Les muntanyes de flors

Agafar el bus 59 a aquella hora era sinònim d'anar ben acompanyada. El conduïa la Teia, que ja ni recordava, de tants anys que feia, quan havia començat a pujar al damunt d'aquell vehicle per fer possible els passejos de la gent per la ciutat.

Jo, encara que pogués, allà dins mai no volia asseure'm: preferia col·locar-me ben a prop seu, sense molestar-la ni distreure-la. I és que engolir l'asfalt des d'aquella perspectiva i acompanyar-ho amb la seva veu, la de l'experiència, no tenia preu.

-Avui he somiat que estava envoltada per muntanyes de flors!- li vaig deixar anar, amb un somriure de pam.

-Això és perquè la data per casar-te ja s'acosta i estàs impacient pel gran dia- em va dir la Teia, que també reia.

I segur que tenia raó, perquè després de quasi un any de preparatius finalment tot allò que havia imaginat era pràcticament a tocar. El vestit, la sala per a la cerimònia, el restaurant, els convidats confirmats, les hores del ball i, és clar, també el ram, que era una mescla de roses blanques i violetes. Si tancava una mica els ulls, gairebé era capaç de sentir-ne l'olor sense ni tan sols haver-lo tingut a les mans.

El 15 d'agost va tenir lloc l'enllaç. Era un dia radiant, i fins i tot la calor sufocant de l'estiu em semblava menys molesta i més meravellosa. Quin goig que fèiem nosaltres i tots els que ens acompanyaven!

Només dos dies després, quan encara estàvem embriagats de tanta felicitat, tot es va tenyir de negre. L'horror s'havia instal·lat a les nostres vides. Sense permís, s'havia escolat per tots els racons, fins i tot pels que semblaven ser impenetrables. Era el nostre company de viatge i, amb el seu alè, ens deixava sense respir. Preguntes sense resposta. Molts interrogants sense resoldre. Ràbia. Ira. Indignació.

Quan vaig reunir prou força, vaig sortir al carrer i vaig dibuixar a peu el trajecte que cada dia recorria amb bus. La ciutat, tot i estar plena a vessar, m'havia semblat solitària, freda i distant. Vaig avançar amb pas ferm, gairebé com si algú m'estigués perseguint. En arribar a la Rambla el plor que en sorgia era el més amarg que he pogut sentir mai i el que, sens dubte, recordaré sempre.

I de sobte, al davant dels meus ulls, van aparèixer les muntanyes de flors. Semblaven les que havia somiat no feia gaire... I llavors em va venir la Teia al pensament, i el número 59 i cada un dels passatgers que, com cada dia o potser per primera vegada, hi havien pujat. I si els havia passat alguna cosa? I si aquella brutalitat indescriptible també havia atemptat contra les seves vides? I si per a ells aquell dijous d'agost ho havia fos tot a negre?

Sense pensar-m'ho vaig anar a una de les parades de les floristes i vaig demanar-los si em podien fer un ram de roses blanques i violetes. Exactament el mateix que havia portat el dia del meu casament. Només desitjava que aquell perfum tan dolç i que aquells colors tan agradables i tendres escampessin la calma, la pau i la serenor que tots i cadascú de nosaltres necessitàvem. Just en el moment de col·locar les flors enmig de la multitud improvisada de pètals i tiges vaig veure la Teia. S'aproximava per deixar uns quants gira-sols en una de les múltiples piles, i en aquell instant, interiorment, sé que vaig somriure, perquè amb la seva presència m'havia marxat una mica aquella por tan monstruosa, acaparadora i indesitjable. I em vaig mirar la conductora del 59 durant una bona estona, amb silenci, per si acabava de fer net.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de juliol del 2018.