La modista

Des de feia poc més d'un any la cadira de rodes era la seva companya de viatge. Ella, però, no la podia conduir: algú, sovint el seu home, se n'havia d'encarregar. Els dies, malgrat no ser-ne prou conscient, passaven pel seu davant i sempre l'agafaven vestida d'immobilitat. Només els ulls, que ho fitaven tot de dalt a baix, trencaven aquell estaticisme. I les mans.

Aquells deu dits que tant havien treballat des de jove encara semblava que continuaven cosint. Enfilaven un fil imaginari, ben prim i extens, de color negre o d'altres tonalitats més pàl·lides, depenent de l'ocasió. L'agulla serpentejava amb una dolça contundència entre el teixit per fer-hi una vora o un sargit, per clavar-hi un botó o per col·locar-hi una cremallera menuda o bé quilomètrica. A cada puntada, el xoc del metall llarg i punxegut amb el didal que cobria el dit cor. Després venia el cop de tisores per tallar el fil sobrer. I, ja acabat, tot s'endreçava al cistell de vímet. Fins a la propera. Quan jo l'anava a visitar m'amanyagava la roba amb delicadesa, com si toqués, amb cura, un objecte de porcellana per evitar que es trenqués. Quin tacte tan amorós, quines mans d'àngel.

Des de feia poc més d'un any jo em mirava cada trau, cada repunt, cada fila de brillants o de lluentons amb el mateix entusiasme que ella encara servava als ulls i també a les mans. Eren les seves petites grans relíquies. Aquelles que, malgrat estar permanentment estàtica, quieta i aturada, li demostraven que la vida continuava.


Tercer premi del 2n Concurs de Microrelats de Santa Cristina d'Aro (11 de març del 2017)