L'adeu definitiu (i necessari)

Feia dies que em passava. Passejant pel carrer. Anant a comprar el pa o a la farmàcia. Fent cua per a les entrades del cinema. Estant asseguda als bancs dels parcs. Creuant-me amb altres cotxes quan conduïa. Atenent els meus pacients a la feina. I en una tirallonga de situacions.

Al principi no hi vaig voler donar gaire importància. Ja se sap que la ment va a la seva, fa coses rocambolesques i inexplicables, i s'apodera de tu sense que te n'adonis. Però últimament tot plegat ja passava de taca d'oli. I és que resultava que et percebia a tot arreu.

Si feia més de vuit anys que no ens trobàvem cara a cara, si en feia quasi cinc que no sabia ni un petit detall de tu -m'havies demanat que res de missatges, de trucades, ni de correus, ni tan sols per posar-nos al dia de les banalitats-, com podia ser que en els últims mesos fossis immensament present, gairebé tant com l'aire que tots respirem?

Veia les teves pestanyes frondoses i llarguíssimes. I les teves mans molsudes. I les teves pigues al coll. I els teus ulls de xocolata desfeta. I els teus llavis de maduixa. I la cicatriu que et vas fer al front quan eres petit. I les teves galtes de cotó fluix. I els jerseis i les samarretes verdoses -en totes les seves tonalitats- que ressaltaven la teva pell colrada. També em semblava sentir la teva veu, i l'olor que feies de préssec madur, i els gestos delicats però contundents quan t'expressaves.

Però realment no eres tu. Si m'hagués entretingut a desfullar cada una de les persones que m'evocava la teva persona no t'hi hagués acabat trobant mai. Eres boira, fum, el no-res. Però tot i així t'entossudies a ser-hi. Potser per això, sola en el silenci que m'ofereix casa meva de matinada, et vaig dir en forma de xiuxiueig que podies marxar, que necessitava que desapareguessis, que ja no volia seguir aguantant més aquell fil invisible que ens unia i que tu -devies ser més valent!- ja havies deixat anar feia molt de temps.

Des de llavors no m'he tornat a topar amb tu. Crec que per molt que m'hi esforcés ja ni tan sols et podria trobar entre els meus records.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de gener del 2020.