Per un glop de líquid daurat

-Bon dia, Octavi.

-Bon dia, Pere. Com estàs?

-Mort de fred, com sempre.

-M'ho imagino... Si és que està tot ben glaçat! Et poso un cafè amb llet ben calent?

-M'aniria millor una mica de whisky. Amb un parell de dits en faig prou.

-Ja saps què et van dir els metges...

-Ja em tornes a fer de mare?

-T'has de cuidar, que si no hauràs de tornar a l'hospital. Seu i et prepararé un bon esmorzar.

-Deixa-ho estar. Vaig un moment al lavabo i me'n torno cap al cotxe.

-Vinga va, que ja hi has estat tota la nit, allà. Queda't i parlem una estona, i així també entres en calor.

-Em posaràs el whisky?

-Ja saps que no.

-Doncs em sembla que no tenim res més per dir-nos.

I amb aquella sentència la conversa entre els dos homes es va donar per acabada.

L'Octavi i en Pere s'havien conegut aquell mateix estiu. El primer era el propietari d'un bar petit però força reputat i concorregut de la ciutat. Estava situat al bell mig d'una plaça en la qual hi havia tres edificis d'oficines de nou, deu i tretze pisos, respectivament. A l'hora de servir els esmorzars allò era una autèntica bogeria, perquè l'Octavi, tot i tenir l'ajuda de la seva dona, de la seva filla gran i d'un noi jove, veia que de vegades encara els faltaven mans. Si fins i tot algun dia havia sentit converses dels treballadors de les diferents empreses que pactaven els horaris per baixar a fer el cafè i l'entrepà per, com a mínim, poder menjar a gust i no sentir-se com enllaunats. Per dinar, amb els menús tan suculents que servia, tant pel que fa al gust com al preu, continuava desfilant la riuada de gent. Sort que a la tarda es recuperava la tranquil·litat, i cap a les vuit del vespre es tancava tot, definitivament, fins a l'endemà, que obrint una altra vegada a les sis del matí calia agafar forces per afrontar un servei que anava de dilluns a dissabte ininterrompudament. Molta gent es feia creus que ningú hagués tingut una visió de negoci que hagués estat un èxit segur: posar un altre bar al costat del de l'Octavi, perquè aquell indret realment donava molt de si. I a ell, tot i que quedava malament dir-ho tal com estava la feina últimament, els seus ossos li ho haurien ben agraït.

La gran quantitat de persones que circulaven de manera imparable per aquella zona durant el dia no tenia res a veure amb el trànsit nocturn. Quan començava a néixer la nit, quedava ben buida, com un desert, i només s'hi podia sentir el silenci combinat amb els grills que cantaven i amb el xiulet del vent quan bufava. Un escenari perfecte perquè un parell de lladres, que feia dies que seguien els moviments de l'Octavi i de totes les persones que treballaven al seu bar, corroboressin que a partir de les nou de la nit podien fer de les seves. Perquè ni els grills, ni el vent, i molt menys el silenci profund, els delatarien a ningú.

Així doncs, va arribar la nit en què van decidir actuar. No podien estar més de sort: no hi havia rastre de cap alarma per enlloc. Només es tractava de forcejar el pany, sense presses, que tenien unes llargues hores per endavant, i de col·lar-se a dins del local i d'agafar tot el que els vingués de gust. Ampolles de licor, xapes de cava de col·leccionisme, un quadre que van creure que era d'algú famós i, és clar, els diners que havien quedat. No era tota la caixa del dia anterior, que l'Octavi se l'enduia cap a casa, però sí que era cert que sempre tenia la mania de deixar-hi una mica de cosa, per assegurar-se el canvi de l'endemà, si és que de cop s'omplia el local i tots estaven tan enfeinats que no podien anar al banc a buscar monedes.

Per la foscor de la negra nit, perquè fins i tot els fanals del carrer semblaven mig apagats, el parell d'intrusos van encendre una lot petita. Una mica d'il·luminació a la paret. Després un punt de llum a la barra. I encara algunes ràfegues cap a la zona de les taules i les cadires, per comprovar que no es deixaven enrere res que els pogués semblar interessant.

