Llums opaques i ombres il·luminades

ANAR FENT

-I què, com va tot?

-Bé, anar fent.

La resposta d'en Ventura sempre era la mateixa. I l'acompanyava d'un somriure discret i d'una mirada que, de seguida que podia, desviava cap a una altra direcció, normalment cap a terra. Així, amb aquesta rapidesa, donava el tema per tancat i la conversa per acabada.

La gent amb qui es trobava -familiars, coneguts del barri o algun amic de la infantesa- no en feia gaire cas. Deien que en Ventura tenia aquest caràcter: tancat. De poques paraules. D'uns quants monosíl·labs. De frases amb resposta automàtica, amb la mateixa estructura.

Quan anava a comprar el pa deia, davant de la pregunta de cortesia de la flequera, que estava bé, que anava fent. Tot i fer més de trenta anys que hi comprava el pa -de mig de dilluns a divendres i de quilo els caps de setmana, a banda dels panets per al berenar dels tres nets que tenia- no li sortia de dins comentar-li que acabava de venir del metge i que no li havia vist el cor gaire bé. Feia dies que se'n queixava i al final, per no sentir més els discursos de la seva dona, va demanar hora per fer-se una revisió. El doctor el va renyar per haver esperat tant, que era de calaix que alguna cosa no rutllava i que fins que no el visités l'especialista -no creia que tardessin gaire a avisar-lo perquè ja havia posat que era un tema urgent- havia d'intentar reposar tant com li fos possible. L'hort, per ara, l'hauria de deixar, i les sortides amb bicicleta, també. Igualment li va prohibir els disgustos i les emocions fortes. I això era sinònim d'abstenir-se de veure els partits de bàsquet. Potser li hagués anat bé deixar anar a la flequera aquesta seva preocupació, perquè segur que ella coneixia algú en una situació semblant, i l'hagués animat i li hagués dit que no es preocupés que ja veuria que no seria res important. Però va optar per no fer-ho.

Quan es trobava el seu germà deia, davant de la pregunta de cortesia del seu doble sis anys més gran, que estava bé, que anava fent. Tot i coincidir cada dimecres, des de feia més d'una dècada, al casal del barri, a les partides vespertines d'escacs, no li sortia de dins dir-li que feia quatre mesos que l'havien acomiadat de la feina. Així, d'un dia per l'altre. Perquè no tenien diners per pagar-lo, perquè ja feia setmanes i setmanes que l'empresa no obtenia beneficis, perquè hi havia massa competidors en el mercat que li feien ombra. Ell era un fuster dels de tota la vida. Meticulós, perfeccionista, detallista, immensament polit. S'havia fet tots els mobles de casa i també els de casa de la seva filla gran. Fins i tot havia fet un llit de baranes per al seu primer net, que els altres dos havien aprofitat anys més tard. Eren petites obres d'art escampades amb la seva empremta. I li sabia greu que es perdés, de mica en mica, aquell ofici, perquè ell l'havia estimat com a la pròpia vida. Potser li hagués anat bé transmetre al seu germà la seva tristesa, perquè segur que ell coneixia altres persones que a aquella edat s'havien quedat sense feina i que -sí, és clar, amb penes i treballs- se n'havien acabat sortint. Però va optar per no fer-ho.

Quan anava a l'escola bressol a buscar la seva neta -la més petita, de poc més d'un any- deia, davant de la pregunta de cortesia de l'educadora, que estava bé, que anava fent. Tot i fer mig any que puntualment a les cinc de la tarda s'enduia la menuda cap a casa, amb el cotxe, perquè la seva dona li pogués donar el berenar mentre arribava la seva filla, no li sortia de dins confessar-li que havia enxampat els seus fills -sí, els de l'educadora, que ja devien anar a l'institut perquè se'ls veia uns homenots- robant-li coses de l'hort. Enciams i tomàquets i alguna síndria i tot. Quan els havia vist els havia escridassat de mala manera, fins i tot els havia intentat perseguir. Però havia desistit: ni les cames eren prou ràpides ni els pulmons eren prou forts. Potser li hagués anat bé fer saber a l'educadora de la seva neta que estava indignat, que això no podia continuar així, que tanta feina feta no li servia de res, perquè segur que ella hagués quedat parada amb la revelació i li hauria promès que no tornaria a passar. Que hi posaria remei aquella tarda mateix. Però va optar per no fer-ho.

