha anotat a la llibreta de la infermera. Metòdicament. Hi ha qui ho ha d'acompanyar d'algun medicament. Per a la iaia sempre hi ha el mateix menú: llet amb unes quantes galetes triturades. S'ho menja -o millor dit, l'hi donem- amb cullera, com si fossin les farinetes dels bebès. Li agrada. Diu que té un gust dolcet.

-Tasta'n una mica.

M'agrada veure com treu la llengua, tímidament, quan s'adona que algun tros petit, minúscul, de galeta li ha quedat a la comissura dels llavis. Aquella gana que ha tingut des de sempre. Sobretot per les coses dolces. Una llaminera. De les autèntiques. Obre la boca de bon grat. No cal insistir-hi gaire. Obrir, empassar i tornar a obrir. S'ho acaba tot. Fins a l'última cullerada. La tassa queda pràcticament neta. La retorno al carretó. En un moment queda ple de gots, culleres i envasos de plàstic. La infermera l'empeny i se l'emporta cap a la cuina. Fins demà a les quatre.

S'ha acabat el parèntesi. Després de berenar cada petit compartiment de residència continua teixint la seva tarda, la seva vida. En Luis s'agafa al caminador i va fins a la seva habitació. Obre l'armari. Hi té tota la roba -poca i de colors terrosos i foscos- ben plegada. Entre un parell de camises hi guarda un paquet de roscos. Els hi porta el seu fill, que li dona el sopar cada vespre, i d'aquesta manera aconsegueix acostar-lo a la seva Andalusia natal. Ara que el cos ja no li respon com caldria, només pot sentir i reviure la terra que l'ha vist néixer a través del paladar. Quan fa la primera queixalada al rosco se li escapa un somriure trapella. Els compta. Encara en té per cinc dies més. Desa la bossa entre les camises. Tanca l'armari, s'agafa de nou al caminador i surt de l'habitació. Enfila el passadís amunt. De tant en tant s'atura per fer una queixalada.

La cadira de rodes d'en Marcel no para de fer i desfer el mateix camí. Està intranquil i neguitós. És pur nervi. Demana quina hora és. Insistentment. Cada minut o cada dos. Tres quarts de sis, que és quan venen els seus familiars, no arriben mai. Torna a preguntar quanta estona ha passat. La resposta no li agrada. I per això ho pregunta novament. Quan es creua amb una altra cadira de rodes s'hi agafa fort, s'hi aferra. Vol donar-se impuls i aixecar-se. Però els braços no li fan cas, van a la seva. Crida les infermeres perquè l'ajudin. Ja li han repetit -avui massa vegades- que no pot ser, que ha d'estar assegut, i sobretot que s'ha de relaxar. La seva dona obre la porta. Finalment. Ha sortit de la feina i ha vingut a corre-cuita. Arriba amb un somriure i li demana si prefereix pintar un dibuix o jugar a dominó. Ell no vol fer res. Són tres quarts de sis i l'han vingut a veure. Just el que volia. Des de fa tanta estona. Però avui està enfadat. Molt enfadat. Només repeteix que vol estar sol, que vol que marxi.

La Mercè agafa el seu estoig de colors, tots amb la punta ben afilada, i la seva llibreta. Encara li queden algunes pàgines en blanc. El seu fill li fa dibuixos amb un llapis i ella els pinta. Cada vegada que n'acaba un l'ensenya a tothom. Amb orgull. Darrere de cada un d'ells hi ha moltes hores de feina. És extremadament meticulosa. Fins que no ha enllestit cada detall no el dona per fet. Després l'arrenca de la llibreta i el penja a la surera de l'entrada. Quan acabi aquest -un gerro amb roses i margarides- ja no hi haurà més espai. Caldrà fer una tria entre els mandales, els paisatges, els detalls de les diverses estacions i les natures mortes. Però ella no vol prescindir de cap. Tots li agraden. Mentrestant el seu home aprofita per regar les diverses plantes -un fotimer!- que hi ha a les tres sales d'estar, tant a la més gran com a les dues més petites. Avui és dimecres i toca fer la ronda. Va començar un dia d'ara ja fa quatre anys. Per aprofitar el temps mentre la Mercè estava concentrada en els seus dibuixos. Ara ja s'ho ha agafat com una rutina.

