Fora de control

Va mirar el rellotge per enèsima vegada. Quants cops havia repetit aquella acció al llarg de l'última mitja hora? Més d'una cinquantena de segur que sí. Però no ho podia evitar. Mirava d'entretenir-se amb les notícies de la ràdio i de la televisió, amb el llibret de mots encreuats que presidia la tauleta de la sala d'estar, picant quatre ametlles i avellanes, i observant les accions dels dos canaris que feia quatre anys que havia adquirit. Res no li servia per alleugerir els nervis que notava a l'estómac i que li pujaven i baixaven pertot el cos, deixant-li les cames i els braços amb un formigueig gens agradable, com si s'enrampés. Sort que finalment només faltaven cinc minuts per a les vuit del vespre. La seva hora clau.

L'Evarist feia dies que s'havia estat imaginant aquella cita. Ho volia tenir tot perfectament controlat, que no hi hagués cap mena d'imprevist, perquè ell era un home que odiava que les coses es descarrilessin, que sortissin del camí establert. Quan tot anava com ell havia traçat a la seva ment, la vida era una bassa d'oli, però davant de qualsevol modificació, per petita que fos, l'envaïa una angoixa que el deixava mig mort. Li faltava l'aire, notava que cada una de les parts del seu organisme li estava a punt de fer una explosió, vessava llàgrimes a tort i a dret, i es preguntava per què carai havien d'existir els contratemps.

Amb la Mita, quan la dona li va fer la proposta, ja hi va ser molt clar des del primer moment. No tenia cap inconvenient de quedar amb ella, però volia fer-ho a la seva manera. Res de bars, ni de restaurants, ni d'hotels. Si havien d'acabar fotent un clau ell havia de conèixer el terreny, tenir-lo ben apamat, i casa seva, la seva habitació amb llit de matrimoni tot i ser solter per convicció, i especialment el seu matalàs, tan còmode i d'última generació, era de llarg el millor escenari. L'únic que, segons ell, podia ser possible.

La Mita no hi va fer cap mena d'objecció. Creia que no estava en condicions de fer-ho. Prou sort que havia tingut que el seu amic -es coneixien de tota la vida, des que als tres anys havien començat a anar a escola junts- li hagués dit que sí. I això que al principi, quan li ho va plantejar, va adonar-se perfectament que a l'Evarist els ulls quasi li van sortir de les òrbites i va començar a tossir d'una manera estranya, com si d'un moment a l'altre s'hagués de quedar sense aire i estirar la pota allà mateix, al seu davant, sense més remei.

-Tu ja estàs segura del que m'estàs demanant?

-No saps la vergonya que estic passant, però ho faig perquè et tinc confiança i crec que això pot facilitar les coses. És que si no és així ja no sé com fer-ho... I no em miris amb aquesta cara, Evarist, que encara em fas sentir més malament!

-L'últim que vull és incomodar-te. Però és que se'm fa tan estrany que durant tots aquests anys no hagis tingut cap oportunitat per fer-t'ho amb ningú... Gairebé a punt d'entrar a la quarantena i verge!

-No fa cap gràcia!

-No ho dic amb mala fe. Simplement que em sorprèn que una dona com tu encara estigui així.

-Així? Així com?

-Per estrenar, Mita, que m'obligues a ser massa explícit!

-Doncs aquí és on hi entres tu.

-Ja saps que ho faré perquè m'hi he compromès, però de veritat que no has pensat mai en una altra solució?

-A pagar per tenir sexe et refereixes?

-Exactament. Quedaries parada de les persones que recorren a aquests serveis. Jo mateix, sense anar més lluny...

-Sí, no cal que em donis gaires detalls de la teva vida sexual, que ja sé de sobres que la teva màquina no ha perdut el temps.

-I ara tu tindràs la sort de gaudir dels meus encants...

-Evarist, si us plau, que ja m'estic posant vermella.