Quan parlava per telèfon amb la seva filla petita, que vivia a Bordeus des que va acabar la carrera d'arquitectura, deia, davant de la pregunta de cortesia cada vegada més afrancesada, que estava bé, que anava fent. Tot i fer molt de temps que es van discutir encara no tenia valor per admetre que li sabia greu, que potser aquell dia es va excedir -tant amb el to com amb les paraules-, que no tenia cap dret a posar-se en la seva vida. Però havia d'entendre que li havia sobtat molt saber que allà no hi vivia sola, sinó amb parella. Concretament amb una altra dona. Que ell era d'una altra època, fet a l'antiga, que al seu temps aquelles coses no es deien tan a la lleugera, amb la normalitat que havia sortit de la seva boca i que ell no va saber entomar ni digerir. Potser li hagués anat bé comentar-li que es penedia de la seva reacció, que tot i que continuava sense veure-ho gaire clar ho respectava i li donava suport, incondicionalment, perquè segur que ella hagués estat orgullosa de l'actitud del seu pare, i, a la fi, s'hagués trencat aquell mur, cada vegada més fi però que els continuava separant. Però va optar per no fer-ho.

Cada vegada que era a casa amb la seva dona i ella li preguntava, sense cordialitats ni miraments, sinó directament, que per això era la confiança dels quaranta-cinc anys que feia que s'havien casat -i la dels sis de festeig-, com anava tot, en Ventura insistia: "bé, anar fent". Perquè tot i haver passat més de mitja vida al seu costat no es veia amb cor de dir-li que encara no s'havia pogut treure el record de veure el seu pare, mort, al llit. Que va ser el primer de trobar-lo, perquè la seva mare estava treballant i el seu germà havia sortit a comprar. Un atac de cor l'havia fet anar, de cop, cap a l'altre barri, sense poder-se acomiadar de ningú. Ell cada nit pensava en els ulls mig closos, en la boca ben oberta, en el pijama gris clar de cotó del seu pare. I últimament encara ho recordava més que mai: des que el metge li havia dit que el seu tampoc funcionava com ho hauria de fer. I si ell també es quedava adormit profundament per sempre més? I si la seva dona se'l trobava encara mig calent al seu costat? O si ho feia algun dels seus tres nets, que sempre voltaven per casa? No ho volia ni pensar. Perquè potser no serien capaços -igual com li passava a ell- de treure's aquell record dolorós de sobre.

Un dissabte, com era habitual, en Ventura va anar al mercat. A la parada dels ous. A comprar-ne una dotzena i mitja. Eren ecològics, criats amb cereals i pinso certificats, dels que no duen productes químics. A ell li agradava menjar truita un dia a la setmana i ous ferrats un altre. I també li encantava fer una coca de iogurt de llimona. Amb una punta d'anís. Quedava tan alta i esponjosa, i els nens, per berenar, s'hi llepaven els dits.

Però aquell dissabte la dona dels ous no havia arribat. Era estrany, perquè era una de les primeres paradistes que plantava la seva taula a l'entrada del mercat, gairebé just després que hagués sortit el sol. Va esperar-se una estona. Realment tampoc tenia pressa. Però la dona no era enlloc. Va optar per preguntar -de manera molt sòbria- entre els altres botiguers que la coneixien. Ningú en sabia res.

