Cita a cegues

La primera vegada que l'hi va insinuar, la Dora ho va trobar una mica descabellat. Que ella no havia sigut mai dona d'aquelles coses! Però després va acabar per no veure-ho tan malament. Al capdavall la proposta la hi feia una amiga, una de les millors que tenia, i es va convèncer que tampoc seria res tan terrorífic.

Quan la Dora va arribar al restaurant, sense voler-ho, se li va dibuixar un somriure a la cara. Com es notava que la seva amiga no era el primer cop que organitzava una cita a cegues. L'establiment, ja des de fora, oferia elegància i majestuositat. I en entrar-hi era inevitable mirar cada un dels racons. Tot estava perfectament decorat: no hi havia cap detall que hi fos sobrer. I el fil musical que sonava de fons, suaument, sense estridències, no podia ser més encertat.

Seguint les instruccions que li havia donat, la Dora es va dirigir al fons de tot de la sala. I sí, a la banda dreta, just al costat d'un bufet de copes de cristall, hi havia un home assegut en una taula que tenia un gerro llarg i ample amb un ram de clavells ben florits. No li podia veure la cara, perquè estava concentrat mirant alguna cosa del damunt de les tovalles. Quan hi va ser a prop va adonar-se que es tractava del menú.

La Dora va decidir escurar-se la gola per trencar la seva concentració. I en l'interval de segons en què ell va aixecar la vista ella va agafar lloc a la cadira. Finalment el va poder mirar sense impediments, directament als ulls, i en fer-ho va sentir una lleugera fiblada de decepció. No va saber trobar-li cap ni una de les gràcies de què la seva amiga li havia parlat tant.

-El cambrer m'acaba de comentar que el llamàntol, el llenguado a la taronja i el rap al forn són les especialitats de la casa. Tu què prefereixes? -va demanar ell.

-Em sembla que agafaré el bistec de vedella amb patates al caliu -li va respondre ella.

L'home, en escoltar les paraules de la Dora, va fer un posat estrany. Però la dona era incapaç de menjar una altra cosa que no fos carn. Amb la cara de peix bullit de l'acompanyant ja en feia ben bé prou.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes d'abril del 2019.