La porta de roure

Una mort sempre en porta una altra. I totes elles, poc o molt, et retornen a la primera. Jo, de petita, tenia molta curiositat per saber què era un enterrament. La gent deia aquella paraula i a mi em semblava molt solemne i grandiloqüent. Crec que n'hi havia molt poques que sonaven d'aquella manera. A casa la sentia uns quants cops a l'any. Alguna vegada afectava algun parent. D'altres, algun amic de tota la vida. I també hi havia les ocasions per als companys de feina, els veïns i els coneguts. Quan estàvem sopant i veia que la boca del pare o de la mare estaven a punt de deixar anar aquella "e" que després arrossegaria deu lletres més em venia una mena d'emoció. Deixava de menjar, m'incorporava a la cadira i aguantava la respiració per esperar què passava. Però mai no arribava el dia -malgrat la meva insistència- que em diguessin que sí, que jo també podia anar-hi perquè, finalment, m'havia fet gran. No sé si a tot arreu passava igual, però en aquelles quatre parets, almenys per a aquella qüestió, vaig tardar molt a deixar de ser petita.

Mentre m'encarregava de col·leccionar anys, a l'escola em van demanar de fer una redacció d'alguna cosa atípica que hagués passat a casa meva. Al principi em va agafar desprevinguda: no creia que tingués res prou significatiu per explicar. I menys al davant de tota la classe, que jo em moria de vergonya en dir segons què en públic. Però un matí que em vaig llevar més aviat que les gallines, me'n vaig anar al lavabo per refrescar-me la cara i just quan em vaig girar per agafar la tovallola i eixugar-me em vaig adonar que la porta plorava. Sí, ho vaig veure perfectament: un parell de gotes regalimaven des del mig fins a baix, fent un recorregut lent i parsimoniós i totalment rectilini. D'on devia sortir aquella aigua? Allà, des del vespre anterior, no hi havia entrat ningú, i aquelles dues llàgrimes transparents semblaven acabades de formar. Ja ho tenia: aquella anècdota seria la que explicaria a classe. Tothom quedaria bocabadat en saber que una de les portes que tenia a casa feia allò, com si més que un tros de fusta fos una persona.

Ens van donar més d'una setmana de marge per preparar-nos l'escrit. Calia fer-ho a consciència! Ja m'imaginava la cara que farien tots plegats. De segur que no podrien evitar fer-me preguntes. Fins i tot el setciències de classe quedaria meravellat amb la meva història i, per una vegada a la vida, em podria sentir orgullosa d'haver-li passat la mà per la cara.

No em vaig equivocar. Tots i cada un dels rostres que em miraven es van quedar estupefactes amb el que els vaig narrar. No era per a menys: que una porta plorés no era una cosa gaire corrent. El que em va sorprendre és que ningú gosés obrir la boca per interrogar-me. Que s'ho ben valia, caram! Però no m'hi vaig voler fer mala sang, al capdavall eren ells que s'ho perdien.

Tres anys després d'aquella exposició vaig anar al meu primer enterrament. Trobo que per estrenar-me vaig picar massa alt, perquè la difunta era la meva mare. Tanta curiositat que m'havia despertat sempre aquella paraula i tot el que comportava, perquè m'imaginava que seria una cosa fora de sèrie, i tan trist i depriment i quasi vomitiu que em va arribar a semblat tot plegat. Llavors, per fi, vaig entendre el perquè els de casa sempre m'havien volgut allunyar d'allò, i més quan després d'aquella pèrdua va venir la del meu avi patern i la de la meva germana petita. Tres morts en qüestió de poc més de mig any. El dolor que vaig començar a sentir des del primer moment era com una pila de llibres que es van acumulant en un racó de qualsevol sala. A l'inici, quan hi ha pocs exemplars, el bloc, a pesar del pes, s'aguanta bé, pràcticament sense esforços. Però a mesura que se n'hi afegeix un altre i un altre i un altre la verticalitat es va desdibuixant i, a voltes, sembla que s'hagi d'enderrocar tot. Però resisteix. Tal com ho vaig haver de fer jo. I com ho continuo fent encara.

Només amb el pas dels anys he arribat a ser conscient que el silenci i les cares d'estupefacció que van aparèixer a la meva classe, entre els meus companys, el dia que vaig haver d'explicar una anècdota de casa, no van ser per casualitat. Tots ells sabien, amb més o menys detalls, que la meva mare estava malalta. Jo també estava al cas d'alguna cosa, però mai ningú m'havia volgut dir res pel seu nom. Suposo que no em volien fer patir, amb l'excusa que encara era petita -ja he dit que en aquelles parets vaig tardar molt a créixer, tot i que quan va ser el moment ho vaig fer de cop-, i per això m'ho comentaven tot una mica per sobre, sense entrar en detalls, perquè així només era com fer-me un petit pelat i no pas una ferida profunda.

També han estat els anys els que m'han fet adonar que a casa meva no hi havia cap porta, ni tan sols la del lavabo, que plorés. Malgrat que aquelles dues gotes d'aigua que vaig veure de bon matí es van repetir durant molts dies més vaig ser conscient que cap d'elles no naixia d'aquell tros de fusta. S'hi adherien, això sí, com unes paparres, però provenien d'un rostre humà. Era el del meu pare, que, a les nits, quan ja no podia més, es tancava en aquella estança i plorava sense parar. Aquell rectangle de roure era el seu millor confident, amb l'únic amb qui es podia desfogar. La malaltia de la mare va ser llarga, dura i complicada. El traspàs de l'avi va arribar en un moment inesperat, just quan semblava més ple de vida que mai. I l'atropellament que va patir la meva germana petita un dia sortint de l'escola va ser una autèntica putada. I ell, que sempre ha estat un home reservat, de poques paraules, no ha volgut vessar mai una llàgrima davant de ningú. Ha patit, i pateix molt encara, però no vol encomanar als altres, i menys a mi, d'aquesta angoixa que l'atrapa. Per això ha escollit el tros de roure: davant d'ell pot mostrar-se tal com se sent, desinhibir-se i no deixar rastre de la seva desolació. Tot i que n'hi queda, perquè res no passa en va, perquè tot marca. Com es pot explicar si no que la porta, per algunes parts, s'estigui començant a corcar? Són massa anys aguantant. I al final, a la tristesa, res ni ningú hi acaba essent indemne.


Segon premi dels XXVIII Jocs Florals del Raval (13 de maig del 2018).