El cotó de sucre

Estic palplantada al davant de la parada dels ànecs. És la Festa Major del poble i els meus dos fills, encara menuts, senten devoció per pescar aquests animals de goma. I encara més per la recompensa que rebran un cop tinguin els deu exemplars col·locats de mala manera a dins de la cistella. Avui no els caldrà posar-se d'acord, perquè he pagat prou -exageradament, diria jo!- perquè cadascun d'ells triï el que li plagui. I per això tant la motxilla dels dibuixos de moda com l'arc amb un parell o tres de fletxes del plàstic més rudimentari que existeix ens acompanyaran cap a casa.

Mentre els sento riure, perquè un ànec se'ls escapa o perquè gairebé són ells els que es posen a dins de l'aigua, els narius se m'omplen d'una olor dolcíssima. Quins records que em venen a través d'aquesta aroma... Fa vint anys, quan jo només en tenia quinze, em vaig passejar per tot l'espai que ocupaven les atraccions de la Festa Major amb un cotó de sucre entre les mans. Me'l va regalar ell, el meu primer amor, perquè quan em va veure com em brillaven els ulls davant d'aquell núvol dolç de color de pètal de rosa pàl·lida li va quedar clar quin era el meu desig.

Que plaent va ser tenir el tros de pal amb aquell bé de Déu que el coronava. Es menjava sol, i tot i així, mentre vam voltar per allà, els dos, agafats de la mà o per la cintura, no vaig tastar-ne ni un mos. Els seus llavis, que s'acostaven als meus infinitats de vegades cada minut, no m'ho van permetre. I jo estava tan cofada... Perquè sabia que aquell gust tan intens que ell desprenia no es podia comparar amb res. Només desitjava una cosa: que no s'acabés mai, que durés per sempre. Però de vegades no es pot tenir tot.

-Mama, mama, ens compres un cotó de sucre?

Les súpliques dels meus dos fills em tornen al davant de la parada dels ànecs. En altres ocasions els hagués dit que no era hora de menjar llaminadures, però avui soc incapaç de dir-los que no. Que gaudeixin, ara que poden, de la dolçor de la vida. Malauradament -perquè ho repeteixo: no es pot tenir tot- ja hi haurà temps per a l'amargor.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de desembre del 2018.