A en Pere, que encara no dormia, li va cridar l'atenció aquella claror. Feia poc més de quinze dies que havia triat aquella zona, tan tranquil·la, sense clàxons ni sirenes d'ambulància que sonessin, ni frenades sobtades, ni mirades curioses, massa abundants al centre de la ciutat, per fer-hi nit. Des que vivia al carrer, a dins del seu cotxe vell i atrotinat, no havia descansat mai tan bé. Durant el dia voltava una mica, sobretot per regirar cubells d'escombraries i contenidors, i també per estirar lleugerament les cames, que la posició que havia d'agafar a dins del seu vehicle el deixava ben encarcarat. Tot i això de seguida es cansava de caminar. Es notava cansat i amb poques forces, i, sense poder-ho evitar, se'n tornava cap al seu cau. Quan començava a fer-se fosc observava la vida que hi havia als edificis que l'envoltaven. Tenia controlats tots els llums que es tancaven, perquè la gent abandonava els llocs, i també els que s'obrien, perquè passaven a ser zones ocupades. I estava completament segur que el bar que hi havia tan a prop d'on ell aparcava el cotxe quedava completament fosc quan es ponia el sol.

Potser va ser per això, per aquesta convicció que tenia, que va decidir baixar del vehicle. Faltava una mica perquè li vingués la son, que encara no tenia prou whisky a la sang per caure rendit. Quan es va acostar a l'establiment ja va veure que allò no feia gaire bona pinta: la porta d'entrada estava completament destrossada. Després, de cua d'ull, va veure els dos brètols, que ho havien regirat absolutament tot de dalt a baix i que en aquells moments estaven assaltant la nevera.

-Us ha entrat gana després de fer tanta feina?

La veu d'en Pere va fer aixecar la vista als dos nois, que estaven distrets escollint entre una cassola d'arròs negre, una safata d'estofat de vedella i una pizza casolana. Els lladres es van quedar parats, sense saber què dir. Què hi feia aquell home d'estatura mitjana, amb els cabells llargs, de color grisós, ben esbullats i dèbils, de veu profunda i rovellada, que anava un pèl coix i que duia uns pantalons texans i una samarreta màniga curta que ja no podien estar més tacats? D'on carai havia sortit si, allà, a aquelles hores, que ho tenien més que controlat, no hi passava mai ni Déu? En sentir-se descoberts, perquè no portaven absolutament res que ocultés la seva identitat, van agafar el que tenien més a mà, que era la bossa de plàstic on havien abocat els diners que hi havia a la caixa i algunes xapes, i van fugir com si haguessin vist el mateix dimoni. En Pere, per les seves qualitats físiques, no impactava en excés, però no es podia dir el mateix de la navalla que s'havia tret de la butxaca dels pantalons i que subjectava, fermament, amb la mà dreta.

-A tu sí que et convindria menjar alguna cosa, que sembles la mateixa mort!

Van ser les últimes paraules que li van dedicar els dos joves a en Pere, ja des del carrer, quan estaven prou segurs que no els podria seguir per més que ho intentés.

L'endemà al matí, quan l'Octavi, a la mateixa hora de sempre, va anar a obrir el seu bar, amb la mateixa il·lusió i amb el lleuger cansament també de sempre, gairebé va tenir un atac de pànic. Amb tants anys que feia que hi treballava no s'havia trobat mai amb una escena com aquella. Tenia el convenciment que estava situat en una de les millors zones de la ciutat i també en la més segura. Però aquell dia ja es va adonar que no, que els mals moments havien arribat a totes les cases i que tothom estava disposat a fer el que fos, encara que això signifiqués malmetre els altres, per tirar endavant.

Mentre mirava el seu bar, amb tristesa, amb dolor, amb patiment, sense tocar absolutament res, tal com li havia recomanat la policia quan hi havia trucat per denunciar els fets, va aparèixer en Pere, que, amb la barra de fons, li va explicar el que havia presenciat durant la nit.

-Els podries reconèixer si els tornessis a veure? -li va demanar l'Octavi.

I tant que ho podria fer. N'estava més que convençut. Si tot plegat hagués passat més tard no li ho podria haver assegurat amb tanta certesa, perquè potser l'alcohol li hagués distorsionat la realitat, però llavors només se n'havia begut un parell de glops, de l'ampolla estant, i considerava que estava en plenes facultats.

Entre els detalls que va donar i que va ser plenament capaç d'identificar els joves a la roda de reconeixement, en Pere va ajudar a resoldre el cas i a fer que aquell parell de lladres de pacotilla rebessin un escarment.

-Per sort has pogut conservar totes les ampolles, i algunes xapes, i sobretot el quadre, que de segur que et deuria haver costar una bona picossada en el seu moment.

-I ara! És una còpia molt ben feta, però al capdavall la pintura, d'autèntica, no en té ben res.