Amb tacte i delicadesa l'home i la dona van anar parlant de la seva futura cita. Potser sí, va acabar per admetre la Mita, que era millor fer-ho en un terreny conegut. No és que anar a casa de l'Evarist fos un costum, però les vegades que hi havia sopat o mirat alguna pel·lícula o fet alguna copa a altes hores de la matinada s'hi havia sentit bé. El que li agradava més era l'olor de roses que hi havia en aquella llar. Tant era passejar-se per les sales principals, pel lavabo o per les habitacions -quan hi havia de deixar la bossa de mà i la jaqueta o l'abric, si era tardor o hivern-, que aquell perfum era el mateix arreu. S'havia fixat en la marca de l'ambientador i l'havia comprat al supermercat, però a casa seva no li havia donat el mateix resultat. Sí que es notava que hi havia una fragància agradable, però res a veure amb la que oferien les quatre parets del seu amic. I la Mita va tenir clar que allò devia ser el mateix que passava amb les colònies i les persones: que els líquids que es treien de les ampolles petites i sofisticades emanaven una olor diferent en funció de la pell on anaven a caure. O sigui que potser no valia la pena seguir gastant-se els diners en aquell ambientador, sinó que quan li vinguessin ganes de respirar aquelles roses podia trucar a l'Evarist amb qualsevol excusa. Era un amfitrió excel·lent.

Per més que hi pensava, aquella tarda l'home no sabia per què estava tan nerviós. Amb les vegades que havia tingut encontres, i amb dones totalment desconegudes, no entenia que allò li vingués de nou. Al capdavall es tractava de fer el mateix de sempre: anar a obrir la porta ben vestit i pentinat, rebre la cita amb una copa de cava a la mà -sempre en tenia un parell o tres d'ampolles a la nevera de reserva-, convidar-la a seure al sofà per picar alguna cosa, treure-li les sabates i fer-li un lleu massatge als peus, acariciar-li els cabells i xiuxiuejar-li que el llit els estava esperant, i una vegada a l'habitació anar-se despullant mútuament mentre la música -gairebé sempre jazz- sonava de fons.

Insistia a dir-se a si mateix que no calia patir tant, perquè la Mita no podria comparar el que passaria allà amb res que hagués viscut anteriorment. No havia tingut mai de la vida cap altre amant, i ell -li semblava més que obvi- sabria estar a l'altura de les circumstàncies. El problema era que si li agradava massa potser no la podria satisfer sempre que pogués, que ell ja tenia la seva vida muntada i no estava disposat a deixar de banda els seus interessos per anar fent favors. I menys per tenir una relació estable. Això sí que per res del món.

Quan l'Evarist va sentir que sonava el timbre va fer un bot del sofà. Va pensar que potser hauria d'haver anat al lavabo una altra vegada, perquè es notava amb ganes d'orinar. Entre que la Mita agafava l'ascensor, pujava els sis pisos i en sortia encara tenia temps. Però al final se'n va desdir. Sabia que aquells pantalons eren complicats d'abaixar i d'apujar, tan arrapats, i que tindria problemes amb les presses.

En obrir la porta li va semblar que la persona que tenia al davant no era la seva amiga de sempre. Mai a la vida havia vist la Mita tan imponent. Es notava que havia anat a la perruqueria, perquè l'allisat era més que perfecte. No hi havia ni un sol bri de cabells que anés al seu aire, com volent-se escapar. Contràriament tots estaven ben distribuïts a la petita parcel·la del cap que els pertanyia i només un vent huracanat hagués estat capaç de destarotar-los. També s'havia maquillat. Excepte per a alguns sopars de Cap d'Any o per algunes anades al teatre, no era una dona que s'acostumés a pintar, i això que aquella ratlla negra als ulls trobava que li quedava la mar de bé. Per no parlar del color granat que s'havia posat als llavis, que demanaven ser besats, o directament cruspits, sense clemència. No es podia negar que havia optat per posar-se uns sostenidors d'augment, perquè l'Evarist no recordava aquells pits tan prominents. I el vestit que duia era un autèntic regal per a la vista. L'elecció no podia haver estat més encertada.

