El pis de dalt

Sé que avui no estaria content. Com ho hauria d'estar si tots plegats fèiem el que ell no suportava: no treballar. Però si l'estàvem vetllant! Era de calaix que no podíem pas complir les seves peticions, el seu gran somni, el seu estat ideal.

Des que tinc ús de raó que el recordo feinejant. El dia no tenia prou hores per a ell i el seu perfeccionisme. No es conformava a fer mobles: cada una de les peces que sortia de les seves mans havia de ser, a banda d'útil, bonica, atractiva i elegant. Que fes girar, que enlluernés, que predisposés a deixar anar un "ohhhhh!" llarg i sentit.

Cal reconèixer que havia aconseguit el seu propòsit amb escreix. Aquí i arreu, que els encàrrecs li arribaven dels llocs més recòndits del món. Li encantava aquesta barreja que li proporcionava el seu ofici: la satisfacció de fer servir la fusta autòctona i que havia crescut amb ell, i el plaer de combinar-la amb els acabats més exuberants i les peticions de disseny més rocambolesques.

Elaborava llistes dels països que li feien comandes, i a l'agost, els únics dies de l'any en què les vint-i-quatre hores que els formaven eren per desconnectar de la fusteria, hi viatjava, cada any a un de diferent. Ell, en aquells moments, també ho era molt, de diferent, sense l'ombra de les eines i les màquines del taller, sense les presses per complir amb el termini de les entregues, sense el "no puc perdre temps", el "no us puc acompanyar" o el "feu-ho sense mi" que ens propinava massa caps de setmana i en dates importants.

Dic que ell no estaria content però a mi també se'm fa estrany veure'l així. I no només perquè estigui mort, és evident, sinó perquè em falta aquella espurna que sempre tenia als ulls —ara ja closos eternament— i que sense usar ni una sola paraula et parlaven. Malgrat tot, sé que estarà bé: va demanar ser enterrat amb la jaqueta i els pantalons marronosos i amb uns quants dels seus estris, i això demostra que continuarà fent molta feina, encara que aquesta vegada sigui des del pis de dalt.

Ja li he dit a cau d'orella, abans de marxar del tanatori, que a les nits no allargui gaire i que als matins no comenci a fer soroll excessivament aviat, que nosaltres, aquí baix, necessitem descansar una mica.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes d'octubre del 2025.