Al cap d'una hora llarga va anar-hi una noia que no devia fer gaire que havia estrenat la trentena. Era alta, esvelta, amb els cabells rossos i recollits en una trena llarguíssima. Duia dues cistelles plenes d'ous: una a cada mà. Tan bon punt les va deixar a terra es va mirar els dits, que tenien un senyal vermellós pel pes que portava. Va estendre una manta molt grossa de quadres i hi va començar a col·locar amb cura els ous que treia dels recipients de vímet. Aquell dia no hi havia taula de fusta. Ni enciams, ni tomàquets, ni alls tendres. Únicament la manta amb els ous.

En Ventura s'hi va acostar a poc a poc. Era home de poques paraules, de poquíssimes, però sense saber com va tenir el valor de parlar.

-Em sembla que t'equivoques de lloc. Aquí sempre s'hi posa la mateixa senyora. T'ho dic perquè fa molts anys que li compro els ous.

La noia li va respondre que ja ho sabia, i que ella era la seva filla i que havia portat ous per despatxar les comandes que havien encarregat a la seva mare. Es veu que estava malalta. Que li havia vingut així, de cop. Feia just un parell de dies. Però la situació no anava a millor. Al contrari. I estava preocupada. De fet quan hagués venut el que tenia compromès marxaria ben de pressa per poder-la tornar a cuidar. No volia deixar-la sola gaire estona. Pel que pogués passar.

En Ventura va pagar la seva dotzena i mitja d'ous com cada dissabte. Però a diferència del que feia normalment no se'n va anar. Es va quedar en un costat de la manta, quasi trepitjant-la. Escoltant aquella noia. I parlant-hi. Ell que mai no deia més de tres o quatre frases en una conversa es va trobar filosofant de la vida amb la filla de la dona dels ous. I li va explicar que els seus gestos li recordaven una de les seves filles, que vivia a Bordeus amb la seva xicota des que s'havia llicenciat. Que la feina aquí estava molt malament i que se n'havia hagut d'anar a buscar la vida lluny de casa. I que ell també estava de pega, perquè feia poc que l'havien fet fora, després de tants anys, i que ara no sabia ni com posar-se a trobar una altra cosa. I que sort que tenia un hort per distreure's. Ben cuidat i esplèndid. Malgrat que hi havia alguns brètols que alguna vegada li robaven coses. Que si pogués els fotria un cop de pal a les mans, perquè no ho fessin més. I que ara, tot i no voler-ho, l'havia hagut de deixar de treballar per un temps. Per recomanació del metge. El cor no li funcionava prou bé. I que el seu pare havia mort d'això i que havia vist clar que s'havia de cuidar per tenir vida amb força salut per veure créixer els seus tres nets.

La conversa es va allargar i allargar fins que a sobre de la manta no hi va quedar cap ou. La noia va dir-li que era el moment d'anar-se'n. Per estar amb la seva mare. En Ventura li va donar les gràcies. Pels ous i, sobretot, per la conversa. En un parell d'hores havia aconseguit desempolsegar fantasmes del passat, malestars del present i preocupacions del futur. I fer net. De vegades amb les persones desconegudes tot era més fàcil: sense prejudicis, ni retrets, ni mirades acusadores. Abans de marxar definitivament, en Ventura va demanar un favor a la filla de la dona dels ous.

-Digues a la teva mare que m'has vist i que estic molt bé. Millor que mai. Tant de bo que es curi ben aviat.

Quan va arribar a casa va voler preparar un dels seus pastissos de iogurt de llimona. Normalment els feia els dilluns, perquè els seus nets el tinguessin acabat de coure quan sortissin de l'escola. Aquell dia, però, tenia ganes de cuinar-ne un. Li havia semblat que els ous que havia comprat eren més frescos que els de cap altre dissabte.


FOS A NEGRE

La Meritxell es va aixecar pletòrica i va pensar que sí, que havia de ser el gran dia. Ja no ho podia ajornar més. No tenia cap mena de sentit. I potser això serviria per animar una mica en Daniel, últimament tan absent i distant. Li havia preguntat, per activa i per passiva, si tenia algun problema a la feina, si no es trobava bé, si havia rebut alguna notícia desagradable o si hi havia alguna cosa que l'amoïnava. Però ell es limitava a somriure i a dir-li que estigués tranquil·la, que només tenia uns dies un pèl tristos i apagats. Sí, decididament, quan li ho expliqués, el seu caràcter li canviaria de seguida. Radicalment. Feia temps que en parlaven i mai acabava amb èxit. Però aquesta vegada era diferent. I no podia estar més contenta i feliç.

