Cafè amarg d'hivern

La vaig veure dues vegades amb aquella panxa. La primera va ser sortint d'un gimnàs. Duia unes malles i un top, tots dos de color negre, ben arrapats, i de tan prima com estava ja es veia clar que a dins d'aquell ventre, bastant prominent en comparació amb la resta del cos, s'hi començava a dibuixar una criatura. La segona va ser a dins d'una botiga de roba de nens, llavors ja sí, amb la panxa a punt d'explotar, sense deixar cap marge per al dubte.

El tercer cop que me la vaig creuar ja anava amb la nena a dins del cotxet i amb en Bernat al costat, que l'agafava per la cintura, de nou com d'abella, tot i que potser no devia fer ni dos mesos que havia parit. Quan em van tenir just al davant es van aturar. Jo també ho vaig fer, per cortesia, perquè la veritat és que no em venia gens de gust tenir-hi cap conversa. A ella no tenia res a dir-li, amb aquell posat altiu que sempre duia incorporat, amb aquells ulls de garsa que volien aniquilar-ho tot, o almenys a mi des que va saber que havia estat parella del seu marit uns quants anys, els de joventut, quan l'amor es viu amb una intensitat i un delit extrems, i quan els desenganys, per ser els primers, també fan més mal. Amb en Bernat, sincerament, em passava una mica el mateix que amb ella. Després de l'últim dia que havíem quedat els dos, a soles, ara ja feia temps, al davant d'aquella tassa de cafè que vaig trobar més amarg que mai, se m'havien acabat les paraules per dedicar-li. El que em va dir, que va sortir de la seva boca com un riu completament desbordat, com un huracà incontrolable, com un foc devastador, em va deixar petrificada. I jo llavors també començava a tenir una mica de panxa, com la que havia tingut la seva dona, i potser va ser per això que em va doldre tant tot el que em va deixar anar. Simplement per una sola cosa: perquè arribava massa tard.

Amb un somriure als llavis, en Bernat em va presentar la seva filla, l'Abril. Només de sentir aquell nom em vaig quedar igual que quan ens vam trobar al davant de la tassa de cafè. De segur que de poder-lo tastar en aquell instant l'hagués trobat igual d'amarg, o potser més encara, que aquell dia d'hivern. Amb quin estómac havia posat Abril a la sang de la seva sang? Que no hi havia més noms bonics al món? O és que potser a la seva estimada dona només li agradava aquell? I no. De la forma com m'ho va dir, amb el to de veu que m'ho va fer saber, amb la mirada que hi va acompanyar, vaig tenir clar que només hi havia un únic motiu: tenir-me a prop d'ell. Si no era impossible d'entendre que de tot el ventall de noms possible hagués acabat escollint -perquè jo estava més que convençuda que havia estat una decisió seva- el que nosaltres dos havíem repetit en infinitat d'ocasions que seria el de la nostra hipotètica filla. Sí, estava segura que havia estat per això. Perquè cada cop que la cridés pensaria en mi i ja no em tindria tan lluny com fins ara, que, inevitablement, cada dia que passava teníem menys coses que ens unissin. Aquella nena, almenys per ell, havia arribat per lligar-ho tot una mica més. I jo, no ho puc negar, tot i que al principi em va fer una mica de ràbia la tria, al final ho vaig acabar veient com una petita victòria. Era estar amb mi sense estar-hi. Era estar amb mi estant amb una altra. Era tenir-me permanentment viva en la seva ment. Cada vegada que digués Abril també hi apareixeria jo, la Laura, la seva Laura, la que malgrat tot encara no s'ha pogut treure del cap.

El dia que vaig saber, sense que ningú m'ho digués, només veient aquella panxa prominent de la seva dona, que en Bernat havia de ser pare, em vaig quedar sense sang. És un dir, que de sang en tenia per donar i per vendre, però vaig tenir la sensació que en aquell moment m'havia quedat ben seca per dins.