-Llàstima dels diners, que no els podràs recuperar...

-Tampoc hi havia gran cosa. Tirant llarg uns cent euros en monedes.

-A mi això em sembla una autèntica fortuna.

De fet fins llavors, quan tot ja estava més tranquil, l'Octavi encara no s'havia fixat del tot en la persona que tenia al davant. El va veure prim, denerit, xuclat, que ranquejava, que parlava amb dificultats, com si tingués alguna cosa a la boca que li fes nosa, i que emanava una flaire bastant desagradable. Potser no havia estat del tot correcte parlar dels cent euros amb aquella frivolitat, com si fossin pura xavalla, acostumat a manejar quantitats molt més abundants. Quant devia fer que aquell pobre home, que ell mateix li havia explicat que feia uns quinze dies que s'havia instal·lat en aquell barri amb el seu cotxe, no tocava un bitllet dels verds? Això si és que n'havia arribat a tenir cap a les mans.

Al final, l'home del bar, mig endut per la compassió i també per l'agraïment, li va fer una proposta: tenir un plat a taula per esmorzar, per dinar i a mitja tarda que li fes de sopar, i poder disposar del seu lavabo privat per rentar-se i fer les seves necessitats.

-I també em donaràs una mica de whisky?

-Això, si vols, t'ho hauràs de pagar.

-Tampoc te'n demanaré tant.

-La quantitat m'és igual. Jo vull agrair-te la teva ajuda amb la meva, d'ajuda, i és per això que no et vull cap mal.

-No em vulguis fer de mare, que no en tinc gaire bon record, d'ella.

-Com vulguis, però aquestes són les meves condicions.

En Pere les va acceptar. Feia molt que no s'asseia a taula per menjar i que no disposava d'un lloc amb unes mínimes condicions per treure's la brutícia que, inevitablement, se li anava instal·lant, i incrustant, a la pell. I quan volgués gaudir del seu vici ja miraria de treure els diners d'algun lloc. Encara tenia uns quants euros -pocs- a la cartera, i sempre li quedava el recurs d'anar a visitar el seu pare, vell i dement, al geriàtric, perquè li donés una petita propina.

Quan va començar a caure l'estiu i a venir la tardor, massa gèlida, en Pere va caure malalt. Tot i posar una estona la calefacció del cotxe, per escalfar una mica el seu petit i incòmode habitatge, ell ja tenia el fred instal·lat als ossos, i fins i tot a les entranyes. Per això va arribar la pulmonia que el va fer estar ingressat a l'hospital tres setmanes llargues. L'única persona que el va anar a veure durant aquell període de temps va ser l'Octavi, perquè va ser a ell a qui van trucar per comunicar-li la notícia de la malaltia. No tenia cap familiar viu, i l'únic que sí que ho estava, el seu pare, no sabia ni que tenia un fill, ni que aquest era mig alcohòlic, ni que vivia a dins d'un cotxe vell i atrotinat. Quan la infermera que el va atendre li va demanar si volia que avisessin algú per fer-li saber que era allà i que la cosa aniria per llarga, qui li va venir a la ment va ser l'home del bar, que, dia rere dia, li servia tres plats calents i li oferia aigua i sabó sense voler res a canvi, per agrair-li que hagués anat a veure què passava al seu negoci mentre ell descansava a casa ignorant que un parell de vàndals se'l volien carregar sense pietat.

Les tres setmanes, gairebé quatre, que va passar en aquell hospital se li van fer massa curtes. Dormir en un llit com calia sense haver d'arronsar les cames per cabre-hi, passejar pels passadissos sense morir-se de fred tot i anar només amb una simple camisa de dormir, i encara oberta pel darrere, mirar la televisió amb les monedes que li havia donat l'Octavi, llegir la premsa i les revistes que romanien a la sala d'espera, i poder triar què volia menjar cada dia de la setmana, tot i que tenia clar -d'allò sí que no en dubtava- que era molt millor la cuina del seu amic. Quan el metge que li portava el cas va aparèixer a la porta de la seva habitació per dir-li que tot estava més que correcte i que ja li donava l'alta, en Pere va sentir una lleugera fiblada a l'estómac.

-No posis aquesta cara, home, que tots els pacients solen frisar per poder tornar cap a casa.

