Rere les classes d'italià (i les mascaretes)

A ella, això d'aprendre italià, no li despertava cap mena d'interès. Però s'hi havia apuntat perquè, a pesar de tot, era l'assignatura menys carregosa de les optatives que oferien a l'institut.

A l'aula no coneixia pràcticament ningú: les seves amigues, les del nucli dur, havien apostat per física, química i tecnologia, i els companys amb qui normalment es relacionava amb un hola i adeu li havien deixat clar, amb la seva actitud, que no passarien d'aquestes dues paraules durant totes les sessions.

I llavors hi era ell. El nou. El que havia arribat de qui sap on. El que, com ella, s'asseia a un racó de la classe i veia que no en trauria res de bo, de tots aquells individus, que se'l miraven de reüll i passaven pel seu costat quasi corrent, amb por de quedar atrapats en una mena d'arenes movedisses inexistents.

A ella li va cridar l'atenció de seguida, però no s'atrevia a aproximar-s'hi, malgrat la cadira disponible que sempre hi havia a la seva dreta. Potser és que també li havia entrat la paranoia de les arenes, qui sap. Fos com fos aquells ulls de color de poma verda sucosa la feien estremir i tenia una curiositat immensa per saber què més s'amagava al darrere d'aquella mascareta de tela de tons vermellosos.

I llavors un dia ella va sentir que algú cridava el seu nom enmig del carrer. Mai s'havia fixat en la sonoritat tan bonica que podien tenir totes aquelles lletres juntes. Potser és que mai abans ningú les havia sabut pronunciar tan bé... Al primer moment li va costar reconèixer de qui es tractava, però aquell verd inconfusible, enmig d'aquella cara al descobert que era pura poesia, li va fer memòria ràpidament.

No va caldre cap parola més. Ni italiana ni catalana. Perquè els llavis de l'un i de l'altra es van ajuntar llargament, com volent recuperar un temps perdut.

Després van venir els remordiments: el virus, els contagis, els contactes estrets, els antígens, les proves PCR, els resultats positius, les quarantenes, els confinaments, els aïllaments... Tot i que aquella cadena de petons dolços, sentits i tan desitjats ve valien la temuda febrada. L'amore, sobretot el de joventut, ja les té aquestes coses, que fins i tot es veu capaç de desafiar una pandèmia.



Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2022, editat el mes d'abril del 2022 (vegeu l'apartat de Publicacions).