El llapis que recupera el temps perdut

Aquell dimecres no va poder dormir en tota la nit. Encara sentia l'emoció al cos, ben endins de l'estómac, amb aquell pessigolleig tan suau i dolç. Només tenia ganes que fos l'endemà per tornar-lo a veure, per tenir-lo entre els dits, per acariciar-lo de tant en tant i per sentir-ne l'olor que no desprenia però que s'imaginava. Per què havia arribat tan tard aquella coneixença? Però llavors no era moment de lamentacions, sinó de gaudir de les primeres vegades i de creuar els dits perquè sempre més hi hagués aquella màgia entre ella i el llapis.

De petita les feines del camp l'havien allunyat de l'escola, dels llibres i de les lletres. A casa seva el primer eren les boques per alimentar, i amb dotze que n'hi havia la vida no es podia vestir de metàfores, ni epítets, ni rimes. El realisme, el més pràctic, sobrer i auster, la va acompanyar durant anys. Fins que la seva neta, aquell dimecres, li va començar a ensenyar a escriure amb lletra de pal, primer, i amb lletra lligada, després. L'enamorament cap a aquell tros de fusta cilíndrica coronat amb una mina va ser instantani.


Primer premi del 3r Concurs de Microrelats Dones Veu a les Dones de Montcada i Reixac (18 d'abril del 2017).