Els sopars de verdura i pollastre

-Què menjarem avui per sopar?

En Lluís ho va preguntar perquè ja es temia el pitjor.

-Verdura i pollastre.

L'Elvira li ho va dir en un tres i no res, sense dubtar-ne, i és que era justament el mateix que hi havia hagut a taula la nit anterior. Abans que el seu marit li pogués fer cap mena de rèplica, va fer un afegitó.

-No tenies tantes ganes de fer una festa d'aniversari monumental per a la nena? Doncs això és el que hi ha, que aquí no estem per lligar els gossos amb llonganisses tothora.

En Lluís no va gosar obrir la boca: sabia que la seva dona, com gairebé sempre, tenia raó. Havia de reconèixer que aquell any, més que mai, la cosa se li havia escapat de les mans. Va començar per plantejar una història senzilla: un petit berenar casolà en un local del barri que llogaven, força bé de preu, per a aquella mena d'ocasions, amb quatre globus i serpentines i amb una mica de música. Al cap d'unes quantes setmanes -perquè l'esdeveniment ja el preparava a ple estiu- va pensar que si contractaven els serveis d'una empresa que els preparés totes les coses de menjar quedarien més bé. Finalment va optar per l'opció de luxe d'una companyia d'espectacles que va trobar per Internet. Li van assegurar que s'encarregarien de tot: del pica-pica -entrepans dolços i salats, magdalenes, croissants, porcions de coca i de tortell, gelats, bombons i, sobretot, un bon pastís amb les cinc espelmes ben grosses-, de la decoració de la sala -un noi i una noia cantarien en directe, hi hauria llums de colors arreu i col·locarien elements diversos per donar un toc festiu- i de l'animació en general. Aquella, segons li van dir en el moment de fer la reserva, era la part estrella de tot l'espectacle: vuit persones vestides de pallasso fent malabarismes, salts acrobàtics i jocs de màgia, pintant cares amb tota mena de detalls i explicant contes, acudits i endevinalles.

L'Elvira, des del primer moment, ja li va deixar clar que no estava per aquelles històries, que quan ella era petita, a casa seva, no li havien fet mai res d'extraordinari pel seu aniversari i que ben mirat tampoc calia tanta opulència per desitjar un feliç dia a qui quasi no aixecava ni un pam de terra.

-Perquè tu hagis tingut una infantesa insulsa no vol dir que la nostra filla es mereixi el mateix.

I, per no discutir, perquè la dona, davant d'aquelles paraules, li hagués dit el nom del porc i encara s'hagués quedat curta, el va deixar fer. Aquell any, i també tots els altres que l'havien precedit. La pega era que una vegada havia passat el gran dia havia de sentir les seves queixes durant la resta del novembre, i durant tot el desembre i el gener, perquè les despeses, en aquells tres mesos, entre la celebració del naixement de la nena, el Tió, les festes de Nadal, el Cap d'Any, l'Any Nou i els Reis, semblava que s'escampaven com una taca d'oli.

En Lluís, però, per més que ho intentava no ho podia evitar. Quan tenia la intenció de, per una vegada a la vida, organitzar una cosa més simple i senzilla li venia a la ment la cara de la seva filla, la dels seus amics i amigues, i també la de tots els pares i mares de les criatures. Què pensarien si, de cop, tan ben acostumats que estaven tots a gaudir de les últimes novetats en espectacles, els entaforava en un parc públic, en una cafeteria o en un recinte amb llits elàstics? Segur que començaria a córrer la brama que a can Romagosa les passaven magres perquè estaven prescindint de coses que temps enrere consideraven cabdals. I llavors tothom els miraria a ells, i sobretot la seva filla, que era la que anava cada dia a l'escola, amb una cara de pena o de compassió o fins i tot de rebuig. L'home veia clarament que allò no s'ho podia permetre i que si havia de pagar uns dos mil euros -cèntim amunt, cèntim avall- perquè tot continués funcionant amb normalitat ho faria i llestos. El penediment que vindria més tard només quedaria entre ell i la seva dona, i la pobra cada vegada posava més pell morta a aquells drames.

El primer dissabte després de l'aniversari de la filla de l'Elvira i d'en Lluís, la nena es va asseure a taula per sopar -era el quart dia que menjaven verdura i pollastre- eufòrica. Venia de celebrar els cinc anys d'una de les seves millors amigues i li faltaven paraules i temps per explicar les aventures que havien passat cuinant galetes a casa de l'amfitriona. Havien fet cors, papallones, lletres, números, dinosaures i llaços ben acolorits i farcits de petits elements de decoració comestibles.

-Filla, m'estàs dient que us han posat uns davantals, us han fet anar a dins d'una cuina i us han fet fer això que has dut?

-Ha sigut divertidíssim, papa! L'any que ve jo també vull fer el mateix.

-No diguis bajanades: la teva festa no té ni punt de comparació amb això! El que passa és que a casa d'aquesta nena no deuen poder...

L'Elvira no el va deixar acabar.

-Té, tasta una de les galetes que ha fet la nena, que així tindràs la boca ocupada. I també t'anirà bé per fer més coixí a l'estómac, que últimament fem uns sopars massa lleugers.

En Lluís, amb aquella dolça a la boca, sí que es va sentir com un autèntic pallasso. Però ell, a diferència dels que havia contractat a preu d'or, no tenia cap disfressa per treure's. Ni tan sols el nas vermell de plàstic. 


Primer premi dels Jocs Florals de Castellfollit de la Roca (24 d'abril del 2021).