A poc a poc, lentament
Quan em vas conèixer
em vas dir que acabaria sent una sirena.
Se'm va escapar el riure.
Com podia una dona amb les muntanyes a les entranyes
deixar-se captivar pel mar?
Temps al temps, va ser la teva resposta.
No en va caldre gaire.
Ben aviat vaig tenir un cos dual,
fet de carn i ossos i d'escates,
i vaig començar a nedar entre els peixos,
els grossos i els petits,
els àgils i els maldestres,
els monocolors i els irisats.
Les estrelles de mar em picaven l'ullet.
Els pops m'ensenyaven a ballar.
Els coralls em mostraven com vestir-me amb les millors gales.
Però, tot i així, l'aigua a manta,
quin gran abisme encara!
Jo t'allargava la mà per agafar un bri d'aire.
Jo aixecava la veu per obtenir respostes.
Jo obria bé els ulls perquè notessis que et necessitava.
Tot reclam era en va.
Ja m'havies fet sirena,
i ara m'humiliaves, em menystenies, m'anul·laves.
No sé si a les profunditats
els anys passen igual que a fora.
El temps pot arribar a ser tan relatiu...
Però avui m'he despertat contenta.
Tinc un cos nou, de carbassuda.
T'aconsello que no et deixis influir per les aparences.
Soc molt més menuda, sí, tot i que també molt més forta,
perquè he ressorgit amb vigor i amb empenta.
Algunes veus m'han dit que perdré la cua.
No em preocupa: ja vaig perdre la de sirena.
Però les extremitats m'aniran creixent,
a poc a poc, lentament,
tal com es fan les coses importants.
I quan tingui els braços i les cames
suficientment llargs i robustos
et vindré a buscar.
I et trobaré.
Només de veure't et faré una abraçada
que acabarà amb una mena d'estrangulament.
No et llevaré pas la vida, no.
Abans et transformaré en hiena, en voltor o en escurçó.
O millor encara:
en pregadeu o en aranya viuda negra.
Perquè les femelles de la teva mateixa espècie,
com qui no vol la cosa,
et devorin a poc a poc, lentament,
tal com es fan les coses importants.
Primer premi de poesia del 59è Correlletres de Cassà de la Selva (26 d'abril del 2025).