Es va vestir amb un xandall fosc, gairebé negre, i amb una samarreta de tirants de color verd poma. Quan es va posar les vambes es va adonar que les tenia una mica gastades. Caldria renovar-les ara que estaven a punt de començar les rebaixes. Tot i que si se li inflaven gaire els peus potser hauria de buscar una alternativa. Que amb la calor intensa, ardent i enganxosa de l'estiu encara aniria a pitjor.

Va fer un esmorzar ràpid. Els dies en què tenia classe a primera hora no li agradava atipar-se en excés. Amb un bol de cereals amb llet o amb una peça de fruita en feia prou. Fins a mig matí. Llavors sí que acostumava a posar-se les botes. L'entrepà -de formatge, de fuet o de bull blanc-, acompanyat d'un suc de taronja, acabat d'esprémer, no hi faltava mai. La presa de xocolata negra, tampoc. Li agradava que se li desfés lentament a la boca, sense presses, i dedicar-hi els cinc sentits. Abans no en menjava cada dia, però des d'un temps ençà aquella porció de cacau s'havia tornat imprescindible. I en determinades ocasions fins i tot havia de repetir aquell plaer, que amb un sol cop ja no en feia prou.

Quan va arribar al centre li van faltar cames per anar-se'n al lavabo. Estava xopa de suor, i això que tampoc havia caminat més ràpid que de costum. Sort que al vestidor sempre hi tenia alguna peça de roba de recanvi. Es va treure la samarreta verd poma i es va posar la de color rosa pàl·lid. Li anava una mica estreta però ja faria el fet. Potser hauria de començar a aparcar-la, almenys durant un temps, fins que s'hi tornés a sentir bé.

Al cap de poca estona van començar a arribar les seves primeres alumnes: totes eren dones i la majoria estaven jubilades. Era el grup dels dimecres a les nou. El de les puntuals i també el de les cotorres. Sempre en tenien alguna per dir.

-Ai, nena, perdona, ja veus que no tenim remei: som pitjor que les romegueres!

Finalment semblava que s'adonaven que allà hi havien anat per fer una mica de ioga i no pas per buidar el pap, i que havien de callar perquè la Meritxell ja s'estava posant nerviosa, ella que sempre havia estat tan calmada i tranquil·la.

La classe de les nou va enllaçar amb la de les deu, i després amb la del migdia i va acabar lligant-se amb les quatre sessions de la tarda. Al final del dia la Meritxell estava molt cansada -sí, cada dia una mica més-, però al mateix temps immensament satisfeta de fer el que li agradava en un espai que havia creat i fet créixer al seu gust i que ja era una part indestriable d'ella.

Hi havia dies -sobretot els de pluja- en què encara recordava la beca que va tenir per anar a una escola de dansa amb molt bona reputació de Londres. Els seus pares, quan ella els va explicar el seu projecte, ja li van deixar clar que no el podrien pagar. D'ànims i de bones intencions, els que volgués, però els diners no els sobraven. Podien anar tirant, sense luxes ni gaires extres, però sense tirar coets. Havien fet una escapada de quatre o cinc dies quan van celebrar els vint-i-cinc anys de casats, però des de llavors -ara ja feia nou estius- podien comptar amb els dits d'una sola mà els dies festius que havien tingut.

Treballar a pagès era això. El camp i el bestiar no hi entenien de dies de pluja, de vent o de neu; ni de Nadal, de Cap d'Any o de diumenges assenyalats; ni tan sols de malalties que es presentaven sense avisar i que eren molt silencioses o de dolències que arribaven per quedar-se indefinidament. El pare de la Meritxell s'encarregava dels porcs i de les vaques. La seva mare s'ocupava de cultivar l'hort i de les gallines. Al mercat ningú la coneixia pel seu nom. Tothom li deia "la dona dels ous", perquè eren, amb diferència, els millors que s'hi venien.

