El despertador

Aquell matí em vaig despertar de mal humor: m'havia adormit, per culpa del meu despertador, que havia decidit espatllar-se sense dir res, sense haver-m'ho fet intuir uns quants dies abans, i era conscient que aquella sorpresa desagradable no només em faria arribar tard a la feina, sinó que m'esguerraria el dia sencer, que jo ja em conec i sempre he estat del parer que si una cosa comença malament no pot avançar de cap més manera.

A la pausa de l'esmorzar no me'n vaig poder estar: havia d'anar a la rellotgeria propera al meu despatx i fer-me amb un nou aparell. No tindria gaire estona per escollir-lo, i durant uns instants vaig pensar que potser era millor seguir el ritual del cafè amb llet de soja i l'ensaïmada al bar d'aquell home rabassut i amb bigoti tan amic de la família. Però jo mateixa m'ho vaig exigir: les coses importants no es podien deixar mai per després, i amb la torrada amb mantega i melmelada que m'havia pres a casa podia aguantar perfectament fins a l'hora de dinar.

La mestressa de la rellotgeria, només de veure'm entrar, em va fer una gran rialla. Era pura simpatia i també una gran professional. Em va ensenyar tots els models que tenia disponibles. Els de les vitrines interiors, els dels dos aparadors i també uns quants que tenia al magatzem perquè feia poc que li havien arribat i encara no havia tingut prou temps per col·locar-los i fer-los lluir. La decisió va ser complicada, però al final entre el meu gust personal i els consells de qui hi entenia vaig aconseguir triar-lo. Era preciós, tan delicat, amb uns acabats tan fins, de colors discrets però encisadors. I podia fer infinitat de funcions, segons em va advertir la dona mentre me l'embolicava, i jo li vaig donar les gràcies i li vaig assegurar que a casa ja me les miraria amb calma i les aniria provant totes.

-Ja veurà que les instruccions estan molt ben detallades. Qualsevol criatura que sabés llegir una mica seria capaç de fer-lo rutllar.

Havia fet una bona compra, n'estava més que convençuda. Tenia tantes ganes de provar-lo... Al vespre em vaig arromangar, em vaig posar les ulleres per llegir i vaig començar a perdre el temps amb l'aparell. No em sortia res. Semblava que els botons s'havien posat tots en contra meva, perquè quan jo els volia fer una cosa ells anaven a la seva. Amb penes i treballs -una barbaritat!- vaig aconseguir programar el despertador per a dos quarts de set del matí. Sí, ho tenia, finalment ho havia aconseguit! De la resta de funcions no en volia ni sentir a parlar, almenys no pas aquell dia ni els propers que l'havien de seguir, malgrat haver pagat una gran fortuna per tenir-les. Els nervis que vaig passar per aconseguir aquella petita fita no em compensaven... Per un instant se'm va passar pel cap anar a fer-li tot el reguitzell de preguntes que tenia al cap a la mestressa de la rellotgeria, però llavors em va venir, com un llamp, el que em va dir de les criatures, i em va entrar una vergonya tan enorme que ho vaig descartar per complet.

Van anar passant els dies i jo tenia el meu rellotge d'última generació només amb la funció disponible de despertar-me, de dilluns a divendres, a dos quarts de set del matí. Quan el necessitava fora d'aquest horari agafava el despertador del meu marit o el de la meva filla gran, feia servir l'alarma del mòbil o demanava que la meva mare em truqués a casa. No fos cas que, per temptar la sort, em desaparegués el que tant m'havia costat d'instal·lar. Que després -jo ja ho sabia del cert, perquè era una llei gairebé universal- tot aniria malament.


Escrit inclòs en el llibre Relats absurds, editat el mes de desembre del 2017 (vegeu l'apartat de Publicacions)