La verdor de les plantes

Vas arribar a casa i no sabies què fer-ne, de la criatura. Tenies el bressol preparat, amb els llençols de cotó amb sanefes taronges ben planxats i amb un osset de peluix a sobre, perquè li donés escalfor i companyia. Havies netejat el pis de dalt a baix, catifes, cortines i vidres inclosos, per evitar que qualsevol resta de pols pogués posar-se entre la seva pell tendra i innocent. I havies reservat un caldo amb verdures i molts trossos de pollastre -algú t'havia dit que anava bé per tenir llet en abundància- que només havies de treure de la nevera i escalfar.

Però res d'allò, que creies que en deixar l'hospital et faria tan feliç, et reconfortava. Tu només notaves un pes enorme als braços, pel nadó que hi sostenies amb poca traça, un entumiment al baix ventre i una tempesta de llamps i trons ben endins del cervell. Al teu davant semblava haver-hi un quadre massa difícil de mirar, un llibre escrit en una llengua inintel·ligible o un banquet en què més de la meitat dels ingredients que el componien et feien una al·lèrgia pràcticament mortal.

Qui t'havia dit que aquell era el moment més especial de qualsevol dona? Qui et va escopir la sentència als morros havia experimentat mai a les seves entranyes què significava ser mare? On la posaries ara la teva vida d'abans? La podries desar en algun lloc, per si en algun instant fos possible fer-la servir de nou, o l'hauries de llençar directament a la brossa com qualsevol inutilitat?

La tirallonga de preguntes no parava d'augmentar i tu eres al mig del menjador, dreta com un pal. De sobte vas començar a plorar, i llavors la teva criatura, que ho era del tot, de teva, malgrat que tu semblava que no la volies ni una mica, també va deixar aflorar el seu particular mar de llàgrimes. Tu estaves desesperada; ella duia el bolquer brut. I l'únic que et calmava era mirar, ben hipnotitzada, les teves plantes: series capaç de recuperar la teva verdor particular algun dia?


Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de març del 2021.