Juny

30 de juny: color

Hi ha dies en què ho veiem tot negre. Ho pensem, ho diem i ens ho creiem. Però si som honestos amb nosaltres mateixos no és així. Sempre hi ha aquell bri d'herba fresca, aquella cirera madura, aquell núvol blanc al mig del cel, aquell rovell d'ou perfectament circular. És clar que hi ha dies negres, tot i que acostumen a tenir moltes taques, per minúscules que siguin, de color.

29 de juny: teclat

He examinat el teclat del meu ordinador minuciosament. Primer ho he fet amb calma, amb una paciència que desconeixia que tenia. Llavors m'ha envaït la desesperació i l'estudi ha sigut més matusser. Sigui com sigui no hi ha volta de full: el punt ha desaparegut de les tecles. Ara, per fi, entenc que em costi tant tancar totes les meves històries.

28 de juny: ceràmica

A mi, per més que ho intentis, no em podràs modelar. No soc com cap de les teves peces de ceràmica, que fas més estretes o més amples, més altes o més baixes, més senzilles o més ornamentades. No em posaré a sobre de cap torn ni em deixaré impressionar per les teves mans. Jo ja vinc dissenyada i, t'agradi o no, això és el que hi ha.

27 de juny: mitjó

Vestit fosc, camisa llisa i corbata. És l'uniforme que et poses cada dia, el que et dona aquest aire de seriositat, d'elegància i de professionalitat. L'única cosa que trenca el teu posat tan ben estudiat són els mitjons: estampats i de colors ben estridents. Saps que no hi lliguen gens, i que potser ratllen la ridiculesa, però és el punt que marca la teva autèntica personalitat.

26 de juny: món

El món no hauria de ser món des que tu no hi ets. És increïble que el Sol i la Lluna surtin cada dia i cada nit, i que nosaltres girem sense pausa i respirem sense ofegar-nos en la pena. I és que almenys el meu, de món, amb la teva absència, no podrà tornar a ser mai el mateix.

25 de juny: cor

Quan et pregunten com estàs, respons que bé. No perquè no tinguis res més per dir, no perquè no disposis de més paraules, sinó perquè no vols col·lapsar el teu interlocutor. Si li haguessis d'explicar realment què és el que et passa pel cap, i sobretot pel cor, el deixaries exhaust.

24 de juny: inici

No saps quantes vegades t'has situat al damunt d'aquesta línia. Al principi les comptaves, però va arribar un moment que ho vas considerar totalment inútil. Ara et limites a posar els peus al punt exacte, a respirar tot l'aire que pots i a caminar. Ja saps que no hi ha només un inici, sinó un fotimer, i que cada cop te l'has d'agafar amb les mateixes ganes que el primer.

23 de juny: pinyó

Amb els pinyons que he anat recopilat del damunt de la coca de Sant Joan he fet un dibuix que ningú sabrà interpretar mai. És el mateix que resulta d'unir cada una de les pigues que hi ha arreu del teu cos i que em sé totalment de memòria. Ara, quan tingui fam de tu, ja sabré com calmar-la.

22 de juny: pala

No et creies que el teu gos, aquell que havies cuidat i estimat durant més d'una dècada, hagués mort atropellat. A casa no sabien com consolar-te, i tu vas tenir molt clar que volies enterrar-lo al jardí, per tenir-lo, malgrat tot, a prop teu. Mentre el pare cavava la terra amb aquella pala enorme, li repeties que fes el forat encara una mica més fondo. Així tenies l'excusa d'abraçar uns quants minuts més la teva mascota.

21 de juny: despertador

Quan sona el despertador m'adono que no estic sola al llit, i quan tu pares el teu també tens companyia a l'altre tros de matalàs. S'ha acabat la treva per tenir-te -per tenir-nos-, i caldrà esperar que el món s'adormi i la nit ens visiti de nou per poder-nos retrobar.

20 de juny: llaminadura

M'he començat a menjar un extrem de la llaminadura. És de les de color vermell intens. Amb les dents la mossego, i la llengua m'ajuda a tirar-la gola avall. M'encanta aquest regust que em queda... I la menjo i la torno a menjar. Sense parar. I quan arribo al final de tot t'hi trobo a tu. I també et menjo i llavors, tot dos, som vermells.

19 de juny: llevat

En aquella família nosaltres érem la farina, els ous, el sucre, la mantega i la xocolata. Tu, indiscutiblement, eres el llevat. La que feia que tot lluïs, que tot fes goig, que tot fos exquisidament perfecte.

18 de juny: catifa

Aquesta catifa, ara, està lliure, però fa només uns minuts aguantava un munt de peus. I les extremitats inferiors -ella, tot i ser un tros de roba, ho sap millor que ningú- pesen, perquè emmagatzemen les penes, que amb la voluntat de no ser cap destorb, baixen ben avall i s'allunyen tant com poden del cap i del cor.

17 de juny: pestanya

A un costat de la pica hi ha una pestanya. És meva. A l'altra banda n'hi ha una de més llarga. És teva. Un petit bri d'aire que desconec d'on ha sortit fa que s'acostin, que s'uneixin, que quedin totalment entortolligades. Llavors el petit raig d'aigua que surt de l'aixeta provoca que s'empassin i que caiguin -ben juntes, això sí- al buit.

16 de juny: tronc

Per molt que m'hagis posat aquest tronc robust i maldestre al mig del camí els meus passos no s'aturaran. L'esquivaré, el faré en mil bocins o hi saltaré per sobre. No hi ha res, per més voluminós i pesat que sigui, que em pugui frenar.

