Un desig amagat entre una muntanya de papers

-Tot això ja ho podem llençar?

-El què?

-Les revistes. N'hi ha a cabassos i no te les mires mai.

-Ni pensar-ho! Es queden totes aquí.

Aquell matí en Climent s'havia aixecat amb ganes de fer neteja. Feia temps que volia liquidar aquella muntanya de papers, que trobava que feien massa nosa en aquell racó de passadís, i creia que amb l'arribada del nou moble del rebedor, que havien fet fer a mida, tindria l'excusa perfecta. Però de seguida es va adonar que la seva proposta havia punxat, perquè la Teresa, la seva dona, li havia deixat clar que no se sortiria amb la seva, i que si allà no hi havia prou espai ja buscaria un altre lloc per a les seves relíquies.

I és que aquelles revistes les col·leccionava des que havia entrat a l'adolescència, ben bé des que tenia catorze o quinze anys. Cada mes invertia una part de la paga setmanal que li donaven a casa per anar-se'n al quiosc i adquirir el nou exemplar. No ho explicava a ningú, ni a la seva família ni tampoc a les seves amigues més íntimes. Només la dona que les hi venia sabia aquell secret, que va quedar entre elles dues fins que, de més gran, quan va començar a estudiar a la universitat, aquella compra va quedar totalment justificada. Si es volia dedicar professionalment a cuidar mainada no era res descabellat que volgués llegir tant com li fos possible sobre el tema. D'aquesta manera, a còpia d'anys, havia aconseguit tenir tota aquella col·lecció.

Però la Teresa, a banda de sentir passió per a les criatures, de dilluns a divendres i de nou del matí a cinc de la tarda, també tenia la necessitat de parir-ne, de veure-les rondar per casa, de ser mare. I allò, als seus trenta-cinc anys acabats de fer -li dolia tant cada cop que hi pensava-, encara no havia estat possible. I el pitjor de tot era fer-se a la idea que, cada dia, aquell desig, que li rondava pel cap i per les entranyes des de tan jove, potser no s'arribaria a complir mai.

Amb la primera parella que havia tingut, just quan va ser major d'edat, no van arribar a parlar mai del tema. No perquè la Teresa no ho volgués, sinó perquè ja es va adonar que aquell noi estava per unes altres històries, amb el cap tan ple de pardals com tenia.

El segon xicot pràcticament li doblava l'edat. Encara ara, de vegades, es feia creus de com s'havia pogut enamorar d'aquell mig energumen. Ell, de fills, no en volia, perquè ja en tenia tres, ben seguits, d'una relació anterior, i li anava la mar de bé algú que tingués tanta paciència amb la canalla.

La tercera relació va acabar massa malament. De fet ja hi havia començat i, per tant, d'allò no se'n podia esperar cap altra cosa. L'home en qüestió enganyava la Teresa compulsivament, cada cop que li venia de gust, i va arribar un moment que ja ni tan sols tenia la decència d'inventar-se cap excusa. Com si anar cornuda hagués de ser el més normal del món.

I, finalment, havia arribat en Climent. Amb ell semblava que havia trobat algú amb qui compartir la vida tal com sempre havia imaginat. Tot anava tan bé... Era educat, comprensiu, tendre i atent. Fins que quan va sortir el tema, el gran tema segons la Teresa, la cosa va fer aigües.

-Em sap greu ser tan sincer, però jo, de fills, no en vull. Ni ara ni mai. No estic fet per a això i ho sé de sobres. Massa responsabilitats, massa renúncies, massa lligams. Que no estem bé tu i jo sols, com ara?

Sí, ho estaven, és clar que sí, la Teresa no en tenia cap mena de dubte. Però ella necessitava alguna cosa més, quelcom essencial, un desig que li havia anat naixent dins seu i que s'havia fet cada vegada més acaparador. Volia experimentar la maternitat en la seva pròpia pell, i a la quarta tampoc semblava que ho podria aconseguir.

De cop, després d'aquella conversa amb en Climent, va tenir clar que havia de fer un gir radical a la seva vida. Havia de marxar d'allà, havia de començar de zero, havia de lluitar pel que sempre havia anhelat. No podia seguir traint-se d'aquella manera. Quin sentit tenia, si no, tot plegat? Podia conviure amb moltes diferències -de fet tot i que eren una parella estable i ben avinguda divergien en molts aspectes-, però aquell abisme era excessivament exagerat. Així que havia decidit que faria les maletes, que buscaria un altre pis on viure, possiblement a prop de la llar d'infants on treballava, i que intentaria conèixer algú que tingués els seus interessos. Es donava, com a molt, un parell d'anys de marge. Si passat aquell temps encara es trobava al mateix punt buscaria altres solucions. L'acollida, l'adopció o la maternitat en solitari.

En Climent, aquell dia, anava d'una banda a l'altra de la casa per endreçar tot el que s'anava trobant pel camí. Quant devia fer que no s'havia posat a fer dissabte amb aquella empenta? L'home estava eufòric per tenir el moble del rebedor i ho volia deixar tot a punt. Feia mesos que hi anava al darrere i just havia trobat un fuster que li havia sabut copsar les seves idees. Tot i això, no s'havia conformat amb la primera proposta, sinó que li havia fet repetir els esbossos unes quantes vegades fins que, finalment, va veure plasmat al paper el que ell tenia al cap. Ja les tenia, aquelles coses, en Climent: era de conviccions fermes -el fuster, al principi, li va voler donar alguns consells però ben aviat va desistir perquè es va adonar que queien en un sac sense fons- i era impossible fer-lo canviar d'opinió.

La Teresa, mentrestant, escoltava la remor dels passos inquiets i imparables de l'home i comptava amb devoció les hores que li faltaven per tornar a la feina. Almenys allà podria respirar l'olor dels nadons, i jugar-hi amb la panera dels tresors, els estris de cuina, els instruments de música, els objectes de reciclatge, els matalassos, les pilotes, les disfresses, els contes i els animals de goma, i cuidar-los, i ajudar-los a créixer, i estimar-los. Com si fossin seus sense ser-ho. Com si amb aquelles hores ja en fes prou per alimentar el seu desig. I és que, mirés com s'ho mirés, amb en Climent hi estava tan bé... El pobre s'havia posat molt trist i desolat quan havia sabut el que volia fer i per això al final la Teresa no havia tingut el valor de portar a terme cap de les seves intencions. La dona havia preferit quedar-se en aquelles quatre parets, amb aquella vida, amb aquella història que possiblement cada dia se sentia menys seva. Potser per aquest motiu no volia ni sentir a parlar de llençar les revistes. Almenys així se servaria una part del somni. I també una part d'ella mateixa. La més real i autèntica. Potser fins i tot les podria posar a dins del moble nou del rebedor. Sí, en Climent segur que s'hi avindria.