La Mita, encara al peu de la porta d'entrada, sabia que havia deixat l'home sense paraules. Si hagués gosat li hauria dit que, quan pogués, ja podia tancar la boca, que potser així aquell fil de bava que li regalimava deixaria de fer-ho. Però havia de ser sincera: li agradava allargar aquell moment. La tria de la indumentària havia estat una tasca àrdua i per això valia la pena gaudir d'aquella recompensa. Havia estat voltant, sense exagerar, per una desena de botigues. Des de les més assequibles per a totes les butxaques fins a les més sofisticades, tot i que sense passar-se. I, al final, després d'escoltar les mentides que li deien la majoria de les dependentes va decidir que no es compraria absolutament res. Que una d'elles hagués gosat etzibar-li -amb tota la diplomàcia que havia pogut, això sí- que quan hagués triat el vestit li recomanaria una bona faixa per dissimular el que ja no es podia treure, perquè l'edat tenia aquelles coses, havia estat la gota que havia fet vessar el got. A dins del vestidor mateix, l'últim dels deu que va trepitjar, va decidir que demanaria a la seva germana gran el vestit turquesa que guardava per a les grans ocasions. Feien la mateixa talla, i amb tota certesa no s'oposaria a deixar-li-ho. Potser li faria una mena d'interrogatori abans de treure'l de l'armari i de desar-lo amb aquelles bosses especials que tenia per transportar-lo, però miraria de respondre de manera molt vaga i amb evasives. En tot cas estava convençuda que no sospitaria mai que era per a una cita.

Un cop a l'habitació -després dels preàmbuls de la copa de capa, del plat de fruita seca, del massatge als peus, de l'acaronament dels cabells i de les paraules a cau d'orella- li va saber greu haver-se'l de treure. S'hi sentia tan bé, tan segura, tan atractiva. Però no hi havia cap més remei... Tot i que l'Evarist va fer la intenció de descordar-li la llarga cremallera de l'esquena, la Mita, amb uns lleugers cops de mans, li va fer saber que ja se n'encarregaria ella, de despullar-se. Sota cap concepte volia tornar la peça de roba rebregada a la seva germana, que llavors sí que li faria un interrogatori que la deixaria sense escapatòria.

Perquè no es pensés que anava a la seva, la roba interior sí que la va deixar tota per a l'home. Ella es va estirar al damunt del llit i des d'allà va veure com l'Evarist li descordava els sostenidors amb delicadesa i com feia que la llengua llisqués per damunt dels seus pits. Se n'anava de l'un a l'altre lentament, allargant-li el plaer, i la Mita, per primera vegada a la vida, es començava a notar humida sense haver-s'ho hagut de provocar ella mateixa.

Després de jugar amb les dues protuberàncies de la dona, li va mirar els ulls i li va demanar què li venia de gust que li fes. "Estic a les teves mans", li va deixar anar amb la respiració entretallada, i l'Evarist reia a gust pensant que si amb quadre llepades s'havia posat d'aquella manera quan la penetrés es transformaria en una lleona.

Fent servir l'experiència que havia obtingut durant anys i panys amb els cossos d'altres dones, va anar tocant els punts que intuïa que la podien excitar. Hi havia coses que no li havien fallat mai. Treure les calces amb les dents era una d'elles. Agafava la tela amb tacte però amb la fermesa suficient perquè seguissin ben enllà, fins al final de les cames. Llavors, amb els peus al davant dels morros, feia el recorregut a la inversa, fins arribar al cony, que gairebé esclatava per les ànsies de ser tocat. Els dits de les dues mans s'hi van passejar, ara dibuixant un cercle, ara fent una petita incursió, ara endinsant-s'hi amb profunditat.

-T'imagines quan tot això t'ho faci amb el que em penja entre les cames?

L'Evarist, en aquell moment, va agrair que la Mita tingués els ulls ben closos, presa pel plaer que estava experimentant. Perquè si s'hagués adonat que malgrat tot el que li havia estat fent encara no havia aconseguit tenir ni una mica d'erecció de segur que s'hagués desinflat per complet i potser fins i tot hagués marxat com un coet. Es va masturbar mentre la continuava llepant i grapejant, per si el membre reaccionava. No entenia com podia ser que li estigués passant allò. Estava fart de tenir relacions sexuals -i algunes, tot i que poques pel seu afany de tenir-ho tot ben controlat, havien estat en escenaris bastant més incòmodes i compromesos-, i mai a la vida s'havia sentit tan derrotat com en aquell instant. Coneixia la Mita, la considerava una bona persona, li tenia una certa estima, fins i tot pensava que no estava del tot malament, i era obvi que ella -per com cridava, per com respirava i per com es movia- s'ho estava passant de meravella.

