VullEscriure.cat

Dins el VullEscriure.cat 2017, que va sorgir arran de la cinquena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2017), hi ha els relats "La samarreta rosa i amb lluentons" i "Tot anirà bé". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats.


LA SAMARRETA ROSA I AMB LLUENTONS

-Mira, mama, n'hi ha un de nou!

-Un de nou? De què, fill?

-D'ànec! Feia dies que en comptava sis, i avui n'he vist un altre. És allà, a baix de tot, el veus?

Si hagués estat un altre dia de la setmana potser hauria pensat que aquella dona i aquell nen en realitat no estaven parlant de cap animal sinó de mi. Perquè jo la majoria dels dies em sentia com un ànec i creia que la gent m'hi confonia. I no parlo dels que tenen unes plomes netes i polides, extremadament cuidades i que fins i tot brillen, i que neden amb elegància i que de tant en tant es capbussen dins l'aigua i, després, aquelles gotes cristal·lines que els queden impregnades al plomatge encara els fan més atractius. Jo em refereixo als més lletjos de tots, els que ningú es mira, els que tothom defuig.

Però aquell dia era dilluns i era impossible que ningú es pogués pensar que jo era un ànec, perquè duia la meva samarreta rosa, amb un cigne ben gros dibuixat al bell mig i amb lluentons blancs i negres. Me la posava cada principi de setmana. Era una mania que tenia per començar l'escola amb bon peu. Sabia que els primers minuts de classe els dedicaríem a parlar de què havíem fet durant el dissabte i el diumenge, i tenir aquell dibuix al pit, i identificar-m'hi, m'ajudaria a superar el dolor i la indignació i la frustració.

Perquè sempre es repetia la mateixa història: les festes d'aniversari, les sessions de cinema, els jocs al parc, els berenars a casa de l'un i de l'altre, les converses telefòniques, i un llarg etcètera en el qual jo no participava mai. Ningú m'hi convidava i quan jo agafava la iniciativa sempre hi havia qualsevol excusa per rebutjar les meves propostes.

Quan asseguda en aquella cadira de fusta notava que em començava a pujar, des de l'estómac, la bola de ràbia que em cremava com el foc, em mirava el meu cigne, tan bonic, tan harmònic, tan perfecte, i m'anava calmant. Per això era tan important posar-se aquella peça de roba cada dilluns. Perquè ja tenia sis dies per endavant per ser l'aneguet lleig de sempre.


TOT ANIRÀ BÉ

-No pateixis, bonica, que ja veuràs com aquesta vegada tot anirà bé.

Jo, que estava asseguda a la sala d'espera de l'hospital esperant que em cridessin per fer-me una ecografia, vaig alçar el cap i vaig mirar al meu voltant. Aquella veu, tan dolça i fina, era de la meva germana. L'única que havia tingut i que ja no tenia perquè una malaltia terrible i cruenta se l'havia endut. Em mirava, amablement, amb els seus ulls, blaus i grossos, i coronats amb unes pestanyes llarguíssimes. Em somreia amb aquells llavis carnosos, sempre pintats de color rosa pàl·lid, que amagaven unes dents un pèl mal col·locades però que de tant veure-les així, desendreçades, ja em semblaven harmòniques. M'acaronava les galtes, primer l'una i després l'altra, amb la seva pell de préssec. I, finalment, m'abraçava per corroborar que sí, que aquesta vegada sí, tot aniria bé.

Quan em vaig quedar embarassada per primera vegada, la meva germana encara era viva. Ella va ser la primera persona que va saber, abans que el meu home i tot, que a dins meu s'hi estava gestant una vida. Estava tan contenta de tenir un nebot que no parlava de res més durant tot el dia. Llàstima que l'alegria ens va durar ben poc: en tres setmanes ella ens va abandonar, de manera fulminant. I jo, del disgust, al cap de tres dies, també vaig perdre la criatura.

La veu de la infermera em va fer tornar a la sala d'espera. Era el meu torn i la meva germana va voler entrar amb mi perquè em va dir que no em volia deixar sola en un moment tan important. Em vaig estirar, em van col·locar un gel fred per la panxa i mentre un aparell em lliscava per la pell el metge m'anava detallant tot el que es veia a través de la pantalla. Vaig sentir el cor de la meva filla. Quin batec tan fort i contundent. Em vaig girar, amb llàgrimes als ulls, per mirar la meva germana. Ja no hi era, se n'havia anat, si és que en algun moment havia vingut. Mentre em vestia per marxar, però, encara em va semblar sentir la seva veu, que em deia que estigués tranquil·la, que tot anava i aniria bé.