La nina de porcellana

Aquella tarda de finals d'hivern estava diluviant. Tant si es mirava cap a una banda com cap a l'altra només hi havia pluja, en alguns instants barrejada amb un vent fort i amb calamarsa, i també amb llamps i trons. Jo duia un paraigua dels generosos, però en qüestió de cinc minuts ja se m'havien trencat dues barnilles i una tercera anava pel mateix camí. Amb aquell panorama em costaria arribar a casa: tot i que no era gaire lluny em semblava que havia de travessar un riu sencer, llarg i molt cabalós, per aconseguir posar-hi els peus. Per això vaig decidir entrar en una botiga i buscar una mica de refugi. Ni em vaig fixar de què era.

Vaig deixar el que quedava del meu paraigua a dins d'una galleda de plàstic i em vaig espolsar amb discreció els petits rierols d'aigua que s'havien anat dibuixant al damunt de la meva jaqueta. Em vaig adonar que jo no havia estat l'única que havia tingut aquella pensada, perquè la majoria de persones que pul·lulaven per allà dins tenien un ull posat en els productes, per simular que els despertaven algun interès, i un altre en algun dels tres finestrals per avaluar la intensitat de la pluja. Sense paraules ens dèiem que encara no podíem sortir, que ens aniria bé esperar-nos una mica més entre aquella infinitat de joguines.

La veritat és que a mi els artefactes infantils no m'han cridat mai gaire l'atenció. Ni tan sols quan era una nena m'hi entretenia en excés. Preferia fullejar els diaris esportius que voltaven per casa, o agafar els estris dels diversos armaris i calaixos de la cuina mentre sentia com la meva mare es queixava que li ho embrutaria tot, o remenar pel jardí com si fos una entesa de les plantes. D'això sí que en tinc records vius, però guardo poca cosa a la memòria de les nines, amb els seus vestits i les casetes on vivien, de les disfresses, dels peluixos i de les làmines per pintar. Fins i tot els jocs de taula els trobava summament avorrits. I llavors, en canvi, aquella pluja de finals d'hivern m'havia conduït en aquell paradís que jo mai vaig considerar com a tal però que de segur que sí que ho seria per a la majoria de les criatures.

Vaig resseguir els diversos passadissos de la botiga amb unes ànsies que no sabia d'on em sortien. Tot ho trobava bonic i, d'alguna manera o altra, el que m'envoltava em captivava. Em vaig aturar en una prestatgeria plena a vessar de nines de porcellana. N'hi havia de totes mides i amb vestuaris més o menys treballats: de seda, de cotó, de fil, amb pedreria, amb botons originals, amb puntes fetes de ganxet. Me les vaig mirar una per una i quan vaig fer tot el recorregut el vaig tornar a repetir, i els ulls, en més d'una ocasió, se m'aturaven en una nina en concret. La que duia els cabells, ben rinxolats, recollits en un monyo, amb ulleres, amb els llavis ben rosats, amb la cara pigada i amb un conjunt de camisa i faldilla molt senzill, sense adornaments, d'un color blau cel molt pàl·lid, i sense sabates.

Em va sobtar veure els peus de porcellana nus, i mentre observava els dits tan menuts i innocents vaig sentir una veu que provenia d'aquella muntanya de nines. Em vaig sobresaltar. Potser havia estat alguna altra de les persones que voltava per allà que m'havia fet alguna observació o la mateixa dependenta, que, farta de veure que hi havia poques ganes de comprar, em demanava, amb cara de pocs amics, què necessitava. I no: no havia estat cap d'ells, perquè tothom seguia fent la seva com si jo, allà, no hi fos, com si no existís.

Quan m'hi vaig fixar bé vaig saber que la veu sortia d'aquells llavis tan rosats que m'havien encisat. Però llavors la cara d'aquella nina de porcellana ja no era la que havia vist la primera vegada, sinó que s'havia transformat en la de la meva iaia. Feia deu dies justos que me n'havia hagut d'acomiadar -a contracor, sense voler-ho, totalment per força- perquè la vida l'havia abandonat, i tenir-la allà al davant, amb el seu somriure, amb els seus ulls tan vius, amb la seva veu tan tendra i melosa, era com un somni.

Sense voler-ho em va caure una llàgrima. I després en van seguir unes quantes. Era increïble veure com el cos de la nina es mantenia completament estàtic, amb aquella blavor que ho envaïa tot, i, en canvi, com el rostre estava en pur moviment. Sé que ningú més podia adonar-se d'allò, que era un regal només per a mi. La complicitat de dos éssers que, malgrat estar tan lluny, podien notar-se tan a prop.

-Parla'm, iaia, parla'm. Encara tenies tantes coses per explicar-me...

No havia parat de ploure però vaig decidir marxar d'allà. A fora al carrer em vaig adonar que la tercera barnilla, finalment, havia acabat per trencar-se. Tot i això amb el paraigua mig impotent en vaig fer prou per tapar el paquet que duia a les mans. A mi m'era igual mullar-me, però no volia que li passés res a la nina de porcellana que m'havia comprat. Mai no m'havien agradat els artefactes infantils -ja ho he dit-, però allò era una excepció. Observant uns quants segons aquella cara, que hipnotitzava, podia tornar a tenir una mirada, un somriure i una veu que estimava amb delit ben a prop meu. Perquè ni jo me'n volia desprendre ni ella se'n volia anar del tot. I les dues, sempre que ens vingués de gust, sabíem que teníem la capacitat de retrobar-nos. Tothom ho ignorava, però nosaltres podíem allargar-ho segons la nostra voluntat o parar-ho quan ho necessitéssim.

Aquella tarda de finals d'hivern em va demostrar que l'època dels jocs no pertany només a la infantesa, sinó que si la cuidem en podem disposar al llarg de la nostra vida. I fins més enllà i tot.


Finalista del 3r Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres d'Olot (27 d'octubre del 2018).