Vaig córrer, també és un dir, perquè tal com em vaig quedar de paralitzada vaig tenir feines a arribar-hi, a casa de la meva mare. Li vaig explicar, amb tots els detalls de què vaig ser capaç, el que vaig presenciar. Primer no s'ho va creure. Deia que allò era impossible, que no devia ser d'ell, perquè ja feia temps, anys de fet, que corria la brama que en Bernat, de tant fer servir la màquina, s'havia quedat impotent. "Ja et dic jo que aquestes coses passen. Mira, al teu pare mateix: li devia anar d'un pèl." Mai he suportat la manera com la mare parla de les infidelitats, com si anar remenant el membre ara cap aquí ara cap allà fos el més normal del món. Bé, per ella sí que ho ha estat sempre. Perquè està feta a l'antiga, perquè diu que als homes se'ls ha de tenir contents, que amb poca cosa passen, que no se'ls ha d'atabalar ni d'estar a sobre en excés, que així tot rutlla millor. Vaja, el mateix discurs que li feia la iaia, la seva mare, que també havia portat unes banyes de pam i mig a sobre durant tota la vida. Amb mi tant l'una com l'altra ja van veure que amb els seus arguments de com portar una relació de parella no anaven enlloc. I potser per això així m'ha anat. Qui sap.

Després de la incredulitat, van venir les paraules de consol, les que mai faltaven. Tot i que jo ja sabia que no eren sentides, sinó mecànicament apreses de memòria i deixades anar just en l'instant que calia. Que no m'hi fes mala sang, que si ja feia molt de temps que no estàvem junts, que no es podia creure que encara estigués així, com enamorada, com enlluernada, que després jo també havia tingut les meves històries i que a ell segur que tampoc li havien fet gràcia però que se les havia hagut de menjar amb patates, i que hi havia molts peixos al mar. Aquesta era la seva frase preferida quan parlava d'homes. I la que jo, al mateix temps, més odiava. Si presumia de tanta abundància, per què no va provar de tirar la canya cap a un altre lloc? Per què tanta insistència en el mateix peix, que era el meu pare? Aquella devoció, aquella veneració, aquella genuflexió constant en el sentit metafòric de la paraula és clar. Sempre cedint, sempre dient que sí, sempre acceptant que el que deia ell era el millor, el més encertat, el que realment convenia a tots els membres d'aquella casa. La iaia ja va deixar aquesta herència a la meva mare. De fet em sembla que la frase dels peixos la va començar a dir ella. I la mare també ens la va voler passar a nosaltres, les seves filles. Amb les meves dues germanes grans li va funcionar prou bé -totes dues estan ben casades, com diria la iaia, és a dir, per l'església, tot i que ningú s'ha encarregat mai de preguntar-los si són prou felices, si era allò el que es pensaven trobar-, però jo vaig sortir una mica més rebel. L'antítesi del que ella desitjava. Gens de submissió. Ni pensaments d'abaixar la mirada, això mai, que la meva paraula també era vàlida.

La tercera fase de la conversa va ser la sentència definitiva. La que venia sempre després de parlar d'homes. "Si estàs així és perquè t'ho has buscat. Si haguessis callat més i parlat menys ja no estaries per vestir sants." I ho deia amb una fredor absoluta, fins i tot lleugerament ofesa. Amb la certesa de tenir el convenciment que havia dit una gran veritat.

"Ai, Laura, que n'arribes a ser de burra, és que no n'aprendràs mai!" Cada vegada que parlava amb la meva mare, jo mateixa, quan me n'acomiadava, em dedicava aquell pensament. M'encaparrava amb l'amor matern, que diuen que és incondicional i dolç i tendre, sense voler-me acabar d'adonar que la dona que m'havia portat al món estava feta d'una altra pasta. Antiga, rància, amb una certa olor de naftalina. No era mala dona, això sí que ho tenia com una certesa absoluta, però tampoc se li podia demanar més del que podia oferir. Havia estat ensenyada per ser mestressa de casa, per servir el marit, per veure el reducte de món just que hi havia de casa a les botigues on calia fer els encàrrecs, per no qüestionar-se gaire res i per dibuixar somriures davant de qualsevol adversitat.

