Natura morta?

La fruitera dibuixada en aquest quadre em recorda el seu cos.

Les cireres, d'un vermell a punt d'esclatar

i perfectament arrodonides,

són les galtes, que s'enriolen en veure'm.

Després hi ha el parell de préssecs groguencs,

tan madurs, tan tendres,

que només de passar-hi la mà pel damunt,

dolçament com una ploma,

desprenen una fragància pecaminosa.

Són els pits, no ben novells però sí voluminosos,

que resten immòbils, quasi clavats,

a punt per oferir-se sense condicions.

El tercer esglaó, el presideix una taronja.

És enorme i d'una tonalitat intensa.

Quina panxa tan esplèndida, penso en observar-la,

i comprovo que hi té un melic inclòs,

ben marcat, ben perforat, ben penetrable.

Una magrana clou l'espectacle.

Els petits grans que la componen es col·loquen en filera,

com les tecles d'un piano.

Els dits hi llisquen pel damunt,

i llavors és la llengua que s'hi aventura,

recollint els fils sucosos de plaer que s'esfilagar-se'n.

No hi ha notes: només gemecs

que elaboren una melodia harmònica i perfecta.

M'estremeixo. És d'això que en diuen natura morta?


Finalista del 1r Premi de Poesia Eròtica d'Olot (8 de febrer del 2018).