El pacte

Tu i jo, ja fa força temps, vam fer un pacte. No ens van caldre contractes, ni articles específics de lleis amb noms quilomètrics i indesxifrables, ni tan sols grans discussions per a la lletra petita, menuda i microscòpica. El nostre va ser un acord tàcit, com el d'altres èpoques en què la paraula encara tenia un valor i no pretenia enganyar ni trair ni escampar malícia.

Des del primer instant en què vaig posar els peus aquí em vas fer uns regals impagables: aprendre a parlar, a caminar, a escriure, a llegir i a comptar; fer-me gaudir del mar i de la seva brisa, de les papallones grogues, d'un poema, d'una sortida de sol, d'un gelat de xocolata negra, d'un paisatge nou i dels camins de sempre; fer-me emocionar amb una abraçada de la meva iaia, amb un gest dels meus fills, amb una mirada còmplice que només saben fer les amistats que estimen amb el cor obert. I un llarg etcètera.

Ha arribat un punt, però, en què no tot són obsequis ni guanys, sinó que també hi ha pèrdues, dolor, tristesa, ràbia, melancolia, incomprensió, solitud... I és ara quan m'adono que has entrat en escena de veritat. Que tot plegat no eren flors i violes -il·lusa de mi!-, sinó que la vida -és a dir, tu- també, o potser sobretot, era això.

Intueixo que en endavant encara seràs més severa, que actuaràs amb totes les teves armes i que no me'n deixaràs passar ni una. Tot el que tinc, tot el que he aconseguit, ho hauré d'anar abandonant. No podré sortir a caminar perquè les cames no em respondran. No podré parlar de la meva joventut perquè el cap haurà tancat l'interruptor dels records. No podré plorar ni riure perquè les pastilles m'hauran aniquilat cada una de les meves emocions. I tot i així voldré seguir en aquest món, amb el pacte que un dia vam fer: tu em dones anys i jo sumo renúncies. I ens agafem de la mà, amb més o menys ganes, i anem avançant fins que una de les dues se'n cansi.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes d'octubre del 2021.