Segur que era per això que ella encara estava amb el pare i que jo estava sola des de feia molt -massa- temps. Perquè d'ençà que la relació amb en Bernat s'havia acabat -per què l'amor ens va haver d'atrapar tan joves, encara amb tantes ganes de volar?- no havia aconseguit veure cap més home amb els mateixos ulls. Ja n'hi havia hagut que m'havien agradat, però cap de la manera com ho havia fet ell. Ni tan sols el que durant un temps va ser el pare de la criatura que vaig dur al ventre uns quants mesos. Pocs, perquè al quart mes d'embaràs el cor del fetus es va aturar i de cop em vaig quedar sense fill i sense parella, perquè el senyor -pur eufemisme- de sobte es va adonar que ja no m'estimava tant com es pensava o com potser m'havia fet creure.

I quan vaig patir aquell avortament sé que no vaig fer un net de tot. Les paraules que em va dir en Bernat al davant d'aquella tassa de cafè no van tenir prou força per dissoldre's, per escolar-se, per desaparèixer. Entre la pena i el dolor que vaig sentir per haver perdut tanta vida entre aquella sang que vaig haver de recuperar tota sola, perquè el senyor -de nou l'eufemisme- havia desaparegut sense fer soroll, també hi vaig saber trobar la part positiva, si és que se'n pot dir així. La de saber que en Bernat em continuava estimant. Ell mateix em va dir que no s'havia casat amb l'amor de la seva vida; que no cridava mai la seva dona pel seu nom, sinó amb un mot que no vaig voler saber, per no equivocar-se i demanar-me a mi; que sense ser-hi, perquè realment jo no hi era, sentia la meva olor arreu, com si la tingués impregnada ben endins; que recordava com els meus petons i la meva llengua li recorrien tot el cos i el feien estremir, i que fins i tot estaria disposat a fer de pare de la criatura que portava a dintre si l'un i l'altra estiguéssim vivint una situació diferent. De veritat que no desvariejo, puc jurar que tot allò m'ho va dir aquella tarda d'hivern. De l'hivern més gèlid que tinc a la memòria. I la tassa de cafè que tenia al davant i a estones entre els dits en va ser testimoni. Llàstima que tot allò va arribar a deshora, tard, fora de temps, quan ell feia poc que havia rebut la benedicció del capellà del poble i jo estava a punt de convertir-me en mare. Per què va esperar tant? Per què va decidir confessar-se llavors quan els dos estàvem lligats de mans i peus? Va ser per això que malgrat que el que em va dir em beneficiava, que era un elogi cap a mi per dir-ho d'alguna manera, m'ho vaig prendre fatal. I em vaig quedar muda. Realment no vaig trobar cap paraula per expressar la ràbia que em feia aquella impuntualitat desmesurada de tot el que li sortia de la boca.

Però des del dia que vaig saber que la filla d'en Bernat es deia Abril vaig corroborar que tot el que m'havia dit aquella tarda freda de gener li havia sortit de ben endins. No m'enganyava, no em mentia, no exagerava. Cada vegada que cridés aquella criatura, que la tingués al davant o que hi pensés també hi apareixia una mica de mi, una mica de la Laura que l'havia fet embogir i que encara li feia remoure tantes coses. Tot i que segurament mai més ens tornarem a abraçar, a besar, a entregar mútuament sense límits sempre ens quedarà l'esperança de saber que ens recordem, que no ens oblidem.

I no puc evitar pensar en el que és la meva realitat: tant que sempre he volgut allunyar-me de la manera de fer de la meva mare i, ben mirat, potser tampoc no sóc tan diferent. Ella ha estat tota la vida lligada al meu pare. Des de ben jove, sense conèixer cap altre home, seguint-lo de ben a prop, sense abraonar-s'hi però sense distanciar-se'n amb desmesura. Acceptant-ho quasi tot i sense pretensions de lamentar-se ni de protestar. Jo, de fet, si soc sincera amb mi mateixa, també duc tota una vida vinculada a en Bernat. Des de fa molt, sense tenir-lo i, malgrat tot, també des de fa molt, sense poder-me'n desfer.

Amb una tassa de cafè al davant la seva presència, ja de per si tan present, encara es fa més visible. Me'l preparo ben amarg, per fer baixar la realitat, que és la que és i dol, ben avall. Malgrat que a cada glop que faig hi penso encara més.


Primer premi del 18è Concurs de Narrativa Torrell de Reus de Prades (9 de setembre del 2017)