Els habitants del meu jo

Aquell matí em vaig aixecar amb ganes d'inspeccionar-me a fons, ben endins. Ja feia dies que estava un pèl contemplativa, analítica, reflexiva, introspectiva... Però me'n cansava bastant aviat, de la revisió, perquè tot plegat ho trobava massa feixuc i sense gaire sentit. Fins que aquell dia me'n van venir unes ganes inexplicables.

Així doncs, em vaig posar davant del mirall que tenia a l'habitació, vaig respirar ben profundament i em vaig fer un tall profund al bell mig de la panxa. No em va regalimar ni una gota de sang ni tampoc vaig deixar anar cap llàgrima ni cap crit de dolor. Llavors, amb delicadesa, vaig obrir la incisió amb les mans i vaig començar a observar-me totalment embadalida.

Al meu interior hi havia una munió d'humans. El que sempre estava content. El que s'emocionava fins al moll de l'os. El responsable i prudent. L'esbojarrat i somiatruites. El queixós. El rabiüt. El que procurava pels altres. El que només vetllava pel seu melic. El que tenia ànsia per menjar-se el món. El que deixava que les coses seguissin el seu curs sense intervenir-hi gaire. El lluitador. El vençut. L'infantil. El vanitós. El cagadubtes. El que es treia les castanyes del foc. El que sabia fer mal. El ferit. El victoriós. El que buscava les paraules més idònies abans que s'escolessin per la boca.

No podia deixar de mirar cada un d'aquells individus, d'aquells personatges, d'aquells habitants que hi havia dins meu. Volia fer-ne una radiografia tan completa com fos possible, i els volia conèixer, els volia acaronar, els volia acompanyar i entendre.

Després de la inspecció em vaig detenir a la panxa i em vaig adonar que la tenia com sempre: closa, llisa, sense rastre de cap punta de bisturí. Vaig somriure. Em sentia tan satisfeta... Havia pogut tenir cara a cara tots i cada un dels éssers que formaven part de mi. Enllà dels anys, finalment, havia pogut saber qui era jo.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes d'octubre del 2022.