'Vullescriure.cat 2019'

Dins el VullEscriure.cat 2019, que va sorgir arran de la setena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2019), hi ha els relats "El mocador de coll" i "El discurs". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats. 


EL MOCADOR DE COLL

A aquella hora del matí sempre li passava el mateix: s'havia d'empassar l'embús de la carretera sí o sí. De vegades agafava una drecera, just dos trencalls abans de la via principal, però tan entusiasmat com estava escoltant una tertúlia radiofònica se li havia passat per alt. També hi havia les ocasions en què optava per la moto, però amb les gotes que queien no s'hi havia atrevit. Per tant el panorama era dels més odiosos: els cotxes gairebé aturats, els clàxons sonant desvergonyits i les agulles del rellotge avançant escandalosament.

L'home es va començar a rebregar a dins del seient i va notar que els nervis li naixien a les entranyes. Sabia que havia de fer alguna cosa per impedir que cresquessin, perquè era conscient que arribava un punt en què ja no tenia aturador. I llavors, enmig d'improperis, de gesticulacions escandaloses i de puntades de peu al pedal del gas, ho va veure. Era al bell mig de la carretera, allà on la línia blanca, amb diplomàcia, reparteix el tros d'asfalt que correspon a cadascú.

-Es pot saber què fa?

Un agent de policia, en adonar-se que l'home havia baixat del cotxe, no va dubtar a acostar-se-li per demanar-li explicacions.

-És que he vist una cosa que m'ha resultat familiar...

-El què?

-Aquest mocador de coll.

-Però si això ja no passa de parrac brut i rebregat!

-Tampoc cal que en parli amb aquest menyspreu, per molt que sigui una autoritat.

-El que ha de fer és pujar al seu vehicle i mirar d'avançar. Que no veu quina cua que està provocant?

-Abans em dona permís per agafar-lo?

-Mentre escampi la boira ara mateix faci el que vulgui!

En tenir-lo a les mans, se li van esvair els dubtes: era el de la seva dona, amb aquell color granat tan peculiar, amb aquells pics minúsculs blanquinosos i amb aquella lleugera aroma de gessamí. I després sí que es va enfurismar de valent. Sense el mocador de quina manera pensava amagar a la feina els blaus i les marques que tenia al coll? Es va notar perdut, abatut, enxampat. I si a partir d'aquell matí les converses amb el cos policial es convertien en una rutina i no pas en una anècdota enmig d'una carretera?


EL DISCURS

Quan m'ho van demanar de seguida se'm va fer una mena de nus a l'estómac. No volia. No en tenia gens de ganes. Però em van insistir que era l'única de la família que sabia redactar discursos i que per als setanta anys de la tieta Gràcia havíem de quedar bé. Així que entre aquelles paraules i les mirades que les van acompanyar, de súplica descarada, no em va quedar més remei que treure la llibreta i el bolígraf del meu calaix i escriure alguna cosa.

Ho vaig intentar. Tampoc m'hi vaig esforçar gaire, ho he de reconèixer, però algun que altre dia vaig concentrar-me en aquella tasca per si el cervell feia alguna mena de connexió. No hi va haver sort. Tot el que se m'acudia no era apte per dir en públic, i llavors vaig tenir clar que a la vida no tothom podia rebre homenatges.

Per això m'havien encolomat aquell mort a mi! No perquè sabés expressar-me més o menys bé, sinó perquè ningú tenia pebrots de trobar alguna virtut a aquella dona. Potser jo, que era la més jove però no per això ni la més innocent, ni la més càndida, ni la més bleda, tindria la facilitat de ressaltar alguna bonesa de la protagonista.

Quan va arribar el moment de fer la gran festa la meva llibreta continuava en blanc. Ni una paraula, ni una frase, ni un gargot. La pàgina més que immaculada. Tot i que quan les diverses veus van cridar el meu nom perquè m'aixequés i fes la feina que m'havien assignat ho vaig saber dissimular a la perfecció. De la meva boca van sortir conceptes com fortalesa, vitalitat, robustesa, versatilitat, elegància, bellesa... S'anaven encadenant els uns amb els altres, fent una dansa perfecta.

Cap dels presents -en puc donar fe- va sospitar que en lloc de parlar de la tieta Gràcia, que de gràcia no en tenia ni una, vaig descriure la planta de bambú que hi havia en un racó del menjador del restaurant. Havia estat entrar, veure'l i saber que ell em faria fer un bon paper perquè seria la meva font d'inspiració.