Quan la Meritxell va rebre la carta en què se li notificava que era beneficiària de la beca que havia sol·licitat feia gairebé mig any, a casa van fer festa grossa. Van convidar els tiets i els cosins i algun veí i tot. I també van contractar un noi jove, durant unes quantes hores, perquè aquell dia s'ocupés dels animals. De tots. En aquella casa hi havia tanta alegria que no volien que res la pogués dissipar. L'endemà ja seria un altre dia. Aquell avui, però, s'havia de viure al màxim. La Meritxell s'ho mereixia. Havia lluitat amb escreix per aconseguir-ho.

Amb el regust d'aquell gran àpat la Meritxell va començar a fer les maletes. Si es parava a pensar amb una mica de detall en el que estava fent no s'ho acabava de creure del tot. Ballar era el seu somni, la seva vida. Ho feia des que tenia ús de raó: a casa, a l'escola, al carrer amb les amigues i a l'acadèmia del barri que els seus pares li van pagar mensualment durant anys i també al centre annex a la universitat que va poder cobrir amb el que cobrava de les classes particulars que feia a una adolescent sortint de la facultat. Sempre li havien dit que era bona, que tenia talent, que podia fer d'una gran passió la seva professió.

Una lesió al peu per una caiguda -en aparença sense gaire importància- la va fer estar allunyada de la dansa quasi nou mesos. Se li van fer terriblement eterns. Al principi s'hi va conformar. De bona fe. Perquè ja li havien advertit que aquells trencaments no eren excessivament dolorosos però sí llargs i complicats de curar. Va veure-ho clar: ella, sense moure's, no s'hi podia estar. Perquè se sentia com morta. Necessitava lliscar, alçar els braços, fer piruetes, desplaçar-se incansablement, moure la cintura i els malucs, i fer anar les cames amb delit.

A Londres es va quedar xopa de coneixements, d'experiències, de moviments. I quan va tornar cap a casa, al cap de quasi un parell d'anys, va voler buidar tot el que tenia a dins. De tot allò en van sortir quatre parets personals, pròpies, plenes de sentiments que la definien i que també ajudaven els altres a descobrir els seus, a expressar-se, a sentir-se vius. Aquell centre va marcar un abans i un després.

Allà hi va conèixer en Daniel. El seu darrer amor i també el més pur i intens. Ell es va interessar per unes classes d'estiraments i la Meritxell de seguida va veure que aquell cos, jove i lleugerament fibrat, li faria perdre el nord. I no es va equivocar. A cada sessió li agradava dedicar els últims deu minuts a fer un ball lliure. Per alliberar tensions. Per mostrar com se sentia cadascú aquell dia. Però quan la resta de la gent marxava ells continuaven ballant. Ben agafats. I amb una sensualitat estremidora.

Feia quatre anys que en Daniel i la Meritxell ballaven junts. Al centre. A casa. Per la vida. I malgrat que havien passat moments de tot estaven satisfets amb la coreografia que elaboraven dia rere dia. És cert que feia temps -un període força breu- que ell estava encallat en algun pas, però ella confiava que quan aquell vespre, només d'arribar a casa, li expliqués la gran notícia tot seria com abans de la petita sotragada.

Va tancar els llums a les nou i cinc en punt. Definitivament les properes sabates que es comprés no podien ser tan tapades. Tenia els peus inflats i bullents. Com foc. Potser després de sopar s'hi faria un bany d'aigua freda. Li aniria la mar de bé. En Daniel estaria tan content de saber el que ella tenia tan ben guardat que segur que l'acompanyaria a la banyera i tot. I hi farien l'amor amb delicadesa. Per recuperar els dies perduts. Per esgarrapar aquells moments de felicitat suprema. Per tornar a viure la passió, el delit, l'excitació en el seu estat més pur.