En Tomàs no surt de l'últim compartiment, on hi ha un televisor petit que està engegat durant tot el dia. No segueix cap programa en concret. Tant li és mirar notícies, com una sèrie nord-americana, com un partit de futbol. Tot li sembla bé. O simplement no li sembla. Moltes vegades ni tan sols hi té volum. Però s'entreté amb les imatges en moviment, amb els colors. No aparta la mirada de la pantalla. S'hi entrega. És la seva companya durant les hores mortes, de solitud. Totes les visites que rep acostumen a ser de dones: la seva dona, la seva filla, la seva neta i la seva besneta. Totes quatre tenen el mateix to de veu, la mateixa mirada, la mateixa manera de riure. Són petites fotocòpies les unes de les altres. Són la mateixa persona dividida en quatre generacions. La més menuda és l'única que li fa apartar la mirada del televisor, que s'ha convertit com un seu annex. El fa jugar. El fa cantar. El fa picar de mans. El fa riure. A través d'ella sí que connecta amb la realitat, amb la real i autèntica, amb la que no té filtres ni dobles intencions. Amb la vida en estat pur.

La Manel·la no s'aparta del costat de la recepció. De vegades sembla una infermera més. O una estàtua. Allà està a l'aguait de tot el que passa: qui entra, qui surt, qui va al lavabo, qui té visites, qui necessita alguna cosa, qui té un bon dia i qui està de mal humor. Va marcant creuetes diverses en un full que té a la seva ment. El compara amb el d'ahir i amb el d'abans-d'ahir. En treu les seves conclusions. Però no les comparteix amb ningú. És callada i silenciosa de mena. Hi és sempre i no destaca mai. Comparteix habitació i caminador amb la meva iaia. Però no tenen gaires coses més en comú. No per res en concret, sinó perquè una és poc parladora i l'altra sordeja. Aquí tothom segueix el seu propi fil, sense intentar embolicar-se gaire amb els altres. Li encanta anar ben pentinada -sempre que pot de perruqueria- i força enjoiada. I riu. Amb la seguretat de tenir-ho tot controlat, de saber què està fent tothom en cada precís instant.

La Roser, la Montse i la Carme s'asseuen en una altra sala d'estar. Sempre al mateix lloc. Indiscutiblement. Marquen territori. Davant de qualsevol altre resident, sigui dels més antics o dels més novells. Tenen lloc privilegiat, totes tres en fila, al davant del televisor -aquest és molt gros-, i quan algú entra a l'estança es prenen la llibertat de dir-li on s'ha d'asseure -si cal de cara a la paret, també- sense immutar-se. Com si paguessin un plus per cada cadira. Són les sòcies d'honor de la sala. En Mingo, en Pep, l'Artur i en Ramon ja veuen que no hi tenen res a fer. Que aquestes tres són dures de pelar. Que no se'n sortiran de cap manera. Encara que el metge i les infermeres els expliquin cinquanta vegades -com als nens- que cal compartir -també com als nens- elles no cediran. Per això sempre es traslladen cap a un altre passadís. Hi busquen la tranquil·litat. Poder ocupar un espai sense haver-se'l de disputar. Moltes vegades també els acompanya la Lola. A una certa distància. Que a ella li agrada escoltar un transistor, ben enganxat a l'orella, i no vol molestar ni ser molestada. Sovint s'enfada quan la Maite crida. Perquè quan veu que algú passa per davant seu li diu un "ei!" molt fort i molt clar. En engegar el discurs, però, no s'entén absolutament res. Es pensa -gairebé sempre- que és la seva filla. I no. La seva filla cada vegada fa unes visites més curtes i més espaiades, i els seus crits de desesperació, de desconcert, d'incomprensió ja no semblen crits, sinó udols. Aquests balbucejos inconnexos són els que treuen de polleguera la Maite. Li entretallen les cançons que escolta. D'acord, cada dia són les mateixes. Però se les agafa amb les ganes de les primeres vegades. I això ningú no li pot retreure.

Amb tots ells és amb qui la meva iaia comparteix la residència. El seu nou habitatge. La seva nova llar. Des de fa dos mesos. Després de passar-ne cinc amb dos ictus a l'esquena, de l'hospital a casa i de casa una altra vegada a l'hospital. L'estança en si és modesta. Mobles que fa temps que no es renoven i espais que van quedant petits. Una llum tènue. Sort de les plantes, curosament regades cada dimecres, que hi donen molta vida. Hi aporten amabilitat, tendresa, familiaritat, caliu. Les habitacions, malgrat ser compartides, són força espaioses, amb un armari ampli i amb una tauleta per posar-hi tota mena de records i objectes personals. Ella hi té un dibuix seu i de l'avi. L'hi va fer la meva filla un matí d'escola. Tenia ganes de portar-li un regal a la iaia, de qui sempre en destaca la veu tan fina i dolça. Va dibuixar-la a un costat del paper. A la mà dreta hi duia un globus i amb la mà esquerra volia agafar la mà de l'avi. Gairebé s'aconseguien tocar. I els dos reien. I eren a sota del sol. Lluminós i radiant.

