Defugir

M'ho vas demanar tan il·lusionada, aquell dia farcit de núvols de marfil i de rajos de sol incombustibles, que no vaig gosar dir-te que no. De fet feia temps que m'ho havies advertit, que quan arribés el dia de casar-te volies que jo exercís de mestra de cerimònies, perquè t'agradava la meva facilitat de paraula i que les galtes, tot i estar feta un manyoc de nervis per dins, no em quedessin mai rosades. "Has nascut per plantar cara a les situacions que molta gent defugiria!", em repeties convençuda.

Durant setmanes em vaig preparar l'acte a consciència: presidir un casament i, per tant, portar-ne la batuta de principi a fi, era nou per a mi i necessitava saber que podria estar a l'altura de les circumstàncies.

Malgrat els esforços, no em sortia ben res. Era com si la meva aixeta de mots, frases i paràgrafs s'hagués quedat eixuta de cop. Intentava obrir-la però no rajava ni una sola gota d'inspiració. Em costava moltes llàgrimes dur a terme aquella tasca i se'm feia evident que no podria fer-ho, que hauria de renunciar-hi, que aquell repte no m'esqueia.

Òbviament la causa era ell, el teu futur marit. Jo no volia ser-ne conscient -és que no m'ho podia permetre, carai!-, però a cada intent d'elaborar un poema, un petit discurs o un recull d'anècdotes m'adonava que encara no l'havia oblidat, que dins meu continuava essent-hi excessivament present i que tot el que us hauria de desitjar com a parella, a tu i a ell, m'agradaria viure-ho a mi, amb ell però sense tu.

Prometo que vaig intentar-ho fins a la nit abans del "gran" dia. M'hi esforçava, m'hi autoobligava, m'ho exigia segon rere segon, i just quan t'estaves cordant el botó quinzè dels trenta-quatre que et resseguien l'esquena et vaig fer un truc. Vint-i-dos segons de paraules apressades, el teu silenci i, finalment, el meu.

No, definitivament, no sé plantar cara a les situacions que molta gent defugiria, tal com em volies convèncer repetidament. En cas contrari t'hagués dit que estaves a punt de convertir-te en la dona de l'home de la meva vida i, en lloc d'això, vaig inventar-me, per excusar la meva absència, una descomposició gàstrica que, encara ara, quan la recordes, et fa morir de riure, i per això et tapes els llavis amb la mà esquerra, on llueix un anell d'or blanc d'infart.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes d'abril del 2022.