Aquell home no sabia absolutament res de la seva vida fora d'aquelles quatre parets que pudien a medicaments. Potser la resta de mortals sí que tenien una casa confortable i acollidora i desitjaven amb fervor el moment de tornar-hi, però aquell, malauradament, no era el seu cas. L'esperaven altra vegada les nits mig glaçat a dins del seu cotxe, i per fer-se passar aquella tortura només tenia l'aire calent, que cada dia funcionava més a ralentí, una manta gastada i foradada, i algun que altre glop de whisky.

El problema és que va arribar un dia en què l'ampolla es va acabar i que tampoc li quedaven diners per comprar-ne una de nova: la cartera se li havia anat buidant i a la residència li havien prohibit l'entrada perquè s'havien adonat que l'únic interès que tenia per a aquell home vell, desdentegat, que havia perdut el nord i que estava tot el dia assegut en una cadira de rodes era a causa de les monedes d'un i de dos euros que sempre duia a les butxaques.

Per això va anar a veure l'Octavi, per demanar-li un parell de dits de whisky. Estava convençut que amb allò en faria prou per treure's el mono de sobre i per no notar tant el fred que l'havia acompanyat durant tota la nit. Però el propietari del bar sabia que malgrat que en Pere havia remuntat la pulmonia encara estava força delicat, perquè així li ho havia fet saber el metge. I ell tenia ben clar que l'únic que volia era ajudar-lo.

En Pere no es va prendre bé aquella negativa. Gens ni mica. I durant uns quants dies no va aparèixer més pel bar. Ni per rentar-se, ni per fer les seves necessitats bàsiques, ni tampoc per menjar, malgrat tenir la taula del costat de la porta d'entrada perfectament parada. L'Octavi, des de la finestra, es mirava aquell cotxe vell i atrotinat, tot i que sabia del cert que allà dins no hi havia ningú. Estava preocupat, és clar que sí, però no tenia cap manera de contactar-hi. Només es podia conformar i esperar.

Una nit de desembre, just abans que acabés l'any, van tornar a entrar al local de l'Octavi. Altra vegada el pany esbotzat i la porta mig destrossada, tot i que a dins, malgrat faltar-hi les monedes del pot de les propines i unes quantes ampolles de licor, estava tot perfectament col·locat, com si no hagués calgut remenar gaire perquè l'intrús, o els intrusos si és que en aquella ocasió també n'hi havia hagut més d'un, ja sabia a la perfecció on eren les coses que necessitava.

Mentre la policia estava tirant fotografies i intentava agafar algunes proves dactilars i petjades, en Pere va entrar al bar, talment com una aparició.

-D'on surts, tu, ara? On t'havies posat tots aquests dies?

-Vaig haver de tornar a l'hospital: una petita recaiguda.

-I ara com et trobes? Ja estàs bé?

-Millor que mai.

-Me n'alegro, perquè ja veus quin panorama tenim aquí.

-Em sap greu no haver-ho pogut aturar aquesta vegada, però acabo d'arribar.

-I com has vingut si tenies el cotxe aquí?

-Amb ambulància, la mateixa que em va dur fins allà fa tres dies, quan m'ofegava tant i una veïna em va veure i la va demanar.

-Sempre hi ha bona gent pel món.

-I tant que sí.

-Si vols torna d'aquí a una estona, quan ho tingui tot enllestit, que et prepararé alguna cosa per esmorzar.

-No et vull fer anar malament.

-Els que em fan anar malament són aquests poca-soltes que entren a casa meva. Et juro que si els tingués aquí, al meu davant, els agafaria pel coll i...

L'Octavi va començar a moure les mans i a fer uns gestos violents. Estava tan fora de si que no es va adonar que en Pere, a poc a poc, havia començat a desfilar. Amb el desfasament que hi havia entre que una extremitat i l'altra tocaven al terra se sentia com alguna cosa, a les butxaques, dringava. Era un so agradable, fi, alegre, com metàl·lic. Quan arribés al cotxe es beuria un bon glop de whisky. Entre l'arsenal d'ampolles que tenia al maleter i als peus del seient del darrere estava servit per uns quants dies.

-Octavi, no m'ho has posat gens fàcil, però jo això ho necessito com l'aire que respiro. Ja he estat a punt d'ofegar-me un parell de vegades, i t'asseguro que és molt pitjor no tenir ni una sola gota de líquid daurat que se m'escoli per la gola. Si me l'haguessis servit, tal com et vaig demanar, o gairebé pregar, no m'hagués calgut fer tant d'enrenou. A la teva salut!


Finalista del 2n Certamen Literari de Montserrat (febrer del 2017)