Pessics

Quan la policia va trucar al timbre de casa de la Victòria per explicar-li el que uns caçadors havien trobat, la dona no s'ho podia creure. De l'impacte, un dels ganxets de fusta que estava a punt de subjectar la camisa rosa sedosa -si es penjava amb cura no s'havia ni de planxar- li va fer un pessic a la carn del dit índex. Va deixar anar un "ai" que inclús va espantar el gat que jeia, confonent-se amb el sol de la tarda, ben aliè a tot. I va adonar-se que aquella visita inesperada li deixaria marca i que l'hematoma que se li començava a formar s'expandiria molt més enllà de la mà. Segurament fins a les entranyes.

Finalment, al cap de quasi tres anys, els agents, que gesticulaven tant com podien per estalviar-se les paraules -perquè totes, sense excepció, sonaven massa dures i crues-, li comunicaven, drets al peu de la porta principal, que havien aparegut les restes òssies del seu marit. Tant que l'havien buscat d'ençà que va desaparèixer, un matí de primavera, sense deixar cap rastre, ni tan sols una petita nota, ni sense fer cap comentari que pogués fer sospitar res.

En aquell instant, amb l'uniforme de l'autoritat al davant, la Victòria va recordar que aquell dia remot en què va sentir aquella fiblada al cor -va saber des del primer moment que no era presagi de cap cosa bona- estava fent exactament el mateix que llavors: estendre roba, la més delicada i de tons pàl·lids, amb un arsenal de ganxets. I és que per més peces que sortissin de la rentadora ella estava convençuda que no s'arribarien a acabar mai.

Entre aquelles dues bugades, la de la desaparició i la de la recuperació -tot i que només fos del cadàver-, ningú no es podia fer el càrrec, perquè era totalment inimaginable, el calvari que la dona havia viscut. Preguntes retòriques, preguntes plenes de dubtes i també de silencis, i preguntes que dolien, que coïen, que feien massa mal. Perquè no hi havia cap resposta per a elles. I això encara la feia baixar més fins a les tenebres de la seva existència, fins als costats més foscos de la seva persona, fins a les catacumbes dels seus pensaments i records.

La Victòria, durant molt de temps, ni menjava, ni dormia, ni sortia, ni tenia cap relació amb ningú més enllà del que era estrictament necessari per a la seva feina de recepcionista. Va arribar a odiar l'espècie humana, amb aquelles cares de pena que li dedicaven, i també tots els éssers divins, per haver-li arrabassat de la seva vida, sense compassió, el que més s'estimava. De vegades era conscient que potser només es podia refiar del seu gat, tan menut i, alhora, tan melindrós i servicial.

Però aquell dia, després de tants de silencis, de tants perquès, de tantes incerteses, els policies li deien que amb l'època de caça aquella part boscosa i feréstega estava més transitada que de costum i que sí, que el cos, o el que en quedava, era del seu marit. Tantes quantitats substancioses que havia arribat a oferir per tenir qualsevol pista que la conduís cap a ell -perquè estava convençuda que havia d'estar viu-, i al final havia mort, com qualsevol animal, sol i agonitzant, en plena muntanya. Sense saber si aquest comiat del món havia estat volgut o bé imposat per algun malaurat accident.

Després de fer-li el funeral, el germà de la Victòria va insistir perquè anessin a dinar. Deia que no volia deixar-la sola, aquell dia sí que no, i que amb ell, la seva dona i els seus tres fills estaria més bé. Ella es vaig deixar endur. No tenia forces per a res, i molt menys per pensar.

D'aquell dissabte només recorda una sola cosa: que quan va entrar al restaurant que els seus familiars havien reservat i va veure el cap de porc senglar penjat a la paret, com un trofeu, va notar com si el centenar de ganxets que tenia a casa, dins d'aquella cistella de vímet, se li enganxessin tots de cop a cada una de les parts del cos fins a fer-li perdre el coneixement pels hematomes que li havien provocat els diversos pessics. I aquell mal no es podia alleugerir ni exclamant una infinitat d'"ais".


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de juny del 2018.