La teranyina inoportuna

Era dissabte al matí i la Manel·la feinejava per casa. Sempre es reservava aquella estona per portar a terme amb escreix i de manera molt escrupolosa les tasques que entre setmana només feia per sobre. Que contenta que se sentia amb el drap de treure la pols, els guants, l'escombra, el tiràs i els líquids diversos per retirar greix sobrer, per fer vidres i per netejar els mobles de les diverses estances. Aquella olor de net, de vida, que algunes vegades adquiria la forma d'eucaliptus i, en altres ocasions, es vestia de roses silvestres.

De cop va sonar el timbre de la porta i la Manel·la va escoltar-se'l estranyada. No esperava ningú fins al migdia, quan els de casa -marit, filla i fill- hi anirien a dinar. Qui podia ser que la reclamés? Potser el veí del replà o el carter o algun venedor a la deriva? Fos com fos se l'hauria de treure ràpid de sobre perquè tal com tenia la casa no estava per visites. Era excessivament polida i curosa, detallista i rigorosa fins a les últimes conseqüències, i un pèl obsessiva i maniàtica, ho havia de reconèixer, i no li agradava ensenyar les entranyes de la seva llar si aquestes no estaven més que impol·lutes.

A la Manel·la, en obrir la porta, se li van fer presents dues de les seves tres amigues més íntimes. Les tenia allà, palplantades, amb un rostre pàl·lid i desencaixat. Es notava que havien estat plorant, i que ho havien fet durant estona i de grat, perquè la vermellor que duien incorporada als ulls i a tota la cara en general no s'aconseguia amb quatre llàgrimes de res.

Les va fer passar al menjador, perquè des de sempre li havien dit que les visites, si eren de gent estimada, no es podien allargar en aquell tros de passadís exterior: era un acte de mala educació i ningú n'havia de fer res de les converses íntimes. Malgrat tot, en dir-los amb un gest que endavant, va tenir els seus dubtes. Què pensarien de com ho tenia tot: desendreçat, bastant caòtic i una mica brut, ella que sempre presumia de ser la més neta -i amb diferència- de totes quatre?

-La Justa ha mort d'un atac de cor -es van atrevir a dir-li.

Era l'amiga que faltava, la que no hi havia anat, la que havia traspassat feia poques hores, i també l'ànima del grup. Havien volgut donar-li la notícia en persona, perquè tingués companyia en saber-ho, perquè era una nova massa impactant, i ja sabien que la Manel·la se solia agafar les coses a pit, que no era capaç de relativitzar les penúries i que li costava una infinitat superar els entrebancs.

La dona les va abraçar a la vegada i, dissimuladament, se les va endur cap a la cuina amb l'excusa de servir-los un cafè. Acabava d'adonar-se que en un escaire del menjador hi havia una teranyina enorme, i per res del món volia que la veiessin. Sabia que malgrat la pena i el dolor del moment ho servarien a les retines de per vida. I algun dia potser li ho recordarien.