Només d'obrir la porta la va rebre el silenci. A la Meritxell, de tant en tant, li agradava refugiar-se en aquella absència de soroll. Ho necessitava. Acostumada a estar sempre acompanyada de música, de converses, de paraules. Però el que hi havia aquella nit a casa seva no era natural. El va trobar incòmode i asfixiant. A mesura que recorria les diferents estances del pis anava encenent tots els llums que es trobava. Així notava que estava una mica acompanyada. De cop va sentir el miol de la seva gata. Trista i desolada. Arraulida en un racó. I finalment a sobre de la taula hi va veure un tros de paper. Tenia tota la llum a sobre seu, però cada paraula que llegia ho enfosquia tot una mica més.

En Daniel li explicava que s'havia enamorat d'una altra dona. Que no feia gaires setmanes que havia passat però que tenia la certesa que no era un simple caprici. Que a la seva edat les mitges tintes ja no es duien, i que volia apostar per aquella relació. Que ho sentia molt. Amb tota la seva ànima. Que feia dies que li volia confessar tot, però que ja sabia de sobres que ell era enemic de les baralles i que no tenia ni idea de com posar-s'hi. Per tot el que els havia unit, per tot el que havien planificat i que, malauradament, ja no podrien viure. Que havia agafat les quatre coses imprescindibles i que quan a ella li anés bé hi aniria per acabar de recollir el que quedava. Que es podia quedar al pis, que de fet era el més lògic, i que ell ja havia llogat una altra cosa, fora de la ciutat, per fer-ho tot plegat una mica més fàcil, que a sobre no li volia donar aquella mena de maldecaps, que era conscient que li vindrien dies durs i poc agradables. I que intentés perdonar-lo, que encara que no s'ho cregués no volia veure-la patir. Ni abans, ni llavors, ni mai.

La Meritxell quasi no va tenir temps d'arribar a les últimes paraules de la nota. Els ulls eren aigua. No veia absolutament res. Sentia que li faltava l'aire, que les cames no l'aguantaven. Estava paralitzada, allà, al mig del menjador. Sense saber què fer, ni què pensar, ni com actuar. De cop va venir la gran punxada. Localitzada al baix ventre. Intensa, única, demolidora. I tot es va fondre a negre.


LA MARE DELS OUS

Avui sembla que tampoc es podrà aixecar del llit. Les cames no li responen. I ja fa quinze dies que dura la mateixa cançó. La Cinta prou que ho intenta i hi posa ganes, però no se'n surt. Ha de dinar al llit, ha de fer les seves necessitats al llit -amb una cunya o amb un bolquer quan és necessari-, ha de veure com passen els minuts i les hores al llit. Ella que en aquell tros de fusta no s'hi ha estat mai més enllà de les sis o set hores necessàries per descansar d'una jornada esgotadora i agafar forces per a una altra jornada extenuant. Ella que sempre s'ha aixecat a trenc d'alba, amb la cantarella de les gallines. Ella que des de nena ha tingut una salut de ferro i que amb angines, amb febre, amb una ròtula mig esquerdada i amb una pulmonia mal curada ha estat al front del camp i de la recollida d'ous.

Aquesta vegada havia estat diferent. Li va agafar així, de sobte, després de dinar. Mentre es prenia una infusió d'herbes ben calenta. Amb una pastilla per al mal de cap. Des que s'havia assegut a menjar aquell dolor la torturava. Com si li estiguessin clavant punxes. I fins i tot li causava un cert mareig. La Cinta remenava el sucre que s'hi havia posat i de cop li va caure la cullera a terra. Quan en Xavier, el seu marit, assegut al seu costat, se la va mirar per dir-li si no la pensava recollir, es va adonar que la Cinta estava clavada com un pal. Va començar a fer-li preguntes -breus i ràpides- perquè reaccionés. Ella intentava respondre -sí, amb totes les seves forces-, però les paraules li descarrilaven a la boca. En sortien sorolls, sense sentit, i crits d'incertesa i de patiment. Tenia el seu jo esquerre bloquejat, immòbil, apagat, sense vida. I cada cop n'era més conscient i xisclava més alt i més fort però menys clar.

