Olor de sofregit

Aquell matí arribava una mica justa per a la reunió, i segons el que m'havia recalcat la meva cap era la més important que tindria des que havia entrat a treballar en aquella empresa. Vaig optar per agafar l'autobús, i això que no ho solia fer gaire: m'agradava caminar i impregnar-me dels primers moviments, colors i aromes del dia. Però aquell dimarts m'havia posat les sabates de taló, les de mig pam, les de les ocasions especials, i no vaig veure-hi cap altra alternativa.

Vaig pujar al número 24, però, just al cap de pocs minuts d'estar en ruta, l'autobús, irremeiablement, es va haver de parar. No sabia què passava. Ni jo, ni els altres viatgers, ni tan sols la conductora que cobria aquella línia. Vaig mirar el rellotge i, sense poder-ho evitar, vaig notar que l'estómac se m'encongia. Aquells nervis tan ansiosos i impacients es van anar barrejant amb els murmuris, els interrogants i els esbufecs dels meus companys de viatge. Per què caram havia optat pels talons? La reunió de segur que hauria anat igual de bé sense aquell punt d'elegància. Allò seria el meu comiat, o almenys em suposaria una escridassada considerable, perquè ja m'imaginava que la meva cap, en aquells instants, devia tenir una cara vermella i ruboritzada com la meva. Ella, de ràbia. Jo, d'impotència.

Enmig de tota aquella tempesta de neguit la conductora va decidir obrir les portes, la del davant i la del darrere, per deixar passar una mica d'aire. Algú també va optar per fer petites escletxes amb alguna finestra. I, de cop, va aparèixer aquella olor. Era agradable, delicada i contagiosa, i venia del restaurant davant del qual ens havíem parat. Se'm va colar pels narius, per cada un dels espais possibles, i em va retornar a la meva infantesa, quan la meva iaia, a la cuina, dia sí i dia també, preparava els seus sofregits. Eren els llits sobre els quals descansaven les menges, sempre tan suculentes i cuinades amb tanta paciència i delit. Era un espectacle veure com ratllava la ceba, aconseguint trossos gairebé transparents, i com triturava els tomàquets i els alls que comprava a les millors pageses que venien els seus productes al mercat. Ho regava amb oli del bo, com en deia ella, i de vegades també amb unes quantes llàgrimes de vi blanc, que donaven un resultat encara més gustós i perfumat. I ho barrejava durant minuts del dret i del revés perquè tot formés part de l'amalgama, perquè no hi hagués res que en quedés fora.

A cada inspiració notava un tros d'aquells anys dins meu, i m'adonava que m'aportaven la serenor que tant em mancava tancada allà dins. Què donaria llavors per qualsevol plat que estigués acaronat per un d'aquells sofregits? En aquell autobús em vaig adonar del que arribava a trobar a faltar la meva iaia, del que m'agradaria poder-la tornar a tenir a prop, de la importància que tenien els petits detalls en els records de cadascú. Potser de vegades feia falta que quelcom ens obligués a recloure'ns per adonar-nos-en.

Fins i tot aquella retenció de trànsit, que al principi m'havia semblat tan magnànima, se'm va acabar fent petita i difuminada i intranscendent. I quan vam poder avançar vaig tenir una certa recança per abandonar aquell indret. Sort que l'olor de sofregit era tan intensa i em va acompanyar dins de l'autobús, a la reunió i al llarg de tot aquell dimarts. L'endemà i tots els dies que fos possible tornaria a agafar el 24. I, amb ell, els millors records de la meva vida.


Segon premi de l'11è Concurs de Relats Curts Online de TMB (14 de juny del 2017)