Els versos de Pere Quart

Al principi va començar com un joc. Ho vaig fer un dia, mentre estava acabant uns deures, i al meu pare li va semblar la cosa més divertida del món. Des de llavors em demanava que ho repetís en contextos ben diversos. Als sopars de família, quan es trobava algú de la seva feina pel carrer, quan trucaven els tiets que vivien a Londres, quan ell feinejava pel jardí, quan s'avorria pels passadissos del supermercat... I jo, davant la seva petició, acceptava, una vegada rere l'altra, de posar-me a bramular.

El problema és que amb els anys això de fer de vaca ja era part de mi i em sortia de manera espontània. A la sortida de l'escola dels nens, a les reunions de pares, a les entrevistes amb els clients, als entrenaments al gimnàs, a les sessions de fisioteràpia, als berenars amb les amigues, als emprovadors de qualsevol botiga de roba... No em podia desfer d'aquell coi de crit!

Però, a diferència de quan era menuda, aquella meva intervenció ja no feia gràcia a ningú. Qui sap què devien pensar de mi! Que estava boja, que m'havia begut l'enteniment, que havia perdut completament els papers?

Un dia, a la biblioteca que tinc a prop de casa, intentant recopilar uns llibres que m'havien de servir per a la meva futura tesi doctoral, em vaig topar amb uns versos de Pere Quart: "Que jo mateixa, si no fos tan llega, en lletra clara contaria el fet. Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo soc la vaca de la mala llet!'"

Me'ls vaig rellegir unes quantes vegades. Amb lentitud, fent les pauses pertinents, mastegant cada una de les lletres. Sí, és clar, jo, igual que la vaca del poema, també era llega, estava mancada de coneixement, almenys pel que feia al funcionament de la vida. Estava clar que no es podia anar sucumbint a les peticions dels altres, sobretot si fer-los contents a ells significava empetitir-te, ridiculitzar-te, ser una mica menys tu. Prou! S'havia acabat! Havia de començar a dir no, a posar límits, a no fer sempre el que els altres volien. A deixar, ras i curt, de ser tan cega.

L'afany que els humans tenim sempre per aprendre coses noves l'hauria de destinar ara a desaprendre. No seria una tasca fàcil, n'era conscient, i potser em caldria posar-hi molt i molt mala llet.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de juny del 2025.