15 de juny: margarida

Una margarida rere l'altra s'acumulen en aquest prat que més que verd ja és blanc i groc. Botons i pètals ho cobreixen tot, i tu ja no saps quina escollir per fer aquell joc que tant t'agrada. Ben mirat, potser no et cal desfullar ben res. Saps amb certesa que la resposta és que sí.

14 de juny: cotxe

Odiava quan se m'escapava l'autobús per anar a l'escola, perquè volia dir que m'hi havies de dur tu, amb el teu cotxe vell i atrotinat. Tothom ens mirava i es reia, sense gaire pietat, de nosaltres. No els culpo: aquella tartana era d'escàndol! Ara, però, no saps què donaria per tornar a pujar a aquell cotxe vell i atrotinat. I que el conduïssis tu, és clar.

13 de juny: xiulet

El so del xiulet va assenyalar el final del partit. Els rivals, en aquell encontre, havien estat de molt nivell, i ella havia fet el gol que havia donat la victòria al seu equip. El seu pare devia estar tan content... Ja se l'imaginava: fotografiant-la imparablement, del dret i del revés. Però en mirar cap a la graderia no el va veure. Una vegada més havia decidit seguir el reclam de la feina.

12 de juny: ganivet

Agafes el ganivet més esmolat que trobes a la cuina i talles la ràbia que sents. La fas a trossos ben petits, perquè penses que així allargarà més. La serveixes ben amanida per sopar, per dissimular-ne una mica el gust. Quan veus que als de la taula se'ls comença a dibuixar una cara de gos malèvol, que treuen escuma per la boca i que els ulls els surten de les òrbites, et convences que, almenys ara, saben com et trobes.

11 de juny: abella

Aquella abella era pacífica, però en veure de la manera com vas sortir al balcó -ben vermell i bramant- es va sentir atacada i et va clavar el fibló. Va anar directament a la bossa de l'ull, i de segur que et va fer mal. L'única cosa que em sap greu és que la pobra, després d'aquesta gran gesta, acabés per morir.

10 de juny: micròfon

T'ho puc xiuxiuejar a cau d'orella perquè només ho sentis tu o ho puc dir al davant d'un micròfon perquè es propagui arreu. Sigui com sigui no puc deixar de confessar-te, ni ara ni mai, que t'estimo.

9 de juny: abisme

Et miro la cara i no hi tens ni ulls, ni nas, ni boca. Et miro el cos i no hi tens ni esquelet, ni cor, ni pulmons, ni fetge, ni ronyons, ni estómac, ni intestins. Et miro el cap i no hi tens cervell. De fet, cada vegada que et miro és com si caigués en un abisme.

8 de juny: senyal

Van haver de morir catorze persones -jo inclosa- abans que es decidissin a posar un senyal en aquell tram de carretera. Des de llavors, els conductors, quan passen per allà, ho fan amb cautela. No perquè s'hagin tornat més cívics ni responsables, ni perquè hagin pres consciència de res, sinó perquè la munió de rams de flors que hi ha per recordar-nos els deixa embadalits.

7 de juny: pregunta

Has fet un gran pas: has començat a interessar-te per nosaltres i a formular-nos preguntes. No són res de l'altre món, sinó banalitats del dia a dia. Però, de moment, ens compensen. Ara només faltarà que estiguis disposat a escoltar les nostres respostes.

6 de juny: fum

Quan va perdre algú de sang tan proper tothom es va posar a plànyer-lo. Consells i retòrica de pacotilla es van anar estenent al seu voltant, com si fossin un gran núvol de fum. Si algú hagués gosat demanar-li, amb les paraules que tocaven i sense suposicions, si li sabia greu aquell adeu s'hauria quedat parat: hauria dit ben alt i clar que no.

5 de juny: bústia

He fet un esforç i he llepat, tres o quatre vegades ben bones, la part adhesiva de la carta que t'he enviat. Sempre m'ha fet tant de fàstic que la llengua em quedés amb aquell gust... Però el sacrifici ha valgut la pena: quan obris la bústia seràs tu qui t'emportaràs l'amargor.

4 de juny: bicicleta

Quan ens trobem, a les tardes, ja no podem conversar. Fa temps que no et surten les paraules, que no les saps dir, i per això jo em limito a fer monòlegs amables i divertits. I si resulta que la vida no és com anar amb bicicleta i s'oblida a mesura que no es practica?

3 de juny: llibreta

Es va passar tota la nit escrivint en aquella llibreta. Tenia els fulls ratllats, perquè deia que li anava bé a l'hora d'abocar-hi les seves idees i que tot plegat era més organitzat i pautat. No va deixar ni un espai lliure: senyal que la necessitat de dir coses era vital. En llevar-se, de bon matí, va quedar atònita: els fulls eren ben blancs, sense línies i també sense paraules. Exactament en quin moment tot havia decidit recomençar?

2 de juny: rosella

Quan és primavera sempre segueixes el mateix ritual: t'acostes als capolls de rosella que encara estan ben closos i em demanes si crec que seran gall, gallina o pollet. A mi m'és igual si surt el color vermell, el rosa o el blanc, perquè jo només tinc ulls per als teus ulls verds, que, passi el que passi, no canvien mai de tonalitat.

1 de juny: calaixera

Amb la trucada que m'has fet m'ho has deixat més que clar: no hi ha ni un sol espai, ni tan sols mil·limètric, a la teva vida per a mi. T'has encarregat d'emplenar l'armari de la teva existència amb tot de coses que no tenen res a veure amb la meva persona, que se n'allunyen tant com poden. I jo no puc evitar sentir-me com una calaixera quilomètrica però absolutament buida, deserta i abandonada.