Guspires

Sempre he trobat que l'inici de l'estiu és un moment preciós per teixir desitjos. Un got de vi blanc ben fresc al damunt de la taula; alguna cosa per picar; el sol, que es resisteix a anar-se'n; la brisa, que ens embolcalla tot el cos; les obligacions, que hem entaforat en un calaix per no tenir-les tan a la vista, i un bon grapat d'espurnes als ulls que parlen sense paraules.

Aquestes espurnes les compartim amb la família, amb els amics de sempre i amb els que hem fet fa poc, amb els companys de feina, amb els veïns del barri o amb qualsevol persona que, en aquells instants, creua la seva mirada amb la nostra. No tenim por de mostrar-nos tal com som: els nostres anhels es troben per sobre de tot.

I llavors t'observo a tu, filla, i veig com, en el teu vuitè estiu, les espurnes dels teus ulls et brillen més que mai. Em parles que quan siguis més gran vols anar a estudiar a la universitat, llogar un pis amb les teves amigues -amb moltes habitacions, si pot ser, que així n'hi cabreu més-, tenir carnet de cotxe i que jo et deixi el meu -que llavors valores que ja serà vell- i poder fer les coses que t'agradin si és que no costen gaires diners. I em preguntes -amb el meu instint de mare interpreto que això és el que et fa més il·lusió, ja que les espurnes se't tripliquen- si París és gaire lluny, perquè l'últim dia de curs -dubtes sobre si estudiar per a professora o per a algun ofici que tingui relació amb la cura d'animals- amb totes les del pis hi voleu anar a sopar, per celebrar que tot ha anat bé.

Jo, amb tendresa, et responc que sí, que fins a la capital francesa hi ha uns quants quilòmetres, i que els pots fer amb cotxe, amb tren o amb avió. I t'emociones amb la idea perquè entens que aquell àpat comportarà una nit d'hotel i un esmorzar d'aquells tan complets que t'agraden i qui sap si unes petites vacances.

No puc evitar acaronar-te el cap, i abraçar-te, i dir-te amb els ulls -juraria que en aquests moments tant tu com jo tenim la mateixa quantitat d'espurnes- que no deixis mai enrere els teus desitjos, que no els releguis -com em sol passar a mi- només a l'inici de l'estiu, que qualsevol ocasió és bona per volar, encara que sigui sense ales.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de juliol del 2019.