Aviat els crits que sortien de dins d'aquella casa es van barrejar amb els xiulets, més que estridents, de l'ambulància. Tot va anar molt ràpid. Sense ni adonar-se'n en Xavier es va trobar a la sala d'espera de l'hospital fent una trucada a la seva filla.

-Meritxell, bonica, no t'espantis, però la mare està ingressada d'urgència. Pel que sembla ha patit un vessament cerebral.

Al cap de vint minuts la Meritxell també era allà. Estava a punt de començar una classe quan li va sonar el mòbil. Ho va deixar tot i va marxar a corre-cuita. Aquelles parets blanques encara li causaven estupor. Un pànic que la trencava per dins. Feia poques setmanes també hi havia hagut d'anar. Tot havia començat amb una punxada intensa, única i demolidora, però va acabar amb una hemorràgia que no sabia com parar i que va resultar ser un avortament espontani. De vegades, li van dir els metges que la van atendre, ho poden provocar els disgustos. No tenia cap dubte que allò havia estat el motiu d'aquella trencadissa interior.

Després de perdre un fill -d'acord que era molt menut i que gairebé no havia tingut temps de fer-se'n gaire a la idea, però el cert és que era ben seu- i una parella -encara tenia coses d'en Daniel a casa perquè no havia tingut prou valor per posar-s'hi en contacte des que havia llegit la seva nota- ara temia per la vida de la seva mare. De moment continuava en observació i no els donaven gaires notícies -ni de bones ni de dolentes-, i ben mirat, i segons sempre havien sentit, potser aquell era el millor senyal que podien tenir.

La Cinta no ha sigut mai dona d'estar-se quieta ni de queixar-se per gaire res. Des de petita ha mamat la vida de pagès. Els seus avis i els seus pares feien, dia rere dia, el mateix que fa ella, també dia rere dia. Inexcusablement. Ha crescut enmig de maquinària, d'eines de tota mena, de fems, de terra conreada, de matances de porc, de munyiment de vaques, de venda de galls, gallines i conills, de pinso i cereals -sempre, això sí, els de millor qualitat-, de mans amb penellons, butllofes i durícies, i de pell cremada pel fred, pel vent i pel sol.

Va néixer a la casa on viu ara. Va pesar molt poquet, no gaire més que un dels conills que tenien, però era summament enèrgica. Era la gran de cinc germans -tot nois- i de seguida va aprendre a cuinar, a rentar, a planxar i a cosir, a saber on havia de comprar els productes més bons al millor preu, a tenir la casa neta com una patena i, òbviament, a fer totes les tasques que sorgissin entre el bestiar i el camp. S'arromangava sempre que calia, que era dia sí i dia també, i no feia falta que ningú li manés res. Observant els seus predecessors -sobretot la seva mare i la seva iaia- no va necessitar més discursos ni sermons per tenir ben clar quina era la seva funció en aquella casa de pagès, en particular, i a la vida, en general.

Es va casar amb en Xavier quan just havia fet vint-i-cinc anys. Ell tenia la mateixa edat i feia de torner. Era una feina que l'apassionava, que des de petit li havia cridat molt l'atenció perquè el seu oncle també ho era i l'anava a veure sovint mentre treballava. Tenia clar que volia seguir els seus passos, però ho va acabar deixant per instal·lar-se a casa de la Cinta i per continuar amb la tradició de la seva família política. Li va costar molt acostumar-s'hi -a la feina, a la casa i a totes les persones que hi vivien-, però per amor ho va acabar fent a gust i de bon grat. Li encantava la manera de fer de la que ja era la seva dona -decidida, valenta, ferma, coratjosa- i tot li semblava poc per estar al seu costat i complaure-la.