Ella no sap que és aquí. Però tampoc sap que no és a casa. Ni que avui és dimecres i que ahir era dimarts i que falten tres dies per al cap de setmana. Ni que ha menjat puré de verdures per dinar. Dos bols. Perquè ni tan sols es recorda que ha menjat. Ni del dia que va néixer ni de l'aniversari dels seus dos fills. Ni que va ser una de les primeres dones que, de jove, es va atrevir a posar-se pantalons. Ni que pujava muntanyes i més muntanyes com si res. Ni que va haver de menjar rates durant la postguerra. Ni que cuinava el millor bacallà amb ous i panses del món. Ni que dibuixava la cara d'una nina que ella va batejar amb el nom de Mari Pepa. Ni que tenia unes llibretes amb tot d'anècdotes i curiositat anotades. Ni que guardava les coses més inversemblants als calaixos i als armaris de casa seva mentre l'avi no parava de repetir-li que calia fer endreça i llençar, llençar i llençar, que aviat no hi cabrien. Ni que sempre s'ha pres totes les nostres alegries i tristeses com a pròpies. Ni que després de cada àpat es delia per menjar-se una presa de xocolata. Ni que no li agradava portar camises ni jerseis amb el coll gaire tapat, perquè tenia sensació d'ofec. Ni que li encantava preparar pícnics i mirar les papallones que jo agafava -i seguidament deixava anar- amb el meu caçapapallones. Ni que no sap que és queixar-se perquè sempre ha sigut de molt bon conformar. Ni que el seu somni hagués sigut ser astronauta. Ni que tenia una imaginació insuperable.

Tot això la iaia no ho recorda. Fa temps que va anar oblidant, progressivament, tots els senyals de la seva identitat. El tronc de l'arbre roman. A voltes una mica torçat, però encara dempeus. Sovint amb penes i treballs. Les fulles, però, es van assecant. I quan arriba el seu torn, quan ja cruixen de tanta falta de vida, acaben caient al terra. Que no les trepitgi ningú. Si us plau. Deixeu-les intactes. Seques, caigudes, derrotades. Això sí: sense ser aixafades. Dignificades. Quan n'hi hagi un bon tou es convertiran en un llit suau on els ocells podran descansar o les castanyes hi podran caure. Novament seran útils. És clar que sí. Perquè a cada una d'aquestes fulles, malgrat tot, encara hi descansa un bri de vida. I la vida sempre crida més vida. I el cercle es tanca. I tot recomença.

És cert que la iaia recorda poques coses, però a nosaltres sí que ens acostuma a reconèixer. De vegades amb alguna nebulosa. Ens canvia el nom. O l'edat. O alguna de les característiques que ens identifiquen. Però sap que hi som. I en els moments de més lucidesa -que són pocs però que també apareixen- ens demana que no la deixem sola, que té por, que té una cosa a dintre que la rosega i que no sap què és, que ens necessita. I llavors ens agafa les mans i les cuixes i la cara, i ens amanyaga. Ens emplena de petons. De mirades tendres. I quan l'avi és a prop li diu, amb veu dolça i ferma:

-És que jo t'estimo molt. Ja ho saps, eh que sí?

I ell es desfà. Se li omplen els ulls de llàgrimes. Però quasi sempre aconsegueix que no li rodolin galtes avall. No vol entristir-la, tot i que ell per dins és un pou de sofriment, de desconsol, d'incertesa, de dolor. Li retorna la mirada. Segura i serena. La mateixa que es devien fer de joves quan es van conèixer.

-És clar que ho sé. I jo també t'estimo molt a tu.

