L'escalf de la natura

He vist com el dia es despertava. L'he observat de lluny, per seguretat, i estic convençuda que m'ha picat l'ullet i m'ha dedicat un somriure fugaç. Llavors han desfilat els núvols de taronja i maduixa, que més tard s'han convertit en cotó fluix. I les ràfegues de vent, suaus com els préssecs madurs, s'han encarregat d'escampar la flaire de les flors, que, amb una certa timidesa, es començaven a descloure. També els arbres i els arbustos han enllustrat les seves fulles i els ocells han abandonat momentàniament els seus nius per assajar una melodia dolça i posar-se a cantar a l'uníson. Amb aquest espectacle a punt, les persianes i les cortines han deixat els vidres nus i he tingut més ganes que mai, estimada natura, d'abraçar-te i petonejar-te. Sé que ben aviat em podré tornar a confondre amb tu, però mentrestant, tot i els metres de distància que ens separen, sàpigues que segueixo sentint el teu escalf. I no saps com t'ho agraeixo.


Text classificat en tercer lloc al Concurs de Relats Breus de Tortellà, amb motiu del confinament (24 d'abril del 2020).