Cuinant moments feliços

El seu pare, aquella tarda, li va demanar si li feia res de tornar tota sola a casa quan sortís de l'escola. La va deixar escollir: si volia podia afegir-se al grup d'amics del carrer o bé podia trucar a la tieta perquè se l'endugués amb ella. La Valèria ho va tenir clar. La primera opció, la d'anar amb colla, era la que li venia més de gust. L'altra possibilitat no la detestava, però aquella dona, tot i ser la germana de la seva mare i estimar-se-la, la treia una mica de polleguera. Perquè sempre se la mirava amb una certa cara de pena, com pensant "ai, pobreta, és que no pot arribar a ser més desgraciada", i li acariciava el serrell tan llis i recte i li col·locava cap a un costat del rostre de manera repetida, fins que els cabells quedaven ben aixafats i quasi immòbils. I la Valèria, allò, no ho suportava: ni les espurnes de compassió ni que li quedés el front, que trobava que era massa ample, al descobert.

Quan el seu pare li deia allò, la noia ja sabia que era perquè la seva mare al matí havia d'anar a l'hospital i a la tarda no estaria bé. Recordava que temps enrere també el freqüentava sovint i, després, quasi de cop, va deixar de fer-ho. Llavors la dona va estar unes quantes setmanes, mesos fins i tot, molt contenta. Tenia ganes d'arreglar-se, de posar-se les sabates de taló -de només tres centímetres però que per ella ja era fer festa grossa-, de pintar-se una mica, sobretot la ratlla dels ulls i els llavis, i de posar-se un pèl de fixador als cabells, perquè deia que, tot i ser encara tan curts, ben clenxinats li donaven un aire elegant. També es delia per anar al parc per saltar a corda i per pujar a un dels gronxadors quan quedava lliure, per passejar per la vora del riu mentre anava tirant els trossos de pa sec que duia a dins d'una bossa immensa de cartó als ànecs i per continuar escrivint el dietari que havia començat el primer any d'universitat.

I sobretot havia tornat a recuperar les ganes de posar-se a la cuina. Estar-se entre els fogons, controlar el forn, treure les eines dels calaixos on descansaven, aprofitar les sobres de la nevera i omplir el rebost de colors, gustos i textures. Quina delícia tot el que sortia de les seves mans. La Valèria esperava l'hora de berenar amb candeletes, perquè sabia que la seva mare sempre li portava una cosa amorosa, que és com ella mateixa ho havia batejat. L'entrepà de pa de cereals, ben sucat amb tomata, i farcit de formatge o pernil. Les galetes de llimona amb encenalls de coco i les d'ametlles i avellanes. Les broquetes de fruita variada, on cada tros estava rigorosament ben col·locat al darrere de l'altre. I el pastís de tres xocolates, que era el seu preferit.

Llàstima que feia poc, potser havia estat qüestió de dues o tres setmanes, la seva mare havia tornat a recaure i havia hagut de començar, de nou, tot el periple. La dona més que cansada estava exhausta, i malgrat que feia veritables esforços per mostrar-se contenta, les ulleres fosques que se li dibuixaven a la pell i aquella mirada tan apagada que oferien els seus ulls eren difícils de dissimular.

-Ja has menjat?

Era la pregunta que la mare de la Valèria feia tot sovint a la seva filla. I quan ella li responia amb un sí, inevitablement venia el seu altre maldecap.

-Però era bo?

La dona, acostumada com estava a preparar-li el menjar amb tanta cura i devoció, perquè creia en l'amor a través dels aliments, temia per si els altres -el seu marit, o la seva germana, o la seva pròpia mare- o fins i tot la mateixa Valèria no estaven a l'altura. Si pogués estar-se dreta, encara que fos per poca estona, se n'aniria cap a la cuina, s'arromangaria les mànigues i començaria a deixar volar la imaginació amb la complicitat de les seves mans. Estava segura que d'allà en sortirien veritables delícies. Però no podia ser. Se sentia les cames dèbils, com si no tinguessin prou força per aguantar-li aquell cos que cada vegada era més magre. També notava com li voltava el cap i com li pujaven una mena de basques per la boca. Així que abans de caure i de fer-se més mal del que ja tenia a sobre es resignava a quedar-se asseguda a la butaca inclinable del menjador.

Aquella tarda, quan la Valèria va sortir de l'escola, se'n va anar de seguida amb els seus tres veïns per fer el camí de tornada a casa conjuntament. Era més divertit tenir companyia a pesar que el trajecte no fos gaire llarg, perquè l'un o l'altre sempre tenia alguna cosa per dir. Aquell dia en concret es van fixar en els núvols que caminaven, a molta distància, amb ells.

Tothom va començar a dir-hi la seva. Un sol gros amb uns rajos ben llargs. Una mitja lluna. Un arbre amb un tronc ben ample i amb una capçada frondosa. Dos ocells. La silueta d'un gat. La cara d'una dinosaure. Una mena de margarida. Una cadira. Un ninot de neu.

La Valèria, en canvi, tot i observar els mateixos núvols que els seus amics, hi veia coses molt diferents. Un pa de quilo amb molta crosta i ben cuit envoltat de barres de pa primes i quilomètriques. La meitat d'una síndria. Una rajola de xocolata negra coronada amb una multitud de fruita seca. Uns quants plàtans. Una cistella plena de tomates. Una magdalena enorme. Un coco partit per la meitat. El setrill de l'oli i el pot de la sal. Una muntanya de merengue.

Quan la nena va obrir la porta, amb la clau que el seu pare li havia deixat a dins de la motxilla, va sentir unes veus que venien del menjador. Sortien del televisor, que estava engegat tot i que ningú se'l mirava. La mare de la Valèria seguia a la butaca, ben adormida, desvinculada del món. D'aquella manera, amb els ulls tancats, amb la respiració compassada i amb un posat relaxat semblava la mateixa de sempre. Aquell era el dolç son de la lluitadora.

La Valèria va estar a punt de fer-li un petó però el final es va contenir i la va deixar fer. Sabia que la dona es mereixia aquella petita treva, perquè tanta batalla extenuava. Va aprofitar per anar-se'n a la cuina, perquè els núvols, aquella tarda, li havien fet venir gana. Va començar a moure's mecànicament, com si algú l'hagués programat per a totes les accions que havia de portar a terme. No hi havia dubtes, l'execució era acurada i perfecta. Agafar, trencar, abocar, batre i enfornar. Al cap de poc menys d'una hora a sobre del marbre, encara ben calent, hi descansava un pastís flonjo i olorós.

-Mama, aquesta tarda el berenar te l'he preparat jo.

Malgrat que la Valèria sabia que la seva mare no era gaire de vida, i menys en aquelles circumstàncies, el somriure que la dona li va dedicar, net i sincer, li va deixar clar que es delia per tastar-ne un tall.

-M'encanta que cuinis per a mi, bonica. A veure si encara m'hi acabaré acostumant.

-Si et puc veure aquesta cara de felicitat cada dia hi firmo ara mateix.

Quan la dona es va posar el tros de dolçor a la boca i el va començar a mastegar va tenir la certesa que era el millor pastís que havia menjat en tota la seva vida. I volia poder-ne assaborir molts i molts més.


Finalista del 2r Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres d'Olot (21 d'octubre del 2017)