Miro el rellotge. Se m'ha fet tard. Començo a recollir les meves coses. Em poso la jaqueta, li faig un petó al front i li recordo que l'endemà hi tornaré per donar-li el berenar. Em diu que no cal, que no he de patir, que ella està bé i que jo ja tinc prou feina. Però hi insisteixo. Perquè m'encanta compartir aquell moment del dia amb ella. Un reducte d'intimitat per a nosaltres dues. Per parlar, encara que sigui amb inconnexions i amb incerteses, de les nostres coses. De les que hem viscut, de les que tenim en comú, de les que ens agradaria que vinguessin. Abans de marxar trec la madeixa verda de la bossa i la col·loco al sofà, sense que ella se n'adoni gaire. El taronja i el vermell no es poden quedar sols. El semàfor no es pot quedar bicolor. Demà a la tarda, entre les dues, amb una mica de llana verda, embastarem un tros més de vida. Sense pressa. Amb calma. Assaborint cada encontre de l'agulla amb la peça de roba. Cada entrada i cada sortida. Cada puntada com la primera i qui sap si també com l'última.


XOCOLATA SUÏSSA (octubre del 2017)

L'Àngel arriba content a casa. I amb un DVD a la mà. Li ha donat un seu company de feina, amb qui també va compartir escola, i amics, i professors, i jocs, i alguna que altra sortida. Es pot dir que es coneixen des de sempre, i han anat passant de parlar de col·leccions de cromos, de partides de bales i de genolls pelats a fer-ho de les malalties dels seus fills, dels pocs augments de sou que tenen o dels trencaclosques que han de realitzar per poder conciliar oci i obligacions.

La Valentina, només de veure'l passar per la porta, li demana quina una n'hi ha passat. Aquell somriure, aquella mirada espurnejant i aquell posat relaxat el delaten. "És que en Quim m'ha gravat un vídeo: de l'excursió de final de curs que vam fer l'últim any d'escola." Just havent sopat s'asseuen al sofà i en pitjar el botó de reproduir apareixen els paisatges suïssos que els van acompanyar aquell mes de juny de fa gairebé vint-i-cinc anys. Les fonts amb un brollar d'aigua imparable, les muntanyes -les més altes encara empolsinades-, els esquirols, els ossos i les garses. I tot tenyit de la verdor més verda que existeix.

Seguidament els decorats naturals cedeixen el pas als seus companys i companyes. L'Àngel hi reconeix el que avui encara continua essent el seu millor amic; i una noia amb qui de nen es feia molt i que des que va acabar la carrera viu a Nova York i de qui no ha sabut mai res més; i un noi que tothom es pensava que seria una bala perduda i resulta que ha esdevingut un dirigent d'una marca molt reconeguda en l'àmbit alimentari; i algunes noies que encara són part de la seva colla i amb qui comparteix caps de setmana rurals i algun Sant Joan o Cap d'Any. I, és clar, també hi ha en David. Que ara ja no hi és. Perquè aquell estiu va ser l'últim de la seva vida.

L'Àngel se'l mira amb un tel de llàgrimes als ulls. Amb les sabatilles esportives del color tan estrident que portava. Amb les seves ulleres de cul de got. Amb la timidesa i el silenci que sempre tenia com a acompanyants. I amb les seves preses de xocolata, que devorava amb devoció. Cada instant en què apareix, pitja el botó de pausa. I retrocedeix. Una vegada i una altra. Costa entendre, encara ara, que una vida s'estronqui amb catorze anys. Quan encara s'ha fet tan poc camí. Quan tot just els somnis es comencen a forjar. Quan l'horitzó sembla tan ampli i tan llunyà i tan ferm.

La Valentina observa aquelles anades i vingudes d'imatges primer amb paciència i més tard amb nerviosisme. Li cal una explicació. En David, a part d'un company de classe, també era un amic del barri. Vivien al mateix carrer. Un a cada extrem. Quan sortien d'escola els jocs continuaven en aquell asfalt que els servia de camp de futbol, de pista de tennis o d'escenaris diversos segons la seva imaginació. El viatge de Suïssa va servir per cloure una etapa escolar. Després van venir les vacances a la costa amb la família. I d'allà en David ja no en va tornar. Una vàlvula -ja defectuosa de naixement- li va fallar. Va arribar el seu punt i final.

I de cop té clar que l'endemà mateix anirà a veure els pares d'en David. Per parlar-los d'ell, com fa sovint, amb naturalitat, amb amor, amb tendresa. I amb tacte -el que impera sempre en les converses que el tenen com a protagonista- els anirà desgranant l'existència d'aquelles imatges. Per la confiança que es tenen no els ho pot amagar. I qui sap si igual com li ha passat a ell, el dolor de veure'l s'acaba convertint en un bàlsam per a l'ànima. On regnen els bons moments compartits i els records dolços. Com la xocolata que en David es menjava amb delit.