'VullEscriure.cat 2020'

Dins el VullEscriure.cat 2020, que va sorgir arran de la vuitena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2020), hi ha els relats "El depredador i la presa" i "La millor cistella del partit". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats. 

EL DEPREDADOR I LA PRESA

Des de sempre havia tingut afició per imitar els sons dels animals: el miol dels gats, el parrupeig dels coloms, el bram dels ases, el crit dels ratolins i també dels elefants, l'udol dels llops, el renill dels cavalls, el bramul de la vaca i un llarg etcètera.

Amb el que no s'havia atrevit era amb el rugit del lleó. Ho havia intentat per activa i per passiva, a través d'infinits tutorials d'Internet, però no havia aconseguit trobar el so exacte. O massa alt, o massa baix, o massa envalentit, o massa poruc.

Fins que va arribar aquell dia. Era un matí de novembre gèlid, d'aquells que ja no semblen de tardor malgrat la caiguda de fulles continuada que simulen una catifa plena de cromatisme. Com sempre, anava bé de temps: gairebé no li calia el despertador per despertar-se, de tan puntuals que eren les seves entranyes. Va passar per la dutxa, es va vestir amb la roba que havia deixat preparada la nit anterior, es va pentinar els quatre cabells que li quedaven i se'n va anar a la cuina a esmorzar.

Les torrades eren la seva menja predilecta. Amb embotit, amb mantega i melmelada, amb paté de pebre o de fines herbes, o amb formatge per untar. Era igual què hi hagués a sobre, la qüestió era tenir un bon bocí de pa a dins del paladar. Mentre la segona llesca estava acabant d'agafar aquell to marronós que li feia venir aigua a la boca va girar la vista, per inèrcia, cap a la casa del davant, i el que hi va veure el va escalfar interiorment fins a fer-lo bullir.

Llavors va sortir per la porta, es va dirigir a la llar dels veïns i va començar a imitar aquell felí que tantes vegades havia volgut ser. No li va caldre fer ni un sol assaig: de la ràbia, de la indignació, de la ira i de la impotència que sentia va interpretar el paper a la perfecció. Amb crinera, amb potes fermes, amb ullals afilats, amb urpes poderoses i amb un pes que passava dels dos-cents quilos, aquell cop el depredador no es va menjar cap presa, sinó que es va encarregar de salvar-la.

LA MILLOR CISTELLA DEL PARTIT

Ens hi jugàvem el campionat. Durant tot el dia, i sobretot a l'hora de sopar, amb el plat de cigrons al davant, que no s'acabaven mai, els ho vaig repetir. A la mare la vaig convèncer a la segona enforquillada, però amb el pare no hi va haver manera. Em va dir, amb un to dur i aspre, que jo a aquella hora tenia piano i que si els de la federació havien decidit canviar el dia del partit li semblava molt bé, però que -"ja t'ho pots ficar al cap!"- les de l'equip s'haurien d'espavilar sense mi, perquè em devia -"no saps que les classes amb aquest professor ens costen un ull de la cara?"- a una altra cosa.

Amb els llegums fets una pasta a dins de la boca, i amb molta dificultat per empassar-m'ho, ho vaig tenir clar: el meu pare, amb aquella sentència, no es preocupava pel meu rendiment musical ni pels seus diners. Era una altra història! Cada divendres, durant els cinquanta minuts en què jo estava tocant les tecles blanques i negres, ell aprofitava per passar l'estona amb la mare d'una altra alumna. Els dos parlaven, reien, es miraven d'una manera estranya, com no l'havia vist mai mirar a ningú -i menys encara la meva mare!- i diria que fins i tot s'amanyagaven la pell, amb uns tocs fugaços com si s'enrampessin però ben intensos. Jo no hi entenia gaire, d'aquelles coses, però si algú m'hagués preguntat si creia que aquells dos individus que hi havia en aquell banc de fusta estaven enamorats els hagués dit un sí immens com un sol.

Últimament, quan jo sortia de piano, el meu pare m'obsequiava amb una bossa immensa de llaminadures. No la comprava ell, sinó que la duia la dona, que també n'entregava una de les mateixes dimensions a la seva filla. Els dos asseguraven que eren pels nostres esforços i progressos, perquè confessar que ho feien per comprar el nostre silenci sonava lleig, rar i de mala persona.

-D'acord, aniré a música -vaig dir amb la pasta de cigrons ja a l'estómac-. Però digues a la teva amiga que no s'oblidi de les piruletes, que fa dies que no ens en posa.

La cara de la mare era un poema. La del pare, més. Encara que no pugés al marcador, aquella, sens dubte, seria la millor cistella del partit.