Un pessic de cel em porta el teu tot
En llevar-me he engolit un pessic de cel.
Era rogent, ardent, feréstec i salvatge.
Ha dansat calmós per la boca i per la llengua
fins que s'ha instal·lat al costat del càlid cor.
Amb mots dolços com el tacte suau de les plomes
i amb silencis de menta i de préssec madur
m'ha explicat un llarg fil de tu i les teves coses
ara que ets lluny, abrigada pel blau i el blanc.
T'he vist, sentit, olorat, palpat i tastat.
He quedat plena, saciada i satisfeta
quan l'absència ja només era buidor.
He tardat massa a obrir les finestres de casa,
a enretirar les cortines de boira i fum,
a alçar les persianes de fusta corcada.
Sort del vent atrevit, valent i agosarat,
que de bon matí s'ha colat per una escletxa.
Ho ha esbatanat tot, sobretot la meva ànima.
I el cromatisme de taronja, de carbassa,
de capvespre tendre i quilomètric d'estiu
ha entrat dins meu, amb decisió, per instal·lar-s'hi.
Et tinc amb mi: ja no hi ha cap record que valgui.
Finalista del II Premi Avinyonet de Poesia (21 de juliol del 2022).