Un pessic de cel em porta el teu tot

En llevar-me he engolit un pessic de cel.

Era rogent, ardent, feréstec i salvatge.

Ha dansat calmós per la boca i per la llengua

fins que s'ha instal·lat al costat del càlid cor.

Amb mots dolços com el tacte suau de les plomes

i amb silencis de menta i de préssec madur

m'ha explicat un llarg fil de tu i les teves coses

ara que ets lluny, abrigada pel blau i el blanc.

T'he vist, sentit, olorat, palpat i tastat.

He quedat plena, saciada i satisfeta

quan l'absència ja només era buidor.

He tardat massa a obrir les finestres de casa,

a enretirar les cortines de boira i fum,

a alçar les persianes de fusta corcada.

Sort del vent atrevit, valent i agosarat,

que de bon matí s'ha colat per una escletxa.

Ho ha esbatanat tot, sobretot la meva ànima.

I el cromatisme de taronja, de carbassa,

de capvespre tendre i quilomètric d'estiu

ha entrat dins meu, amb decisió, per instal·lar-s'hi.

Et tinc amb mi: ja no hi ha cap record que valgui.

Finalista del II Premi Avinyonet de Poesia (21 de juliol del 2022).