Al cap de quasi deu anys va venir la Meritxell. La seva primera i única filla. Per desig de la Cinta, que tenia molt clar que no volia dur més descendència al món. No perquè no li agradessin -que ella amb la mainada sempre ha embogit, i ningú sap quin disgust tindria si ara mateix algú li digués que d'aquí a uns mesos hauria d'haver tingut un net-, sinó perquè venia d'una família de molts germans i sabia de sobres quin pa s'hi donava. Per a ella volia alguna cosa millor. Evidentment que si volia continuar a pagès no s'hi negaria, però tenia clar que tampoc insistiria perquè fos així. La Meritxell podia volar alt. Ben amunt. Lliure i segura. Més enllà d'aquella terra, que els oferia alegries i beneficis però que a la vegada els lligava sense treva ni descans com la peça imprescindible que eren dins d'aquell gran engranatge.

El dia que la Meritxell els va dir que volia ballar, la Cinta va estar molt contenta. A ella, de jove, li hauria encantat ser professora de matemàtiques, però ja veia que no tenia cap sentit explicar-ho a casa. Amb nou boques per alimentar, els desitjos s'havien de quedar a la porta. Per acontentar el pare -en Xavier no parava de qüestionar-se on aniria a parar amb la dansa, amb les bones notes que sempre havia tret i les capacitats que tenia a veure quina falta li feia escollir morir-se de gana- va matricular-se a magisteri. Però quan en sortia li faltaven cames per anar al centre annex a la seva facultat i fer allò que realment la motivava per damunt de tot.

La Cinta va patir el dia que li va haver de dir que del curs a Londres se n'hauria d'oblidar. Que ja havien fet prou esforç pagant la universitat i la residència, i que tots els altres extres no els podrien assumir. No es podia esperar una altra cosa: els avis i els pares ja no hi eren, els seus germans també havien anat fent el seu camí, tots ben lluny d'allà, i tanta terra per a ella i en Xavier era una autèntica barbaritat. Com es trobaven a faltar aquelles mans... Però els beneficis que tenien tampoc donaven per anar-ne contractant de noves així com així, sinó que abans calia valorar del dret i del revés i pel davant i pel darrere tots els pros i contres.

Sort que va arribar la beca. Com una benedicció. Que en va ser, de feliç, aquell dia. I tots els altres que van venir. Perquè gaudia amb deliri d'aquell món vist, viscut i explicat per la seva filla. La Cinta, que no havia sortit mai del poble -més enllà del viatge de nuvis a Barcelona i de la celebració dels vint-i-cinc anys de casats a París-, es va sentir més cosmopolita que mai. Passejant per Trafalgar Square, assaborint el rosbif, fent el te de les cinc acompanyat d'unes galetes exquisides, veient el canvi de guàrdia del Palau de Buckingham, dient "sorry", "please" i "thank you" -per correspondre la bona educació dels anglesos- i portant el paraigua i la capelina permanentment a la bossa de mà. Desitjava que el temps passés tan ràpid com fos possible per poder tornar a parlar amb la Meritxell i que la contagiés de modernitat, de novetat, de diversitat, d'alegria permanent.

I mentre va agafant consciència que avui tampoc podrà alçar-se, que avui també haurà de conformar-se a estar postrada en aquest llit, que ja detesta, recorda aquelles converses telefòniques amb la Meritxell. Ara que quan parla té dificultat per fer-se entendre, que els esfínters se li descontrolen més sovint del que voldria, que els triturats són el seu menú a l'hora d'esmorzar, de dinar i de sopar, que s'ha hagut de treure el dentat postís de baix per no empassar-se'l i l'audiòfon que portava a l'orella esquerra perquè, sense adonar-se'n, se l'arrencava. Ara que la seva realitat d'abans se li ha vessat completament, li agrada refugiar-se en aquells pensaments. Perquè estan plens de vida. De la que ara li fa tanta falta. De la que -no en té cap mena de dubte: és valenta de mena- ben aviat tornarà a recuperar.


Segona finalista del 24è Premi Ciutat de Manlleu (22 d'abril del 2018).