L'Evarist va incrementar la intensitat dels fregaments que la mà exercia sobre el seu membre, i també va recuperar algunes imatges de l'última pel·lícula pornogràfica que havia vist, i fins i tot va somriure lleugerament quan va decidir recórrer a la fel·lació que li havia fet una dona que havia conegut a París quan hi havia hagut de viatjar per feina. Però res de res. No hi havia ni un sol input que fes efecte. Al final va deixar-s'ho estar. Veient com estava la Mita era gairebé un pecat no centrar tots els esforços en ella i en el seu plaer.

No van passar més d'un parell de minuts que la dona va emetre uns sons que presagiaven l'arribada de l'orgasme. Després de la suor intensa, dels panteixos que buscaven aire on semblava que no n'hi havia, dels arquejos del cos i de la humitat extrema va arribar el repòs, la calma, l'assossec.

-Ha sigut increïble, Evarist. M'has fet tocar el cel, gairebé literalment.

-Estic molt content de sentir això!

-Però tu, al final, no has...?

-No et preocupis per mi. Em venia de gust fer-te gaudir d'això només a tu. T'ho mereixies, perquè avui eres l'única protagonista.

-La propera vegada ja farem que sigui diferent, que jo també vull veure com embogeixes de plaer.

-Sí, i tant que sí.

L'Evarist va dir aquelles últimes paraules amb la boca molt petita. No volia que la Mita es fes il·lusions -de fet aquella havia estat, des del principi, una de les seves principals pors a l'hora d'anar-se'n al llit amb ella-, però era indubtable que aquella trobada marcava un abans i un després a la seva vida. Se sentia viva, vibrant, potent, capaç de menjar-se el món.

Per trencar l'escena de romanticisme que s'estava començant a dibuixar en aquella habitació, l'Evarist va proposar-li fer una altra copa de capa. S'havien polit tota l'ampolla fer facilitar els preàmbuls, i ara els dos -ella per regar la felicitat que sentia i ell per fer passar la frustració de tenir el membre com mort i la preocupació de si a partir d'aquell dia seria sempre més així- estaven assedegats.

-Vaig amb un salt a la cuina i torno de seguida. Si vols pots dutxar-te, que ja saps on és tot.

La dona, però, va preferir quedar-se una estona més al llit, refregant-se entre els llençols i inhalant l'aroma de roses que, barrejada amb la que havien emanat dels seus cossos, encara semblava més intensa que de costum. No pensava moure's d'allà durant hores. Perquè no sabia quan podria tenir l'oportunitat de tornar-hi a jaure.

L'Evarist, ja a la cuina, no es podia creure el que veia: a la nevera no hi havia ni rastre de cava. Com podia ser que li hagués passat per alt aquell detall? Si sempre tenia ampolles de reserva, per si de cas. Li agradava brindar amb aquell líquid escumós després de cada encontre, per celebrar -tot i que aquest cop ho hauria de fingir- que tot havia anat bé. I tampoc tenia vi ni cerveses ni res que el pogués fer esvair durant uns instants del patetisme en què s'havia immers. "Quin desastre de nit, res surt com ho hauria de fer!", es va indignar. Llavors, com si fos un robot, va agafar unes quantes taronges que tenia a la cistella de vímet i les va començar a esprémer. Potser, va pensar, havia arribat el moment de canviar algunes rutines i de deixar més marge a l'espontaneïtat. Al capdavall que a les copes per fer un brindis hi hagués suc de fruita i no pas cava no era res tan escabellat. I la Mita tampoc sabia quins eren els seus rituals i, amb tota certesa, no hi posaria cap mena d'objecció.

Finalista del 1r Concurs de Literatura Eròtica Fora de Norma (23 d'abril del 2019). Relat publicat al llibre Fora de norma, editat el mes d'abril del 2019 (vegeu l'apartat de Publicacions).