Xocolata suïssa

L'Àngel arriba content a casa. I amb un DVD a la mà. Li ha donat un seu company de feina, amb qui també va compartir escola, i amics, i professors, i jocs, i alguna que altra sortida. Es pot dir que es coneixen des de sempre, i han anat passant de parlar de col·leccions de cromos, de partides de bales i de genolls pelats a fer-ho de les malalties dels seus fills, dels pocs augments de sou que tenen o dels trencaclosques que han de realitzar per poder conciliar oci i obligacions.

La Valentina, només de veure'l passar per la porta, li demana quina una n'hi ha passat. Aquell somriure, aquella mirada espurnejant i aquell posat relaxat el delaten. "És que en Quim m'ha gravat un vídeo: de l'excursió de final de curs que vam fer l'últim any d'escola." Just havent sopat s'asseuen al sofà i en pitjar el botó de reproduir apareixen els paisatges suïssos que els van acompanyar aquell mes de juny de fa gairebé vint-i-cinc anys. Les fonts amb un brollar d'aigua imparable, les muntanyes -les més altes encara empolsinades-, els esquirols, els ossos i les garses. I tot tenyit de la verdor més verda que existeix.

Seguidament els decorats naturals cedeixen el pas als seus companys i companyes. L'Àngel hi reconeix el que avui encara continua essent el seu millor amic; i una noia amb qui de nen es feia molt i que des que va acabar la carrera viu a Nova York i de qui no ha sabut mai res més; i un noi que tothom es pensava que seria una bala perduda i resulta que ha esdevingut un dirigent d'una marca molt reconeguda en l'àmbit alimentari; i algunes noies que encara són part de la seva colla i amb qui comparteix caps de setmana rurals i algun Sant Joan o Cap d'Any. I, és clar, també hi ha en David. Que ara ja no hi és. Perquè aquell estiu va ser l'últim de la seva vida.

L'Àngel se'l mira amb un tel de llàgrimes als ulls. Amb les sabatilles esportives del color tan estrident que portava. Amb les seves ulleres de cul de got. Amb la timidesa i el silenci que sempre tenia com a acompanyants. I amb les seves preses de xocolata, que devorava amb devoció. Cada instant en què apareix, pitja el botó de pausa. I retrocedeix. Una vegada i una altra. Costa entendre, encara ara, que una vida s'estronqui amb catorze anys. Quan encara s'ha fet tan poc camí. Quan tot just els somnis es comencen a forjar. Quan l'horitzó sembla tan ampli i tan llunyà i tan ferm.

La Valentina observa aquelles anades i vingudes d'imatges primer amb paciència i més tard amb nerviosisme. Li cal una explicació. En David, a part d'un company de classe, també era un amic del barri. Vivien al mateix carrer. Un a cada extrem. Quan sortien d'escola els jocs continuaven en aquell asfalt que els servia de camp de futbol, de pista de tennis o d'escenaris diversos segons la seva imaginació. El viatge de Suïssa va servir per cloure una etapa escolar. Després van venir les vacances a la costa amb la família. I d'allà en David ja no en va tornar. Una vàlvula -ja defectuosa de naixement- li va fallar. Va arribar el seu punt i final.

I de cop té clar que l'endemà mateix anirà a veure els pares d'en David. Per parlar-los d'ell, com fa sovint, amb naturalitat, amb amor, amb tendresa. I amb tacte -el que impera sempre en les converses que el tenen com a protagonista- els anirà desgranant l'existència d'aquelles imatges. Per la confiança que es tenen no els ho pot amagar. I qui sap si igual com li ha passat a ell, el dolor de veure'l s'acaba convertint en un bàlsam per a l'ànima. On regnen els bons moments compartits i els records dolços. Com la xocolata que en David es menjava amb delit.