Mà incompleta

Les sabates noves m'escauen. No és que ho digui jo -poc objectiva- ni la venedora -excessivament exagerada a l'hora de regalar floretes-, sinó que ho noto amb les mirades que em dedica la gent, que en lloc d'adreçar-se'm als ulls ho fa als peus. Com si em fes una reverència sense gestos, només amb l'iris, la pupil·la i les pestanyes com a instruments.

Fins i tot el meu avi s'ha adonat que llueixo calçat nou, i això que la vista li comença a fallar a marxes forçades. Però és clar, això sempre ha sigut la seva vida. Les botes, les botines, els esclops, les espardenyes, els peus de gat, les sandàlies, les xinel·les... N'ha vist de diferents materials, i talles, i models, i els té gairebé tots classificats al cervell, com si fossin en un magatzem enorme d'un indret indefinit.

-Avi, això dels dits t'ho vas fer confeccionant sabates?

Encara em recordo del primer dia que l'hi vaig preguntar. La cara li va quedar una mica pàl·lida, se li van dibuixar arrugues al front, se li va marcar un tronquet lilós al coll i els llavis se li van serrar. Però no en vaig obtenir cap resposta, només un silenci que gairebé es podia tallar, mastegar i empassar.

Ho vaig intentar en altres ocasions, de treure l'entrellat de la falta del dit gros i de l'índex. El resultat va ser el mateix, tot i que a ell ja se'l veia més preparat, més a la defensiva, i no es ruboritzava. Fins i tot s'havia memoritzat una mena de discurs, suposo que perquè -de moment no havia tingut èxit del tot- jo callés d'una vegada.

-No, amb les sabates no, bonica. Elles sempre han estat inofensives. Al cap i a la fi només em dedicava a netejar-les!

Sí, això ho sabia. La seva feina havia consistit a esborrar la brutícia dels peus dels altres. Així s'assegurava que ja no havien d'arrossegar allò que no els pertanyia. El problema és que llavors la merda -l'home sabia que no era una paraula fina, més aviat grollera, i li era ben bé igual quan la pronunciava- se l'emportava ell cap a casa, però allò no importava a cap d'aquelles persones adinerades. Al capdavall també devien considerar el meu avi com un element més per anar de cap a la brossa.

Doncs si no havia estat amb les sabates, amb què coi havia perdut els dos dits?

El meu avi era conscient que aquella pregunta feia un rum-rum a les meves entranyes. Curiosa de mena, defensora de la justícia i solidària com soc no podia ser d'una altra manera. Valia la pena que em fos sincer? Què en faria de buidar el pap i d'explicar-m'ho? Potser pensava que només omplir-me el cap i el cor de misèries, preocupacions i penes.

Perquè la història no era bonica. La majoria de les coses que van passar durant la guerra i la postguerra no ho van ser.

Una tarda, quan ell tornava de la feina, un parell d'individus l'estaven esperant a la porta de casa seva. Feien cara de gossos rabiosos, o sigui que de seguida va intuir que allò no acabaria bé. Quan el van tenir al davant un d'ells, aprofitant que en aquell instant per allà no hi transitava ningú més i que estava començant a fosquejar, li va clavar un cop de puny a l'estómac. Ni oportunitat de xisclar, va tenir! Li van dir que si ho feia, que si amb els seus crits obtenia ajuda, n'hi deixarien anar un parell més al mig del cervell que el deixarien mort a l'acte. Qui sap si va ser llavors quan va aprendre a fer els silencis tan densos que acostuma a regalar-me.

Com va poder va posar la clau al pany, i tots tres, de sobte, van situar-se al rebedor de la casa. Hi feia molt fred, i no només perquè era hivern, sinó perquè les paraules que van començar a sortir de les boques d'aquell parell d'impresentables feien glaçar la sang.

-És veritat que el teu veí amaga militants polítics a casa seva? Fa uns dies que corre aquesta brama pel poble i abans d'actuar ens agradaria saber-ho del cert. I hem pensat que tu, vivint tan a prop, ens sabries donar informació més que fiable.

Anaven perfectament ben encaminats. No feia gaire temps que qui tenia l'habitatge contigu al seu oferia menjar i sostre a un matrimoni vinculat a l'exèrcit republicà. Estaven esperant una documentació falsificada que els havia d'arribar i de seguida que la tinguessin a les mans s'escaparien del país per algun viarany que els dugués fins a França. Els faltava tan poc... Però estava clar que algú se n'havia anat de la llengua.

Li van tornar a formular la pregunta per si no l'havia sentit bé. Per si així, amb el to de veu més elevat, entenia que no estaven disposats a perdre cap minut més. Malgrat tot, no van aconseguir res.

Llavors un dels energúmens va treure una destral que duia amagada entre la roba mentre l'altre aprofitava per engrapar la mà de l'home. Va assegurar-se que fos la dreta, per ser la que usava més, i en centèsimes de segon va oferir-li un cop sec i contundent que li va fer saltar pels aires l'índex i el dit gros.

-La setmana que ve tornarem, a veure si ja has fet memòria -va etzibar-li el de la destral.

Els crits de dolor que va fer l'home, llavors sí, van ressonar llargament per aquelles parets i per aquell carrer, i l'endemà mateix, tant ell, com el veí, com la parella que vivia allà en secret van tocar el dos enllà de la frontera. Haver-se quedat al poble hauria sigut assegurar-se la mort.

No sé si jo arribaré a saber mai la història de la mà incompleta del meu avi. De fet ja m'he mig resignat que sigui que no. Si ell no me n'ha volgut parlar mai, els seus motius deu tenir, i jo no puc fer altra cosa que respectar-lo.

[Allò que la noia encara ignora, l'home fa anys que l'hi ha deixat escrit. El dia que ell falti ella podrà llegir la carta on l'hi explica tot, amb pèls i senyals, que és el que sempre li havia demanat. I és que no suportaria veure la cara de dolor i de ràbia de la seva neta en cas de fer-ho ara. Perquè detestava que els seus patissin i perquè li recordaria el seu propi rostre el dia de l'aniquilació dels seus dos dits.]

Finalista del 6è Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres d'Olot (12 de juny del 2022).